ÚLTIMS ESCRITS :

DE LA REALITAT I LA NO REALITAT


La percepció del temps, la ubicació de l'espai temps dels llocs, sempre m'ha costat molt d'assumir. No és tan simple com pugui semblar a simple vista, puig la visualització real del paisatge confón a vegades el cervell amb els records del mateig en altres instants. Reflexionava fa un any sobre això, un quinze d'agost, el pitjor dia per publicar un escrit. Quan deia ahir que la veritat no estaba aquí, sinó a Collonades, no ho deia per dir ni per epatar; aquesta noticia que he publicat avui, a Collonades, m'ha fet pensar en aquest escrit i la reflexio espai temps, que feia fa un any....

"Ben cert és que tinc, grans dificultats en ubicar l’espai temps del meu entorn, potser degut a que no paro, amunt i avall amb el cotxe tots els sants dies de l’any. Un dia quan surto a les cinc del matí saludo algun dels veïns que em trobo o a un conegut tot prenent cafè, me’n vaig a Andorra i al capvespre -quan arribo – me’ls torno a trobar I aquí ja no ho tinc gens clar, Si primer hi era i després no, he tornat, i mentrestant si jo no hi era, tot plegat és, existeix, continua, no serà tot virtual?. No serà que res de tot aixó existeix que tot plegat només és un miratge que no sé perquè carall serveix."

I  és que l'asumpte és complex a mesura que hi anem reflexionant:

Els pobles, quan nosaltres no hi som, existeixen? o com a la cónsola els hi posen quan hi tornem després de molt de temps. I els records? són només records o són realitats paral·leles.

Travesso la plaça Enric Granados i puc sentir en Graells explicant els acudits que duia apuntats en una llibreta quan teniem dotze anys i anàvem a l'Academia del Sr. Caldas.

A la plaça Marcet, puc veure encara l'antic edifici de la Casa de la Caritat, amb sor Teresa i sor Pilar, les monges paules que amb els seus alerons tam em fascinaven de petit.

Puc recrear la màquina de batre quan venia de Moia i la mainada l'anàvem a esperar a mig camí des de l'Estany, i puc recrear els homes fent els pallers, sentir l'olor de la palla i veure l'imatge d'aquells homes amb barret, ulleres i mocador tapant-els-hi el nas i la boca, mentre evoco al Basta baixava dormint damunt del carro i la mula que el duia cada matí de Sant Llorenç´a Sabadell.
Puc recrear el Sánchez en anar al futbol a la vella Creu Alta, i els seus caramels, la regalèsia tendra, i la olor de tabac al camp.

Puc recrear perfectament el dia que va nèixer la meva primera filla i ses germanes també, i aquell dissabte en que vaig ensenyar al meu pare Paris.

I no són tan sols records, sería massa fàcil veure-ho d'aquesta manera; aquestes situacions, simplement encara hi són, però en un estat temporal diferent, només cal estar amatent i receptiu per veure-ho en la reconstrucció mental que es recrea. Passat, present, futur, són conceptes molt relatius; Aquest text un cop escrit  ahir dijous, ja no és present, és passat, però també és futur atés es publicarà dema divendres a les 14:08. I el present? suposo que emmig del moment d'escriure'l ahir, ha estat futur programat, però a les 14:09 serà ja passat, si és que no vivim en un present immediat permanent.

3 comentaris:

  1. En definitiva, Francesc, la realitat és la nostra ment. Em podria allargar, però la síntesi i el títol continuaria sent aquest. L'espai i el temps flueixen al ritme de la nostra ment.

    ResponElimina
  2. Miquel dona la raó a Miquel .
    Salut

    ResponElimina
  3. I Francesc dona la raó a miquel i Miquel, i potser tambè a Matrix?

    ResponElimina