· BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ
English French German Spain Italian Dutch Russian Portuguese Japanese Korean

ALIRÓN, ALIRÓN....


Malgrat els lloables i esforçats intents d'en Quim Puyal per catalanitzar el món del futbol, la gent, els aficionats s'escapoleixen de l'escomessa, i al món del futbol tot quisqui parla en castellà. El Barça es Campeón o Campelón (versió Amunike). A l'arbitre se li diu: que malo eres, manos arriba esto es un atraco o hijo de puta, d'ací el perquè es diguin  sempre els dos cognoms de l'arbitre, no per Franco Martínez, sinó per veure si la gent en saber el nom de la mare no es posa amb ella ni amb la seva professió que no és la de bagassa, però el personal esvalotat del futbol no fa gens de cas d'aquests subtilesa i li diu el que li diu, com a l'Espanyol quan se'ls hi diu: a segunda, a segunda, etc, etg, i és que el fúmbol es asín. La Federació Española de fútbol és la única del món mundial en que el seu president no sap dir fútbol i diu fúmbol.

Pero el que vaig pensar air a la tarda en acabar el partit de Granada, és en la paraula Alirón, bastant en desús actualment. Em sonava del país Basc, de l'Atleti, alló de Alirón!, Alirón! el Atleti campeón, i consultant a la wikipedia veig que no anava desencaminat:.

Segons la teoria aquest vocable neix al segle XIX quan miners britànics arribats a la costa basca marcaven les vetes que només contenien ferro escrivint en elles "all iron "( 'tot ferro'). Per com tals troballes es recompensaven econòmicament, l'expressió es va associar al festiu i a partir d'aquí, si la teoria és certa, el do de llengües i la pronunciació fidelíssima van fer la resta: ¿"all iron" en anglès?, a la espanyola "victòria"! En un ambient més faranduler, també s'explica que la cupletista Teresita Zazà va modificar una cobla de Marietina i d'un primer "Alirón, victòria!, pon, pon¡, pon!" es va passar a "Alirón !, Alirón!, l'Athleti, campeón!". La rima va cuallar i, des de llavors, cada vegada que un equip guanya un torneig posa el seu nom a la tornada i l'aficionat ho corea ebri d'entusiasme i cervesa.

Doncs res: Alirón! Alirón! el Barça Campeón!

LA POLICIA REGISTRA LA SEU DE PODEM

  • Comencen llançant la sospita des de certs mitjans, després apareix un comissari amb ganes de medalla, un fiscal amb temps lliure i un jutge a les mans del qual arriba la denúncia per casualitat.
  • Agents de la Unitat de Delinqüència Econòmica i Fiscal (UDEF) de la Policia Nacional s'han presentat aquest divendres a la seu de Podem a Madrid, on han requisat diverses caixes amb documentació i diversos ordinadors. L'operació, en la qual no es descarten detencions, està ordenada per l'Audiència Nacional en el marc de les investigacions sobre el finançament del partit de Pablo Iglesias ...

Tranquils, que ningu s'esveri, que el paràgraf anterior és inventat. Però diguin-me la veritat: si avui succeís una escena així, amb furgons policials a la porta de la seu i agents sortint amb les típiques caixes de cartró, els sorprendria molt?




"Ho sabia, ho sabia!", Cridarien alguns, eufòrics. Aquells que encara confien que qualsevol dia aparegui la pistola fumejant de Podem, la prova definitiva que posi fi a l'aventura política d'Iglesias, que ja ha arribat massa lluny. Ja sigui Veneçuela, Iran o ETA, alguna cosa hi ha d'haver, no és possible que uns quants mindundis muntin un partit del no-res i en dos anys estiguin disputant allà dalt per molta crisi, corrupció i deteriorament democràtic que hi hagi.



"Ja us ho vam dir, ja us ho vam dir!", Brindarien alguns mitjans, aquests periodistes que porten dos anys amb la lupa sobre Podem, sense importar-los el repetit ridícul en el seu intent per aconseguir que la realitat no els espatlli un bon titular. És més: apostaria al fet que alguns ja tenen la notícia a mig redactar, per quan arribi el gran dia, a la manera d'aquestes necrològiques que es deixen escrites quan un personatge està ja molt vell o malalt.



"Ho han tornat a fer, ho han tornat a fer!", Lamentaríem altres, massa acostumats a la tradició espanyola de desacreditar i criminalitzar els dissidents mitjançant l'acció conjunta de portades de diari, declaracions polítiques, investigacions policials i instruccions judicials.



La pel·lícula ja l'hem vist altres vegades: comencen llançant la sospita des de certs mitjans, després apareix un comissari amb ganes de medalla, després un fiscal amb molt temps lliure, i per fi un jutge afí a les mans dels quals arriba la denúncia per pura casualitat, perquè estava aquell dia de guàrdia. Un engranatge perfecte, que el mateix et serveix per estirar fins a l'infinit l'entorn de l'entorn de l'entorn d'ETA, que per tancar un diari, desacreditar adversaris polítics, perseguir grups "antisistema" o empresonar titellaires. Operacions totes que tenen alguna cosa en comú: acaben en res anys després, però pel camí fan molt de mal.



