LA SÍNDROME DEL CAP DE SETMANA

Semblava que en jubilar-me el concepte dissabte, diumenge, cap de setmana, desapareixería engolit per la rutina de la resta de dies tots avorridament iguals, però nomès ho semblava; no he aconseguit abstreure'm del concepte cap de setmana, malgrat ser tot els dies igual de monòtons,  forçat és cert per les limitacions que em suposa tenir al pare a casa i en l'estat en que està de total dependencia.

Deia Francesc Cornado en un comentari fa temps: 

Els diumenges a la tarda, són d'una tristor absoluta, és el moment que aprofiten alguns escriptors afeccionats per a fer les seves incursions literàries submits en una atmòsfera conpungida i pesarosa. Jo crec que som molts els qui detestem els diumenges a la tarda, crec que aplegats podriem arribar a constituir una germandat.

I aixì és, se suposa que hauria d'haver-me habituat a que dissabte i diumenge són uns dies més de la setmana, exactament igual que els altres (el dilluns si que l'he superat i és un dia més), però no, i no ho acabo d'entendre, encara que una de les explicacions podria ser que aquest aparell apagat que es veu a la dreta del PC, roman encés tot el cap de setmana o gairebe, perque pràcticament a qualsevol hora del matí migdia o tarda, fan futbol i al pare és l'ùnic que li agrada mirar, mentre que jo ho escolto, o com sordeja prou, poso música. No deixa de ser curiós, que jo, que ni els partits del Barça miro (de reüll els gols i alguna jugada), atès`prefereixo escoltar-los per la ràdio, m'hagi d'empassar tants partits els caps de setmana.

Sigui per aquests motius o per altres que desconec, la realitat és que tot i estar jubilat segueixo patint la síndrome del cap de setmana, que hi farem!