Últimament es parla molt de mentides. De mentides n'hi ha de grans, de petites, de piatoses, d'ùtils, per omisió, i n'hi ha que fan molt de mal. Algú ens està intentant enganyar, ens vol enganyar, això és la mentida. I no hi ha més, podem si voleu mesurar la gravetat d'aquesta mentida, però sempre fa més mal que bé, llevat potser de la piatosa que estalvia molts problemes i en resol algun.

Ja sabem que tot el que es fa i es desfà no posseeix cap base real, que és igual fer una cosa que no fer-la, que res té cap importància. Malgrat aixó, en la  nostra quotidianeitat considerem aquest món real i irreal alhora i li donem excessiva importancia, barregem per aixó, mentides, amb mitges mentides i fins i tot alguna veritat. I la pitjor mentida, la que no és diu, la que s'amaga per omisió, el silenci culpable. encara que després hi hagi el penediment tardà (o fals penediment).
I aquí entra la confusió de la persona, i, de la mateixa manera que a Castelló un senyor pensava que l'aeroport era seu, i cofoi l'ensenyava als seus nets, aquí algu enganyant-se a si mateix, es va creure que era l'amo del País, que estava per damunt del bé i del mal, creient-se les seves pròpies mentides, que malgrat ser tan catòlic, no eren piatoses. I la seva mentida, ha fet a molts, molt de mal. Ho resumeix molt bé al final del seu escrit Antón Losada a El Periodico: 

"Ni un gest de penediment, ni cap rastre de vergonya. Tot gestionat com si es tractés d'un negoci que ha sortit malament. La família Pujol es veu a si mateixa com una família d'emprenedors lluitant per sobreviure en una trama plena de traïdors. D'anar al Parlament a donar explicacions ja en parlarem. De tornar els diners ni parlar-ne. Si ha d'escollir entre els seus problemes i els problemes que pugui causar a Mas, al seu partit o fins i tot a Catalunya, Pujol escull arreglar els seus. Ja trigava Convergència a aplicar-li aquella llei que diu que qui la fa la paga."