Arribaran tan lluny en el cas de Podem? La temptació és gran, encara que seria un joc molt perillós, donada la dimensió. Però la veritat és que tres de les quatre potes de la màquina porten ja mesos rodant: la política, la mediàtica i la policial. A ple rendiment, vaja. Amb el cas de Victòria Rosell hem vist treure la poteta judicial, encara tímidament, però tant va el càntir a la font que qualsevol dia un d'aquests informes policials en circulació acaba al jutjat, just el dia que casualment està de guàrdia un jutge afí , i ja la tenim embolicada. Zas, problema resolt. I després de la coalició amb IU, dos ocells d'un sol tret.


Va, no siguem mal pensats, confiem en la independència judicial, la professionalitat policial i el fair play polític. Que aquestes coses a Espanya no passen. Ni que estiguéssim a Veneçuela.


eldiario.es ✔ @eldiarioes
La Policia registra la seu de Podemos! 
... Per @_isaacrosa

MISSA EN CLAU DE GOL


El soroll que venia de l'interior de l'església era eixordidor.
Vaig pensar potser que el capellà batejava el nen d'una família no creient i que per això aprofitava per descarregar-se. Vaig imaginar als pares capcots i l'àvia materna a punt d'iniciar una protesta. Vaig pensar també, però ho vaig descartar immediatament, que l'església s'havia convertit en una sala de cinema i els veïns es congregaven en ella per veure el sorteig del campionat de futbol.
Vaig continuar caminant i, trenta segons després, la meva confusió va augmentar perquè a través de la finestra del bar vaig poder veure que al costat de la barra estava el capellà veient precisament el sorteig del campionat.
No vaig poder llavors reprimir la meva curiositat i vaig tornar cap a l'església. Vaig fer una cosa que en els últims vint anys només he fet quatre vegades: quan em vaig casar i en el bateig de les tres nenes.
Vaig obrir la porta i vaig entrar. En el primer banc tres àvies estaven assegudes davant d'un televisor gegantí que reproduïa la missa. D'allí venia el soroll que s'escoltava al passar davant de l'església.
Les ancianes semblaven extasiades. Jo vaig romandre veient-les almenys un minut, seixanta segons en què segurament el sorteig futbolero va acabar perquè també vaig poder veure com el capellà entrava per la sagristia, apagava el televisor i beneïa a les senyores.

La missa havia acabat


DE LA COMUNA


No sé a que es degut, pero cada vegada som en general més reduccionistes i simples davant qualsevol proposta que es faci fora dels parametres a l'ùs, els considerats políticament correctes. Ho dic a ran de les declaracions d'Anna Gabriel sobre criar els seus possibles fills en una comuna. Gonzalo Bernardos que si anirien en  taparrabos, el Ministre misaire de l'Interior parlant de sioux o cheyennes, i si continuès cercant declaracions en trobaria unes quantes més per l'estil. 
Per cert que, la proposta de Gabriel ve de vell, a Formentera en saben d'aixó de les comunes i a Eivissa, en general, era bastant habitual durant l'época hippie, i sinó, sense anar més lluny expliquen a el periódico d'avui que Salvador Alsius i uns companys fa 40 anys que viuen en una comuna. Paraula que sona prou malament, car una comuna és un vater, i si de cas, més que sonar s'olora malament.
  • El que no acabo d'entendre és on es devien criar tots els de la CUP, perquè conservadors no ho són, tots, o tot quisqui.
I aixì és el que em sorpren, no hi ha raonament, ni discussió o rebatiment de les declaracions, es limiten a quedarse en desqualificacions o conyeta barata, sense molestarse en raonar sobre el tema, rebatre'l o intentar entendre'l. Però aquesta capacitat de dialogar, de rebatre d'analitzar qualsevol proposta s'ha perdut, ens quedem amb el 'zasca' gracioset a la xarxa i poca cosa més. Nomès cal escoltar qualsevol tertulia a la radio per veure com s'interrompeixen, xerren tots alhora, es desqualifiquen... deixe'm parlar, diu un tertulià - mentre ell o ella interromp abans o després l'altre. En aquest sentit cada vegada ens hem espanyolitzat més, qui més crida, més barroer és, més mal educat és, acaba semblant o creient-se que té més raó que els altres i fins i tot a vegades li donen. 

¡UI EL QUE HA DIT LA GABRIEL!


Anna Gabriel (CUP) tindria "fills en comú amb un grup"
  • "Tenir fills en família converteix les persones en més conservadores", sosté la diputada anticapitalista
  • "Si pogués formar part d'un grup que decideix tenir fills en comú, em satisfaria la idea". Amb aquesta frase, la diputada de la CUP, Anna Gabriel, es refereix al concepte que té del terme 'família' en una entrevista a Catalunya Ràdio que s'emetrà el proper dissabte i de la qual s'ha publicat un breu extracte.
  • Gabriel considera que les persones que decideixen tenir fills "en família" es converteixen en "més conservadores". "Encara que tu vulguis el millor per a ells, s'entra en una lògica més perversa. La família convencional és pobre i enriqueix molt poc", afirma. La diputada anticapitalista advoca, "com en moltes altres cultures", per criar els fills al costat d'altres persones que convisquin en el mateix espai, ja que el concepte de maternitat i de paternitat "no estan individualitzats" com en els països desenvolupats. "No se centren en un nucli petit com una família nuclear", apunta sobre la idea d'una parella amb un o diversos fills.
  • "La idea és que eduqui la tribu", explica Gabriel, que creu que d'aquesta manera no hi ha "sentiment de pertinença" d'un fill, sinó que són "fills i filles que has tingut i parit tu amb els altres".
.
Parafrassejant a José Maria Garcia, ¡uy lo que ha dicho la Gabriel!, i de seguida s'ha esvalotat el galliner. Anna Gabriel a Cat.radio va donar la seva opinió a futur, de quan sigui mare, i segurament si això es produeix s'haurà d'empassar les seves paraules, qualsevol pare o mare saben el que deien els seus fills adolescents que farien quan tinguessin fills, com els educarien, etc etc, i saben que han acabat criant-los i educant-los com els seus progenitors... com han pogut, que aqui com a la vida, no hi ha manual d'instruccions.

