About Me

9/8/15

PER QUÈ EN DIEM PRINCIPAT?


El debat és constant i retorna de manera cíclica:per quin motiu es diu ‘el Principat’ en fer referència a la comunitat autònoma de Catalunya? Entre els ignorants o els bromistes apareix de seguida la pregunta sobre qui és el príncep o qui n’era en el passat però la realitat és que això no té res a veure. L’expressió ‘Principat’ no ve de ‘príncep’ i de fet el Principat mai no va tenir cap príncep. Tot té una altra explicació.

 - Principat: el nom històric de l’estat català .....

L’expressió ‘Principat de Catalunya’ és el nom històric de l’estat català que va existir fins el Decret de Nova Planta de 1716. Paradoxalment el mateix decret d’abolició dóna fe del nom ja que és  ‘Nueva Planta de la Real Audiencia del Principado de Cataluña’. Principat, doncs.

De fet l’expressió ‘Principat de Catalunya’ només és abolida, com tantes altres coses, el 1833 quan Javier de Burgos dissenya l’actual divisió provincial de l’estat espanyol i aprofita per eliminar els noms històrics dels estats precedents, entre els quals Principat de Catalunya, Regne de València i Regne de Mallorca.

El decret de De Burgos (ací podeu veure l’original) deixa clar que ‘el territori espanyol en la península i illes adjacents’ quedarà dividit en 49 províncies que, excepte en el cas de les quatre províncies basques, adoptaran el nom de la ciutat que és la capital. D’aquesta manera es crea una referència fins aleshores inexistent i una lleialtat ‘provincial’ que vol, de fet, eliminar la lleialtat prèvia als estats que si bé feia més de cent anys que havien estat abolits encara eren ben presents en l’imaginari popular. Fins la divisió provincial ningú no es considerava ‘alacantí’ o ‘gironí’. Trencar la fidelitat a les estructures territorials que fins aleshores havien estat indiscutible, el Regne de València o el Principat de Catalunya per exemple, era l’objectiu principal de De Burgos. Així reforçava la idea d’Espanya, saltant de la província a l’estat.

La referència que el decret fa al ‘territori espanyol de la península’ no és anecdòtica, però. En aquella època també hi havia províncies espanyoles fora de la península. Concretament les anomenades províncies del Sàhara, d’Ifni i del Golf de Guinea a l’Àfrica (a més del Protectorat del Marroc), la província de les Filipines i les Illes Marianes i les Carolines a l’Àsia i les províncies americanes de Santo Domingo, Cuba, i Puerto Rico. Cal recordar a més que en el moment de signar-se aquell decret  Espanya no reconeixia encara la independència proclamada de manera unilateral el 1813 de Nova Espanya (Mèxic, part dels Estats Units i la major part del Carib).

El decret de De Burgos i l’aparició de les províncies cal situar-los, doncs, en aquest context de la pèrdua de l’imperi espanyol i el replegament peninsular a la recerca d’una nova identitat per a l’Espanya que estava perdent l’imperi. Cal recordar, en aquest sentit, que la Constitució de Cadis de 1812, redactada només 21 anys abans, encara parlava dels ‘espanyols dels dos hemisferis’ i de fet 86 dels diputats que la van redactar pertanyien a províncies aleshores espanyoles però que aviat serien independents, com el Perú o Mèxic.

Imperi francès amb CatalunyaDe Burgos intenta sobretot reorganitzar el que quedava d’Espanya i al mateix temps modernitzar el funcionament de l’estat,  prenent com a base la divisió en departaments que els francesos havien fet dècades abans. El cas català, però, era ben particular perquè el Principat havia estat oficialment part de França entre 1812 i 1814, incorporant també una part de l’actual Franja de Ponent i Andorra. El cas català era, per això, molt sensible i De Burgos evitarà en el decret referir-se a Catalunya amb el nom de Principat, per tal de remarcar que Catalunya ‘només’ és un nom geogràfic i no té cap entitat política que pogués destorbar el projecte espanyol.

‘Principat’, del llatí ‘sobirania’

L’expressió ‘Principat’ té el seu orígen en el sentit llatí de ‘principatus’, ‘sobirania’. Un ‘principatus’ era qualsevol territori on el sobirà no tenia un títol específic o ho era en funció d’un altre títol. En el cas català els reis no tenien cap títol per governar-lo de manera conjunta sinó que ho feien en tant que reis de la corona catalano-aragonesa. I per això es deien ‘Principat’ els territoris disseminats que es trobaven sota el domini jurisdiccional, sota ‘la sobirania’ dels reis d’Aragó i comtes de Barcelona.

