Malgrat els lloables i esforçats intents d'en Quim Puyal per catalanitzar el món del futbol, la gent, els aficionats s'escapoleixen de l'escomessa, i al món del futbol tot quisqui parla en castellà. El Barça es Campeón o Campelón (versió Amunike). A l'arbitre se li diu: que malo eres, manos arriba esto es un atraco o hijo de puta, d'ací el perquè es diguin  sempre els dos cognoms de l'arbitre, no per Franco Martínez, sinó per veure si la gent en saber el nom de la mare no es posa amb ella ni amb la seva professió que no és la de bagassa, però el personal esvalotat del futbol no fa gens de cas d'aquests subtilesa i li diu el que li diu, com a l'Espanyol quan se'ls hi diu: a segunda, a segunda, etc, etg, i és que el fúmbol es asín. La Federació Española de fútbol és la única del món mundial en que el seu president no sap dir fútbol i diu fúmbol.

Pero el que vaig pensar air a la tarda en acabar el partit de Granada, és en la paraula Alirón, bastant en desús actualment. Em sonava del país Basc, de l'Atleti, alló de Alirón!, Alirón! el Atleti campeón, i consultant a la wikipedia veig que no anava desencaminat:.

Segons la teoria aquest vocable neix al segle XIX quan miners britànics arribats a la costa basca marcaven les vetes que només contenien ferro escrivint en elles "all iron "( 'tot ferro'). Per com tals troballes es recompensaven econòmicament, l'expressió es va associar al festiu i a partir d'aquí, si la teoria és certa, el do de llengües i la pronunciació fidelíssima van fer la resta: ¿"all iron" en anglès?, a la espanyola "victòria"! En un ambient més faranduler, també s'explica que la cupletista Teresita Zazà va modificar una cobla de Marietina i d'un primer "Alirón, victòria!, pon, pon¡, pon!" es va passar a "Alirón !, Alirón!, l'Athleti, campeón!". La rima va cuallar i, des de llavors, cada vegada que un equip guanya un torneig posa el seu nom a la tornada i l'aficionat ho corea ebri d'entusiasme i cervesa.

Doncs res: Alirón! Alirón! el Barça Campeón!