En poca estona ja s'ha organitzat la conyeta, des que si anirien en 'taparrabos', bestiesa vulgar que ha deixat anar el bocamoll de Gonzalo Bernardos, l'amic íntim d'Artur Mas, a  L'Ahjí, un xicot nigerià que deia que ell ja hi estaba acostumat a això de la tribu, o una altra que directament tractava a l'Anna de lesbiana, etc etc.

Nomès era una opinió, que es pot compartir o discutir. En els últims temps el concepte de familia ha canviat molt, actualment n'hi ha de molts tipus, la dita tradicional, monoparental, parelles gais o lesbianes, i tots com s'ha fet sempre, fan el que poden per pujar els seus fills, que per descomptat en cap dels casos seran conservadors, o no seran....

El tema no dona per a més, simplement, cal esperar a que passi el temps i si l'Anna Gabriel té fills, veurem com els puja, i no cal fixar-s'hi molt per considerar que ho farà com s'ha fet sempre, i sinó, al temps.....

JUNTS PEL PIPÍ


L'Assemblea de l'Estat de Califòrnia (EUA) ha votat avui a favor d'una mesura que, si tira endavant, obligarà tots els banys públics unipersonals de l'estat a no distingir entre sexes, en un moment en què s'ha generat gran polèmica al voltant de aquesta qüestió en tot el país. La mesura, que va ser aprovada per 52 vots a favor i 18 en contra, se cenyeix als banys unipersonals, és a dir, aquells que no admeten més d'un usuari al mateix temps i molt comuns en ara bars i restaurants, i queden exempts els banys multipersonals que es troben habitualment en superfícies comercials o gimnasos.

Com que totes aquestes institucions a Califòrnia en mans del Partit Demòcrata, que és el que ha proposat la mesura, és previsible que la llei tiri endavant. Si arriba a ser aprovada, l'estat més poblat dels EUA, amb 39 milions d'habitants, obligarà a tots els bars, restaurants i altres negocis que tinguin banys públics unipersonals a retolar amb el "gènere neutre" per "ajudar la gent transgènere, els pares amb fills d'un altre sexe i els adults que tinguin cura de majors ", segons el text aprovat.

A més dels locals privats, la llei també afectarà tots els edificis governamentals, i els encarregats de comprovar que s'aplica seran els inspectors responsables de garantir que es compleix el codi d'edificació.

Precisament avui, el Govern dels EUA va presentar una demanda contra Carolina del Nord i el seu governador, el republicà Pat McCrory, per una llei d'aquest estat contra els transsexuals que obliga a usar els banys públics d'acord amb el sexe indicat en el certificat de naixement . La qual cosa no deixa de ser un problema un sennor ara senyora ha d'anar al lavabo dels cavallers ia l'inrevés.

I és que aquest problema es hauria d'haver resolt fa molt de temps, serveis per a tots i s'ha acabat el problema, a més que per a les senyores és un avantatge, perquè actualment als lavabos de senyores de qualsevol espai públic hi ha cua, mentre que en el dels homes no, encara que no es jo si s'hauria de suprimir els lavabos on mingitar de peu de cara a la paret, cosa que solament poden fer els homes o algun transexual, tot i que precisament aquí és on s'agilitza la cosa de la pixera.

Aquesta mesura deixa de discriminar a tots, homes, dones, transsexuals, bisexuals, Sanchez Dragó, el sumsum i el corda. I és que el poble que pixa unit roman unit. Ja m'imagino l'eslogan: junts pel pipí. Que bonic, ja em veig una familia sencera anant a pixar junts al Baricentro, el papa, la mama i els nens, i és que la familia que pixa unida tambè romàn unida.

THE NEW YORKER I LA REALITAT


"La idea d'una realitat augmentada o virtual és inherent a qualsevol dibuix, és gairebé la definició d'un dibuix", afirma l'artista Christoph Niemann. "Si crees un món en el paper, crees una finestra. En general, amb la ment només se surt a la superfície, però un sempre té la sensació de: I si pogués entrar en aquest món o si alguna cosa pogués sortir d'ell? "

El treball de Niemann "On the Go" apareix (per primera vegada) a les cobertes del davant i les del darrere de l'edició d'aquesta setmana de la revista New Yorker. També per primera vegada, les seves imatges són l'entrada a una ciutat animada en tres dimensions, que es revela quan es mira qualsevol de les cobertes a través de la tablet o telèfon, a través d'una aplicació.

Niemann afirma sobre el concepte, "En un dibuix, la barrera entre el món real i l'inventat és la superfície, pel que al principi vaig pensar en un ascensor amb les portes tancant-se. Però després em vaig adonar que el metro és encara millor, ja que realment et porta a un món diferent ".

