Vagi per endavant que entenc perfectament que sóc una persona amb poc criteri, alló que ara se’n diu eufemísticament ser eclèctic, més o menys com els hipsters, que segons el Mundo Today, ja eren gilipolles abans de ser hipsters.
Més d'un s'en fot de mi perquè m'agraden en Llach i en Serrat, o els Beatles i els Stones, quan aquest és un país de bándols, si estàs amb un has d'anar en contra de l'altre, i jo no ho entenc així. I aixó que em principi es podria considerar un defecte, per a mi és en certa manera, una qualitat, puix m’agrada la gent que és contradictòria, que no tot ho veu blanc o negre, que es capaç de veure els molts matisos que en cada època de la vida tenen alló que em podríem considerar fins i tot les considerades veritats absolutes, i fins i tot apliquen aquesta contradicció a les coses més petites, però no per aixó menys importants.
No entenc la gent quadrada que tota la seva vida creu i pensa exactament el mateix, que es incapaç d’evolucionar. M’agraden les coses petites més que les grans que sovint se’m fan incomprensibles i fins i tot feixugues, potser per aixó no solc fer-me grans preguntes ni divagar en masses disquisicions filosòfiques, o aixó em sembla. Tinc també la sort de no patir el mal de l’enveja que ja elimina molts dels problemes de la nostra espècie i crec gaudeixo o pateixo – depèn – del de la generositat tot i que és un concepte molt subjectiu i que no és un qui l'ha de definir.
.
Llegeixo en un bloc una frase de Orhan Pamuk que diu: "El primer que vaig aprendre a l'escola va ser que hi havia persones imbècils, i el segon que n'hi havia que eren encara més imbècils.".
.
La primera impresió davant d'una afirmació tan rotunda com aquesta, que respecto, i més venint de qui bé, és que aquest senyor és un reduccionista o no va anar a l'escola adequada; o potser perquè a la meva no hi havien persones imbècils, sinó nens o joves; o deu ser que jo no m’hi fixo, puig a l’escola el primer que vaig aprendre va ser a fer amics, òbviament uns més que altres, i a aprendre a conviure amb d’altres espècimens de la meva edat dins i fora de classe. Potser perquè de fet tots ho som d’imbècils, al cap i a la fi, un imbècil és una persona a qui li costa d’entendre les coses, i aixó sol ser més comú del que fins i tot nosaltres mateixos ens pensem. 
Aquest menysteniment per l’esser humà que molts filòsofs conreen, oblidant sovint que ells també ho són, Cioràn n’era un clar exemple, no l’he acabat mai d’entendre (deu ser perquè soc imbècil) car en ell (en l’esser humà) al llarg dels anys hi he trobat també moltes coses positives, sobre tot quan actua sense pensar: qualitats com la generositat, la tendresa, l’amor, nomes les tenim els homínids, aixó és precisament el que ens diferència dels altres animals i tot i que es un xic cert alló que deia no se qui, que "quan més coneixo als humans més m’estimo el meu gos", també s’ha de dir que no deixa de ser una frase enginyosa i “epatant”, puig un gos mai podrà escoltar-te, consolar-te o ajudar-te en cas de necessitat, i moltes de les persones que ens envolten, sí!, aquesta és la diferencia.
Compte doncs en ballestrejar per ballestrejar sobre l’especia humana, que tot i no ser ni molt menys perfectes, (es evident que no ho som), representem el millor i el pitjor (també) dins aquesta auca en que actuem tots plegats i de la que ens agradi o no, en certa manera ens n’hem erigit per bé o per mal, en els protagonistes, encara que més aviat fem d'actors secundaris.