El mot ‘principatus’ era per tant la definició estatal que acompanyava el mot Catalunya. Com a estat Catalunya era un ‘Principat’ perquè cap rei hi governava com a monarca propi del país fent ús d’un títol que s’hi referís. Es feia servir ‘Principat de Catalunya’, doncs, de la mateixa manera que es podria haver fet servir ‘Regne de Catalunya’ o ‘República de Catalunya’ si la forma jurídica n’hagués estat una altra. Cosa que, de fet, va passar amb la república catalana, proclamada en cinc ocasions al llarg de la història (1641, 1810, 1871, 1931 i 1934)

Alguns autors sostenen a més que el fet que Barcelona fos la capital real de la confederació, un títol només disputat en alguna èpoques per València, va portar a organitzar el Principat com el que avui diríem un ‘districte federal’, un territori neutral respecte als regnes de la corona: Aragó, València, Mallorques, Sardenya i les Dues Sicílies. La hipòtesi és molt especulativa però realment interessant.

La recuperació, de la mà de Joan Fuster

Qüestió de Noms, Joan Fuster
Després del Decret de Nova Planta i de la creació de les províncies l’expressió ‘Principat’ quedarà en desús i ‘Catalunya’ passa a ser la forma habitual de referir-se al territori de les quatre províncies de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona. De fet l’expressió ‘Catalunya’ fins i tot quedarà reduïda a la Catalunya espanyola, entrant en desús al nord de l’Albera, en l’actual Catalunya Nord.

Això fins que Joan Fuster replantejà el debat, al 1962, amb el seu opuscle ‘Qüestió de Noms‘.

Entre l’aparició de les províncies espanyoles el 1833 i la publicació del llibre de Fuster el 1962 passen 129 llargs anys, durant els quals sobretot al Principat apareix una clara consciència nacional diferenciada d’Espanya. Aquesta consciència, però, en cap moment té en compte la possible existència de nacionals catalans fora de les quatre províncies oficialment catalanes. Com a molt hi haurà algunes apel·lacions retòriques però poca cosa més.

El franquisme, però, ho talla tot però al mateix temps fa que tot recomence. Des de Sueca Joan Fuster ho aprofita per a remarcar l’existència d’una nació catalana que va més enllà dels límits de la Catalunya oficial. I la ‘qüestió de noms’ apareix ben ràpid: el mot  ‘Catalunya’ ha de fer referència només a les quatre províncies o al tot? Fuster opta per una decisió salomònica. Li sembla molt difícil que el mot ‘Catalunya’, que seria el nom lògic de la nació sencera, siga acceptat com a propi en tots els territoris i demana per això usar la vella definició estatal de ‘Principat’ per referir-se al que Espanya defineix com Catalunya. Amb la voluntat de ‘guardar’ el nom de Catalunya per a tots. Esperant que algun dia el seu ús siga menys polèmic.

L’èxit de les propostes de Fuster rellança, sobretot entre l’esquerra nacionalista i els partidaris dels Països Catalans, l’ús habitual de la paraula ‘Principat’. De fet la seua terminologia coneixerà un èxit indiscutible: Països Catalans, Principat, País Valencià, Illes, Catalunya Nord o la Franja de Ponent passen a ser noms usats amb naturalitat per moltes persones i fins i tot esdevenen oficials.

I amb això el vell nom de l’estat central del país, Principat, coneix una recuperació important que per alguns encara és polèmica amb el pobre argument de que Catalunya mai no va tenir un príncep. 

VICENÇ PARTAL A VILAWEB.

SHARE THIS

15 comentaris:

  1. Muy interesante. A decir verdad sólo conocía una parte de la historia.
    salut

    ResponElimina
  2. Això tan ben explicat aniria molt bé que ho sabessin la resta d'espanyols. Segurament continuarien fent i pensant el mateix que fins ara. Però almenys no podrien dir que la nostra història són coses creades des de fa quatre dies.

    Moltes gràcies, Francesc.

    ResponElimina
  3. Ho saben Josep, pero els hi és igual, fan veure que no i van a la seva.

    ResponElimina
  4. Jo també en sabia una part Miquel, ara ja en sé una mica més....

    ResponElimina
  5. Creo que la existencia de Cataluña no es duda para nadie, pero yo si cuestiono que fuese un Estado, en la Edad Media todos los estados tenían ejércitos y no conozco batalla donde un ejercito catalán regular existiese, ¿era posible un estado sin ejercito?.
    Para mi la asimilación de Cataluña al reino de Aragon de esta parte de los Pirineos viene del tratado de Corbeil (1258) entre Luis IX de Francia y Jaime I de Aragon donde cada uno renunciaba a sus derechos al otro lado de los Pirineos, como sabes, hasta entonces ambos tenian territorios a ambos lados de los Pirineos. Sobre el tema de principado, creo que se le llamaba por ser "principal" y se parece mas al termino utilizado en la antigua Roma como termino <a href="https://es.wikipedia.org/wiki/Principado_(Roma)>administrativo</a>

    ResponElimina
  6. Dicho sea de paso, creo que los estados modernos, poco o nada tienen que ver con los que hablamos aquí. Pues se consideraban propiedad de los reyes, condes o lo que sea que gobernaran en aquellas zonas.