"Les portes són una superfície plana que separa dos mons, i també ho són les portades d'una revista, que separessin l'abans i el després de la lectura, el que se sap i el que no, com canvien els punts de vista. Així que entre la tapa i la part de darrere, i l'experiència creada per l'aplicació, m'agrada que puguem mostrar, essencialment, dos angles diferents del mateix món. Com entrant a través d'un mirall ".

Per poder veure "On the Go", primer cal descarregar l'aplicació gratuïta UNCOVR des de Google Play o Apple App. A continuació, cal obrir l'aplicació i apuntar la tablet o el telèfon cap a la revista. I després moure el dispositiu al voltant de la tapa per explorar el paisatge urbà animat.

 

El que no es veure és la utilitat que pot tenir aquesta realitat augmentada, la revista costa 7,99$ i segur que això encareix encara més el producte, a més cal mirar-lo a través d'una tablet o del mòbil, i des de qualsevol dels dos gadgets ja pots veure l'edició digital en què tot és realitat augmentada. no deixa de ser poc més que una curiositat, però de dubtosa finalitat pràctica en un futur. Per més que intenti innovar la premsa en paper està condemnada a la seva desaparició, i més aviat del que ells mateixos creuen. De fet, els diaris més que realitat augmentada, el que venen és realitat inventada, deformada o ignorada, depèn de qui els financi el panflet

AIXÍ ES FABRICA UNA ACUSACIÓ CONTRA PODEM


L'enregistrament és tan clar que el Consell General del Poder Judicial hauria d'actuar de manera tan immediata com contundent: un jutge així no pot seguir un minut més. Que un jutge es reuneixi a soles amb un imputat sense presència del seu advocat ni del secretari del jutjat ja és bastant irregular. Però que en aquesta reunió el jutge li detalli a un imputat què ha de declarar la següent vegada que torni al jutjat -aquesta vegada, de manera oficial- per fabricar així una acusació contra una diputada és d'una gravetat majúscula. Esfereïdora. Terrible per a la imatge de la justícia i del que en queda de la pròpia democràcia d'aquest país.

L'enregistrament que fa unes hores hem publicat en exclusiva és tan clara que el Consell General del Poder Judicial hauria d'actuar de manera tan immediata com contundent. Un jutge així no pot seguir un minut més. No després de chalanear amb un imputat al qual promet que li arxivarà el procés penal que pesa contra ell mentre li indica el que ha de fer per fabricar les proves contra la diputada de Podem Victòria Rosell. "T'acredites, ho fem així, el portem al procediment i llavors posem en marxa la maquinària", diu el jutge Salvador Alba. I així va succeir.

Una setmana després de la reunió a soles, el 23 de març, l'imputat va tornar al jutjat per declarar "voluntàriament" el que el jutge li va demanar. El jutge es va donar pressa: el va convocar el dimecres de Setmana Santa, i aquest testimoni va ser clau perquè la querella que l'exministre José Manuel Soria havia presentat poc abans contra Victòria Rosell fos admesa al Tribunal Suprem.

Casualment, l'exministre offshore José Manuel Soria i el jutge Salvador Alba es coneixen bé. Casualment, el polític -llavors president del PP de les Canàries- va avalar al jutge per a un ascens en la seva carrera judicial: com a candidat al Tribunal Superior de Justícia de Canàries. Per sort per a la Justícia, almenys Sòria en això va fracassar.

Aquest procés judicial contra Victòria Rosell o les exclusives tretes de Youtube contra Pablo Iglesias són dos exemples de com funciona "la maquinària": aquesta relació perversa entre aparells de l'Estat, periodistes sense escrúpols i el Partit Popular. Ahir era contra els independentistes. Avui, contra Podem. Demà pots ser tu, o jo.


VEURE EL VÍDEO: eldiario.es - IGNACIO ESCOLAR - PERIODISTA.

UN CANDIDAT DESINFORMAT


Rivera celebra que Podem "es tregui la careta". L'acord entre Podem i IU està marcant la precampanya i centrant les reaccions de la resta de partits. Aquest dilluns en una entrevista a TV3, el líder de Ciutadans, Albert Rivera, ha celebrat que Podem s'hagi "tret la careta" i hagi "abraçat el comunisme", un fet que, ha dit, facilita la campanya a Ciutadans. Rivera ha criticat que Iglesias es presenti com la renovació política però es presenti a les eleccions amb el partit "més endeutat amb els bancs".

Amb aquestes declaracions el senyor Rivera demostra que és un candidat desinformat, el pacte PODEM - IU és tot el contrari del que diu, aquest pacte és la fi del que en quedaba (si és que en quedaba quelcom, del comunisme), és el vell somni d'Anguita, el sorpasso, i quan a deutes, home Unió deu ni do el que arrossega. 

És, fins i tot possible, que el senyor Rivera no sàpiga que és el comunisme, li deu sonar d'haver-ho sentit dir als seus ancestres, en canvi si sap el que és el feixisme, i el lerrouxisme, de primera ma, per cert.

Vol dir que el Sr. Rivera no està capacitat com a candidat a President del no res, no ha entès ídem, o vol que no ho entenguem nosaltres, i, segons diuen, qui no enten res, sol ser un idiota, sense ira ni furia en el cas del Sr. Rivera, que és com un souffle o un iogurt dels d'ara, sese goma dels pollastres ni envàs de vidre, descremat, insípir, inodor i insabor. O sia, una versió relativament edulcorada d'UPyD, i que acabarà a mig o curt termini com l'extint partit de Rosa Díez, que en paiu descansa encara que incorpori a subproductes residuals termoimage, irreal visceralistes com Fernando Savater, a qui el sentit comú ha abandonat inexorablement, e irremeiablement, pels segles dels segles. I sinó, al temps.

