ÚLTIMS ESCRITS :

MESTRES DELS SILENCIS


Josep Maria Espinás va publicar aquest escrit al seu petit observatori de el periódico digital d'ahir, encara no havien ressonat les grolleres paraules de Félix de Azúa, per això no surt en el mateix, perquè en el diari de paper, ahir és avui, de no ser així estic segur que hauria afegit al Sr. de Azúa al mateix sac on posa Vargas Llosa i Eduardo de Mendoza.
Espinàs, perquè és un senyor educat i té molt ofici, els retreu la seva barroeria amb l'elegància habitual en ell. Espinàs és savi per savi, no per vell, i com deia abans, un senyor, tot un senyor, que és el que no són Mendoza, Azúa o Vargas Llosa. Això, ell mai ho diria, però jo si...

La rebel·lió dels anys i les paraules


Confesso que no m'esperava llegir dos textos tan demolidors sobre dos escriptors tan famosos com Eduardo Mendoza i Mario Vargas Llosa. Dos escriptors que, a Catalunya, alçaven brillantment la bandera de la literatura en castellà.

¿Què ha passat, ara? Que el «colossal narrador de sempre» resulta que ha publicat una novel·la que li desmunta la ben guanyada fama i sembla que retrati aquella certa banalitat «en la qual el nobel sembla bellugar-se els darrers temps». «La seva novel·la del 2016 no li fa cap favor. Bella en el llenguatge, però efectista i tramposa», diu el crític.

Jo no em puc comparar a Vargas Llosa, naturalment, però si algú em dirigís aquests adjectius el meu disgust seria considerable.

Per la seva banda, l'escriptor barceloní Eduardo Mendoza, de tracte amigable, ha donat una conferència a San Juan de Puerto Rico en el transcurs de la qual es va destapar amb aquesta afirmació: «La majoria de llibres que ens envolten nos serveixen per res. Són una porqueria».

Al costat d'aquestes brutals sentències, les ironies i fins i tot els sarcasmes de Josep Pla sobre els escriptors són modestos estirabots i jocs de paraules. A més, eren el fruit d'un mal humor episòdic, i no sembla que ni Mendoza ni Vargas Llosa hagin de ser víctimes de cap frustració. La seva trajectòria literària els ha donat fama i diners.

Podria ser -és una pura hipòtesi-que fossin víctimes del mal humor. Perquè la consciència del pas del temps apareix, a vegades, i pot crear neguit i angoixa. Sobretot si els elogis i els aplaudiments, universalment rebuts, no aconsegueixen esborrar la fatalitat d'una desaparició més o menys pròxima.

Sembla que els grans mestres de les paraules haurien de ser, també, mestres dels silencis. És probable que això sigui més difícil.

6 comentaris:

  1. Hay Escritores Recónditos, si, y también hay Escritores Con-réditos, o sea, aquellos que viven de los recuerdos.
    Vaya caterba de personajes que pululan por doquier. Me refiero a Mendoza y Vargas Llosa, por supuesto.

    ResponElimina
  2. M'encanta aquest final: ... "no aconsegueixen esborrar la fatalitat d'una desaparició MÉS O MENYS PRÒXIMA". Sí que deu emprenyar, sí, pensar en la desaparició. Per cert, Espinàs és el més gran dels tres.

    ResponElimina
  3. si Miquel, el més gran i el més prudent, és del 27, i tambè el més savi.

    ResponElimina
  4. de Mendoza em sorprén més Miquel, Vargas Llosa fora de l'escriptura es un bocamoll i un poca solta, ja deia d'ell no recordo qui, que se l'havia de llegir i no se l'habia d'escoltar.

    salut

    ResponElimina
  5. Segueixo l'Espinàs des de jove. Cada dia el primer que feia era llegir la seva columna. L'altre dia vaig posar en el blog «El teu nom és Olga» que va ser el llibre amb què Josep Maria Espinàs va mostrar la relació amb la seva filla, afectada de síndrome de Down.

    Els altres dos personatges pam i pipa!!

    ResponElimina
  6. jo tambè el segueixo des de sempre Josep...

    ResponElimina