    ResponElimina
  7. Para que queríamos ejército, si con el tambor del Bruch nos sobraba. La verdad es que a mi me da igual, Daniel, no creo en patrias, estados, banderas ni religiones, yo soy mi propio estado, mi propia patria, i no necesito ejército.

    ResponElimina
  8. En definitiva. Ellos no quieren cambiar nada (ya les está bien donde están) y nosotros queremos cambiar las cosas (no nos gusta donde estamos)

    ResponElimina
  9. Tens raó, Francesc fan veure que no i van a la seva.

    Por esto EspaÑa es un pais como Dios manda com más de 3000 años de historia. Los demás no tantos. No son tan antiguos ni mucho menoss. A ellos más de 3000 años les parece una pasada de frenada.Pero los demás también era paises en aquellos tiempos. CataluÑa, ya no. CataluÑa al parecer eran cuatro simios que saltaban de rama en rama. y un buen dia del 2014 no se les ocurre otra tonteria que petir votar. --Digamos que no y que sigan en las ramas--, (que sabrán ellos de esto). EspaÑa es EspaÑa, mal que les pese.

    Que conste que yo tampoco necesito ningun ejercito. Bandera la mia, como España la suya, tratada con sumo respeto, como todas.

    ResponElimina
  10. Josep, abans va ser Catalunya que Espanya....

    ResponElimina
  11. Francesc, tu i jo ho sabem, però tenies tota la raó, i de seguida s'ha vist. No hi ha manera, ho saben però sigui com sigui no baixaran del burro. Per això ho dic d'aquesta manera, sense inventar-me res. El fet que España té 3000 anys d'història. El fet que sense els altres nosaltres no seríem res. I el cony de les banderes ja em tenen fart. Tot això ho dien ells solets.
    Caldria més reflexions sobre la saviesa d’aquestes frases de Jordi Carbonell, Manuel de Pedrolo i Gandhi, respectivament, unides per un mateix principi humanístic: “Que la prudència no ens faci traïdors”, “Cal protestar encara que no serveixi de res” i “Facis el que facis no servirà de res, però és important que ho facis”.
    Gràcies, Francesc.

    ResponElimina
  12. tens raó, res frases molt savies, sobretot la última: “Facis el que facis no servirà de res, però és important que ho facis”. De fet, la vida es aixó, viure és això....

    ResponElimina
  13. España como estado, no tiene mil años y menos tres mil, que yo sepa, (y no lo se todo), la primera vez que viene en un documento como Estado, es en los esponsales del que luego seria Felipe II.

    El 25 de julio de 1554 Felipe se casó con la reina María I de Inglaterra. Al final de la ceremonia fueron proclamados:

    Felipe y María, por la gracia de Dios, Rey y Reina de Inglaterra, Francia, Nápoles, Jerusalén, Irlanda, Defensores de la Fe, Príncipes de España y Sicilia, Archiduques de Austria, Duques de Milán, Borgoña y Brabante, Condes de Habsburgo, Flandes y el Tirol, en el primero y segundo año de su reinado.

    Este documento esta en la catedral de Winchester


    "Mira, Sancho —respondió don Quijote—: yo traigo los refranes a propósito, y vienen cuando los digo como anillo en el dedo; pero tráeslos tan mal por los cabellos, que los arrastras, y no los guías; y si no me acuerdo mal, otra vez te he dicho que los refranes son sentencias breves, sacadas de la experiencia y especulación de nuestros antiguos sabios; y el refrán que no viene a propósito antes es disparate que sentencia."
    El Ingenioso Hidalgo en el Capítulo LXVII, segunda parte.

    Un saludo

    ResponElimina
  14. CUANDO DIOS CREÓ LA TIERRA, España ya existía, al menos para algunos. La pregunta es, ¿existe España o és una entelequia?, lo que si es es un desastre como país o Nación, en el que como dices tu que decía Machado, de cada diez CABEZAS UNA PIENSA Y NUEVE EMBISTEN, y suelen tener más mando en plaza estas nueve que la que piensa.

    saludos y no te comas el tarro, que esto no tiene arreglo.

    ResponElimina

About Me