CAPITALISME DEGENERATIU


Breu crònica del major robatori mai perpetrat. Capitalisme degeneratiu - Andrés Piqueras - 

  • Una mica llarg per molt interessant article sobre l'actuació del capital contra els ciutadans, els propis ciutadans un cop fagocitats els externs. No l'he traduït, hi ha molts tecnicismes i millor respectar l'idioma original.....
A finales de los años 70 del siglo XX se hizo evidente que la maquinaria de producción capitalista se había estancado de nuevo. La enfermedad crónica del capitalismo se había vuelto a manifestar: la sobre-acumulación de capital. Demasiada concentración tecnológica por unidad de producción, a costa del trabajo humano.
Como quiera que sólo de este último se extrae plusvalía, la consecuencia es una decadencia de la misma y por tanto de la ganancia final que los capitalistas reciben cuando venden las mercancías producidas, diseñadas o servidas por la fuerza de trabajo. Es decir, una generalizada pérdida de rentabilidad de las inversiones capitalistas. Y si hay pérdida de rentabilidad desciende la inversión en la esfera productiva, con lo cual baja también la productividad.

Frente a ello el Capital (en mayúsculas, como capitalista colectivo) emprende un conjunto de dinámicas orientadas a paliar el descenso de la rentabilidad: incremento de la explotación de la fuerza de trabajo; aceleración de los desplazamientos de capital hacia las periferias del Sistema, allí donde había (y hay todavía) más expectativas de rentabilidad, dado que no se ha dado el proceso de sobreacumulación (desplazamientos más posibles porque coinciden con la segunda globalización de la economía capitalista); hay un desplazamiento también técnico-organizativo, hacia nuevas ramas de inversión (sobre todo la “economía inmaterial” o “nueva economía”); y asimismo se da un desplazamiento hacia los circuitos que hasta ese momento eran secundarios en la acumulación de capital (el suelo, la vivienda, las hipotecas), con la consiguiente gestión del territorio de cara a su valorización especulativa (haciendo del conjunto del hábitat una mercancía, lo que lleva emparejada su depredación).

Se emprende, concomitantemente, un paquete de políticas tendentes a deteriorar la condición salarial: desinversión selectiva y reorientación hacia un tipo de producción flexible, ligera; reducción de la masa salarial a partir de la desvinculación de los salarios respecto de la productividad y el subsecuente declinar de los salarios reales; inhibición de la inversión pública que conlleva el deterioro de lo público y de la “seguridad social”. Conduciendo todo ello a la entrada en una era de inseguridad colectiva.

Habrá además una dinámica que incidirá especialmente en el desmontaje de lo que hasta entonces había sido el Estado Social (para muchos “de bienestar”): la apropiación privada por parte de los grandes capitales de más y más parcelas de la riqueza social (esto es, una nueva desposesión masiva de la población1). Para ello fue necesario todo un paquete de contra-reformas: 

a) reducción de aportes patronales a la seguridad social; 

b) tributación regresiva; 

c) incremento de las oportunidades de inversión de capital excedente a través de privatizaciones masivas (continua privatización de lo público); 

d) legalización de trabajos precarizados; 

e) significativo descenso de los empleos y de los salarios públicos.

Para el Capital la gobernanza o gobernabilidad significaría en lo sucesivo que todo esto se pudiera hacer sin insurrección de las poblaciones.

La financiarización de la economía (y de la sociedad)

Pero faltaba aún otro desplazamiento de consecuencias letales: el que ha consistido en “huir” de la producción y por tanto de la normal y “sana” dinámica de acumulación, para derivar cada vez más capitales (los que resultan en potencia del beneficio conseguido con los otros desplazamientos nombrados y también del saqueo de la riqueza colectiva) hacia las finanzas. De nuevo había que cumplir un requisito o paso previo para ello: liberalizar el mundo financiero que tanto había costado domeñar en los Acuerdos de Bretton Woods tras todo el cúmulo de desmanes financieros que se había iniciado a fines del XIX y que finalizó en la catástrofe del 29.

El pistoletazo lo daría EE.UU. el 15 de agosto de 1971, al desvincular el dólar del patrón oro.

En seguida el resto de potencias capitalistas haría lo propio con sus monedas. A partir de entonces éstas no tendrían ningún anclaje material y podían “flotar” a merced de las apuestas y especulaciones sobre ellas.

Los procesos seguidos en casi todo el planeta responderían en adelante a unos mismos patrones, que comienzan por la desregulación del sistema bancario y de las finanzas, desmantelando primero los mecanismos de control financiero o las instituciones financieras keynesianas y des-reprimiendo al capital a interés para posibilitar la base especulativo-rentista que caracterizaría después al (actual) capitalismo degenerativo. Ello ha permitido hasta hoy crecer a costa del endeudamiento.

