.

BLOCS D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ


NIETZSCHE, AFERRAT AL MIRALL


A Torí, al principi de les seves crisis, Nietzsche es precipitava sense parar cap al mirall, es mirava, s'apartava, i tornava a mirar-se. Al tren que el conduïa a Basilea, l'únic que reclamava amb insistència era un mirall. No sabia ja qui era, es buscava, i ell, tan aferrat a salvaguardar la seva identitat, tan àvid de si mateix, no tenia ja, per trobar-se, sinó el més vulgar, el més lamentable dels recursos. Nietzsche patia al final de la seva vida demència, que no és alzheimer i possiblement sia encara pitjor.
En aixó sempre he tingut dubtes, una persona normal crea, pinta, escriu o esculpeix coses normals, perquè és una personal normal i reflecteix el seu estat d'ànim. Però un geni sol ser una ànima torturada, o és que Poe escribia el que escribia perquè era una persona normal. Un geni, un creador, és un ens diferent de les persones normals i en més d'una ocasió se'l sol prendre per boig o dement. Com Van Gogh, Pollock i tants altres.
No sé d'on havia tret que Nietzsche patia alzheimer al final de la seva vida, o és possible que a dia d'avui la seva demència fos diagnosticada com alzheimer, no ho sé. De fet, sigui demència o alzheimer, és un càstig terrible per a una persona, i és que patir alzheimer, es possiblement el pitjor que li pot passar a algú. No conèixer, no coneixer-se, és no ser, és estar mort en vida, i en canvi, aparentment els qui pateixen aquest terrible i cruel malaltia estàn aparentment bé, feliços i contents. 
Diuen que només són feliços els nens i els bojos, que són els únics que diuen la veritat, els nens no crec, els bojos possiblement, i els qui pateixen Alzheimer, no ho sabem nosaltres ni ho saben ells. I Nietzsche si és que estava boig, al final de la seva vida, tampoc era feliç.

4 comentaris :

  1. Siempre lo he pensado, los enfermos de Alzheimer en su mundo, creo que son felices. Lo malo es lo de afuera..Hemos alargado la vida fisica, pero el cerebro se resiste.

    ResponElimina
  2. No lo creo. Seguro tienen milésimas de lucidez, y en esas milésimas se dan cuenta de que no reconocen a nadie. Están solos, y la soledad no le hace a uno ser feliz, le hace ser un extraño.
    salut

    ResponElimina
  3. ese es el problema Daniel, la gente vive muchos más años, pero la mayoría en que condiciones.

    ResponElimina
  4. no ho sé Miquel, és com els que mantenen vius artificialment que se suposa estàn en coma y no coneixen res ni senten res, y si passen anys, com el cas D'ARIEL sHARON O SCHUMACHER, pero no se sap si tenen encara que sigui la mñes mñinima consciència, que de ser així, si que seria terrible.

    ResponElimina

BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ - Copyright © BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ. Designed - OddThemes