En una campanya sense política ni ideologia, el votant compromès es desmobilitza i els altres es deixen portar.  Exactament és el que comencen a revelar les enquestes. Que la clatellada propinada per Mariano Rajoy al seu fill, al portar-se com aquest plançó mal educat del teu cunyat, suposi la imatge més comentada de la precampanya diu molt de la qualitat de la informació amb què acudirem a votar el 20D. Que la conveniència de la intervenció paterna presidencial constitueixi l'únic gran consens social que Rajoy ha estat capaç de generar durant tot el seu mandat ho revela tot sobre la qualitat de la legislatura que s'acaba.



 Pel nen no es preocupin. Segur que ha pujat molts punts en el rànquing de dolentot del col·legi i ha guanyat respecte al pati. Hauria de preocupar més el pare i la seva fulminant reacció quan veu en perill un parell de vots i s'imposa prendre mesures tan contundents com doloroses. Ni un instant de dubte, ni una dècima de vacil·lació. Primer la campanya després la família On és aquest Mariano Rajoy apocat, indolent, sense criteri i incapaç de prendre una decisió que se'ns havia venut?
Cuinar, menjar, beure, ballar, picar de mans, tocar la guitarra, escalar, conduir mini karts o cotxes de ral·li, volar en globus .... costa distingir aquestes eleccions d'un càsting per a presentador de l'any i costa encara més recordar una aparició estel·lar d'algun candidat on deixés un missatge polític que marqués la diferència.

 Si algú no atura aquesta bogeria l'únic final decent per a aquesta campanya serà una edició especial de La teva cara em sona on participin tots els candidats i qui s'assembli més a Nino Bravo, serà el president.

 Mariano Rajoy, el mestre de la no campanya, ha de preguntar-se cada dia per què els seus rivals s'entesten a intentar guanyar-li en el seu millor terreny. Pedro Sánchez hauria d'estar preguntant-se què se li havia perdut en el programa de Bertín Osborne. L'impacte sense contingut no val de molt i Rajoy és l'únic que no necessita contingut perquè és el govern.

 No se sap què resulta més divertit, si veure a Albert Rivera fent-se l'ofès perquè el terrible Monedero ha tacat el seu honor o recomanant llegir a Kant i les seves deu millors cites a wikiquote, o escoltar a Pablo Iglesias presentar-se com el seu Pigmalió; si es tracta de veure qui dóna més pena, sincerament, necessitarem una fotofinish.

 Tractar l'electorat com si fos audiència de televisió i només pogués processar missatges simples i plens de coloraines i sons cridaners és una mala idea per a qualsevol partit, però un suïcidi electoral per a l'esquerra. En una campanya sense política ni ideologia el votant compromès es desmobilitza i els altres es deixen portar. 
Exactament el que comencen a revelar les enquestes. 

 ELDIARIO, ES - ANTÓN LOSADA