Además, Estados como los europeos hacen dejación de su soberanía, permitiendo que los Bancos Centrales se independicen de ellos, mientras que ellos mismos pasan a emitir títulos de deuda en los mercados financieros mundiales, con lo que entran como cualquier otra entidad en el “rating internacional de riesgo” dictaminado por agencias privadas, obligándose a llevar a cabo políticas ortodoxas monetarias y fiscales subordinadas a los intereses del capital financiero internacional. Al mismo tiempo, se da un creciente bombeo de la renta y el ahorro, (tanto presente como colocado en forma de futuras pensiones o ahorros de futuro) hacia los mercados financieros, agrandado la importancia de éstos, así como, en consecuencia, el aumento de las cotizaciones bursátiles. Se desarrollan además los productos derivados financieros (especulaciones sobre posibilidades de futuro de divisas y valores) activados por las nuevas fluctuaciones creadas por la liberalización de los controles financieros. Se genera con todo ello una ingente masa de capital ficticio 2 .

El capital a interés ficticio busca obtener beneficios a través de la actividad financiera pura, desligada de la esfera productiva. El atasco en la ganancia vía plusvalía industrial y la expectativa de ganancias en el ámbito financiero-especulativo hace que además muchas corporaciones no financieras se enganchen directamente en actividades financieras y las finanzas comiencen a regular la actividad de las empresas y a dictar las normas en los mercados laborales.

El hinchado valor bursátil de activos y propiedades hizo que más y más sectores de la sociedad entraran en ese desquiciado juego (era la fase en que parecía haber un pequeño especulador en cada individuo). La mayoría perdería en el mismo, como se explica a continuación.

Saqueo universal y autocolonización

Con aquellas medidas los grandes capitalistas del mundo se despejaban el camino para apropiarse arteramente de nuestros patrimonios. Pero no deja de ser reseñable el hecho de que después de haber saqueado a través de las sucesivas colonizaciones la mayor parte de territorios del planeta, se detengan ahora a espoliar la propia casa (las sociedades de las antiguas metrópolis). Lo cual no puede sino ser descrito como un proceso de auto-colonización o auto-fagocitación (consistente en devorar la riqueza social previamente creada). Proceso que ha sido también llamado “acumulación por desposesión” o bien “despojo universal”. Entre otros procesos que lo ilustran vale la pena mencionar al menos los siguientes:

Privatización de la riqueza social y cultural acumulada a través de generaciones. Afecta, entre otros aspectos, a los servicios públicos (sanidad, educación, transporte, comunicaciones, etc.); infraestructuras (red viaria, instalaciones…) y patrimonio construido.

  • Privatización también del patrimonio natural. Mercantilización de la naturaleza en todas sus formas.
  • Apropiación de tierras. Eliminación de propiedades comunales o colectivas y consiguientes desplazamientos de poblaciones campesinas (sustitución de agricultura campesina o familiar por agroindustrias; intensificación de la desaparición de formas de producción y consumo no capitalistas).
  • Mercantilización de los recursos genéticos.
  • Derechos de propiedad intelectual o patentes sobre recursos ajenos.
  • Empresarización y/o privatización de instituciones públicas (como las Universidades e incluso la Administración).
  • Apropiación militar directa de los recursos y materias primas más codiciados.
  • En este capítulo entran asimismo las técnicas financieras de desposesión:
  • Promociones fraudulentas de títulos.
  • Destrucción deliberada de activos mediante la inflación y a través de fusiones y absorciones.
  • Endeudamiento generalizado (por encima de la capacidad de pago) que genera un disciplinamiento de las sociedades así como formas modernas de servidumbre por deudas.
  • Fraudes empresariales
  • Desposesión de activos mediante la manipulación del crédito y las cotizaciones (p.e. el saqueo de los fondos de pensiones)
  • Ofensiva especulativa de los fondos de riesgo (“hedge funds”), etc… 
Con estas premisas, todas las dinámicas de corrupción que se acentuarían sobremanera desde los años 70 hasta aquí, no serían sino la parte más superficial de todo el entramado metabólico de saqueo que se había estado construyendo (el que aquellas dinámicas salgan de vez en cuando a la luz es resultado de luchas intestinas de las altas esferas, donde unos revelan trapos sucios de otros para sacudirse competencia o renovar élites).

Sólo faltaba un último toque a todo este plan: comenzar a sembrar el mundo de “paraísos fiscales” para guardar el enorme botín del Gran Robo.

A mediados de los 70 del siglo XX se dispararía esa operación.

Según la publicación de la “Tax Justice Network”(Red para la Justicia Global), en 2015 había unos 26 billones de euros ocultos y libres de impuestos en los diversos paraísos fiscales (lo que supone aproximadamente un tercio del PIB mundial).

¿Cómo puede ser que hoy escandalice que las grandes fortunas lleven su dinero a espuertas a lo que los dueños de aquéllas llaman “paraísos”, y que en realidad deberían ser llamados “cuevas de latrocinio”? ¿Para qué si no iban a crearlas?

Como quiera que a los Grandes Capitales la tributación regresiva (consistente en gravar menos y menos a los que más tienen) no les era suficiente, se dedicaron al fraude fiscal generalizado y a la evasión de impuestos. Si en España en 1995 las rentas del trabajo sufrían una carga impositiva del 16,4% del PIB, las rentas del capital sólo llegaban al 7,4%, es decir, menos de la mitad. Trece años después, en 2008, la situación apenas había variado: 16,7% para las rentas del trabajo, 8,6% para las del capital. Esto hace que lo recaudado de la población trabajadora sea más de 9 veces el monto total recaudado del ámbito del capital.

Todo ello al margen de la evasión y el fraude fiscal, que serían escandalosos si es que tuviéramos todavía capacidad de escandalizarnos. Veamos de nuevo el ejemplo español. Según GESTHA, organismo sindical de los técnicos del Ministerio de Hacienda (http://www.gestha.es/), las grandes fortunas y empresas españolas evadieron 42.771 millones de euros sólo en 2010. Si a ello añadimos la evasión de la pequeña y mediana empresa, según esa misma fuente, obtenemos 59.032 millones. Sumando a esto el fraude a la seguridad social que se realiza a través de la economía sumergida, nos da la enorme suma de unos 90.000 millones de euros (aunque hay una posterior rectificación de los datos que sube la primera de aquellas dos sumas a alrededor de 70.000 millones y la total a algo más de 100.000 millones de euros; recordemos que los recortes sociales que venían impuestos por el gobierno del PSOE para el periodo 2010-2013 sumaban 50.000 millones de euros).

El Gran Robo como “derecho internacional” informal impuesto por EE.UU.

El ambicioso proyecto de construcción del capitalismo global a imagen del estadounidense, imbricado en esa suerte de “Open Door” de EE.UU. hacia afuera (en lo que sería un Imperio por inundación o anegación), iba a emprenderse a partir del fin de la Segunda Guerra Mundial para trasladar la jurisprudencia USA al resto del planeta, y con ella después el conjunto de dispositivos y medidas del Gran Robo, que pasarían a blindarse a través de toda clase de Acuerdos y Tratados.

  • Así, un aspecto importante de lo que significan Tratados como el TTIP (EU-EEUU), es que están creando un “derecho internacional” informal que en realidad está basado en las leyes y la jurisprudencia de EEUU (porque ningún Tratado o Acuerdo con este país puede contradecir las leyes o el Congreso de EEUU, ni EE.UU. acepta ninguna decisión de organismo multinacional que le contravenga). Es decir, que todos los Tratados firmados por este país institucionalizan de jure la aplicación extraterritorial de las leyes de EEUU. La liberalización comercial (OMC y Tratados de libre comercio) potencia esa operación a escala mundial.
Las otras potencias capitalistas aprenderían del camino trazado, para hacer lo propio con otras formaciones menores. No es de extrañar, por ello, que en 1997 se realizaran 1850 Tratados Bilaterales (se había firmado uno cada dos días y medio). Son reflejo de la necesidad imperiosa de construir un “modelo económico” universal y libre de responsabilidades sociales (proceso de disolución social) y con posibilidades ilimitadas de enriquecimiento para las elites (extrema desigualdad), lo que paso a paso se logra a partir de los años 90 con la creación del sistema legal supranacional que va despojando de su soberanía popular a los pueblos vía los Tratados y Acuerdos de comercio e inversiones que expanden los derechos de la propiedad privada de los monopolios (aplicando la ley estadounidense en casi todos los casos).

Pero al hacerse único el capitalismo “made in USA” se pierde a sí mismo

Justo al cumplir el sueño de un “capitalismo global” y al identificar ese capitalismo con el propio, las cosas empezaron a torcerse para el Imperio del Mundo.

No podríamos entenderlo si no consideramos la secuencia de procesos difícilmente controlables que dejó la caída del Bloque Soviético:

1) Se completó de nuevo, tras el lapsus de la desconexión soviética, un único Sistema Mundial capitalista (ayudado por la entrada de China en la OMC y aceptación de sus reglas del juego). Se consiguió así un único mercado global y (casi) una única fuerza de trabajo mundial. También un ingente ejército de reserva que permitió la acentuación de la importación masiva de fuerza de trabajo por parte de las economías centrales de ese Sistema (así como de otras formaciones sociales), desde las periferias del mismo (con la excepción de la fuerza de trabajo china), una vez que ya no había “otro mundo” no capitalista.

2) Todo ello redujo el poder social de negociación de la población asalariada en casi cualquier parte del planeta, con la consiguiente destrucción de condiciones laborales y salariales y el desguace de la negociación colectiva. Esto posibilitó frenar aún más los procesos de automatización de las principales economías capitalistas, dado que cuando la mano de obra es tan barata no compensa, o no tanto, la introducción de maquinaria o tecnología.

Así que la caída del enemigo sistémico (el mismo que ya había “salvado” al propio Sistema al forzar el keynesianismo en las formaciones centrales capitalistas) ayudó a sobrevivir al capitalismo por el lado de la valorización (o producción de plusvalía). Pero por otra parte se despejaron con ello las dinámicas de saqueo y destrucción de las condiciones laborales y sociales que hemos visto, con lo que se agravaron las contradicciones del Sistema por el lado de la realización (o venta de lo producido), pues el ciclo liberal-degenerativo conduce inexorablemente al deterioro del consumo de masas.

LLegábamos así a un círculo vicioso recesivo: falta de inversión productiva, falta de productividad, falta de crecimiento, sobredosis de explotación de la población, re-mercantilización de las necesidades sociales, deterioro de los salarios, descenso del empleo, caída en picado la capacidad de consumo.

Círculo que fue solventado pasajeramente mediante el préstamo masivo, que condujo a la expansión del crédito y al paroxismo del endeudamiento generalizado de empresas, familias, Administraciones públicas e incluso Estados.

Tan masivo que resultó una trampa. Multiplicó todo un capital que confiaba en la devolución de las deudas y se acrecentaba ficticiamente especulando en las finanzas. Cuando empezaron los impagos en masa, les siguieron las quiebras también masivas.

Pero entonces se perpetra un nuevo Robo: con el dinero de toda la población se rescata a empresas, financieras y Bancos. Este es el “socialismo capitalista”: socialización de las pérdidas de los ricos y apropiación por los ricos de la riqueza de todos. Pero con ello cada vez queda menos riqueza social de la que apropiarse.

¿Y ahora qué hacen para seguir adelante, o al menos para simular que el capitalismo global sigue funcionando?: inventarse más dinero.

Crear dinero de la nada a mansalva. Primero la Reserva Federal de EE.UU., después el Banco Central de Inglaterra y el de Japón y ahora el Banco Central Europeo. Este último está sacándose de la chistera 80.000 millones de euros al mes para sanear las cuentas de la Banca, sin que apenas nada de ese dinero llegue a la gente.

¿Todo esto puede seguir siendo capitalismo?

Llegados a este punto tendríamos que hacernos una pregunta trascendental. Si el capitalismo global muestra crecientes dificultades para combinar la tecnificación con la plusvalía, si lógicamente con la automatización tiene cada vez más problemas para conseguir la asalarización de la fuerza laboral, si el consumo por tanto no puede sostenerse sin crédito y éste deja de fluir, si está acumulando cada vez más a través del saqueo, sin reinversión productiva de las ganancias. ¿Es esto, estrictamente hablando, capitalismo?

El capitalismo debe su existencia al proceso de conversión del dinero en capital, a la apropiación privada de los medios de producción y a la explotación del trabajo ajeno en forma de plusvalía que procure ganancia. En la actualidad tenemos una involución de dos de esos procesos: hay una creciente re-conversión del capital en dinero (derivación de las inversiones productivas hacia el dinero bancario y financiero, e incluso la conversión de gran parte de esas formas de dinero en “ficticias”); y hay una creciente incapacidad de asalarización de la población, obliterándose a la larga el proceso de extracción de plusvalía. Sólo va quedando de la dotación originaria del capitalismo la retención de los medios de vida por una insignificante minoría de la población, menos del 1% de la misma3. Lo que conduce a una concentración de los medios de producción, de comercialización y de las finanzas nunca antes vista.

Una minoría que ahora buscaría, en un desesperado intento de compensar la caída de la tasa de ganancia y de las inversiones rentistas (los ricos no saben en qué invertir, de ahí la hinchazón de los “paraísos fiscales”), la mercantilización de todo lo que hay en la Naturaleza y de todo lo que hacen los seres humanos para conservar la vida. Buena parte del crecimiento en la actualidad proviene del paso de actividades que no entraban en la economía monetaria a convertirse en mercancías: los cuidados, las interacciones y comunicaciones humanas de todo tipo, los juegos, lo que hacemos unas por otras, el sol, el aire, la Vida...

Sólo un crack sin precedentes podría restablecer la dinámica habitual de las Grandes Crisis: depuración de ingentes capitales no competitivos e improductivos para reemprender un nuevo ciclo de crecimiento. ¿Pero cómo realizar eso en la era nuclear, cómo deshacerse de las monstruosas cifras de capital ficticio circulando por el planeta, que pueden alcanzar más de 20 veces el PIB mundial, cómo destrozar todo un entramado productivo mundial manteniendo la “gobernanza”?

Además, el camino a seguir tras ese Gran Trauma sería relanzar la inversión productiva. Esta vez, dado el desarrollo tecnológico, tendría que ser en alta tecnología (nanotecnología, biotecnología, inteligencia artificial, robótica, neurociencia...). Pero eso sólo podrá significar la aceleración del fin de los empleos no sólo manuales sino de inteligencia o habilidad profesional de cualquier tipo: todo podrá ser hecho por las máquinas androides.

De nuevo, ¿eso sería capitalismo?

Cuando un sistema está en su fase de agonía cada vez puede ofrecer menos “bienestar” y sí en cambio más dolor, sufrimiento y muerte para la Humanidad, funcionando mafiosamente y saqueando crecientemente a sus propias poblaciones. El modo de producción que viene queda por definir, en función también, obviamente, de las luchas de las sociedades. Pero lo que queda del capitalismo en degeneración es un tanatocapitalismo, un sistema que roba y mata más y más mientras no termina de morir.

Notas

1 La anterior desposesión masiva consistió en la apropiación capitalista de los medios de vida (medios de producción) de la población (una generalizada proletarización de la misma), que se dio a lo largo de los siglos. Ésta había sido paliada a través de las luchas históricas mediante la consecución de un Estado Social que proveía de los medios de cobertura de las necesidades básicas, a través de “servicios” sociales. La destrucción de esos servicios re-proletariza a las poblaciones.

2 El capital se transforma en ficticio a través de la titularización de los derechos de remuneración por interés. Es decir, cuando comienza a comercializarse un capital que es deuda y que en realidad no existe (esta es la base de su ficción, que después las finanzas complejizarán sobremanera).

Todo este conjunto de procesos está en la base de la segunda fase universal de financiarización (la primera se dio entre el último cuarto del siglo XIX y el primero del XX), que en EE.UU. conllevaría la abrogación de la Ley Glass-Steagall, en 1999 (la cual, en 1933 había introducido reformas bancarias para controlar la especulación y demás desmanes financieros, destacando entre sus características la separación entre la banca de depósito y la banca de inversión).

3 Las relaciones sociales de producción (el orden social capitalista) se hace descaradamente contradictorio con el desarrollo de las fuerzas productivas, impidiendo más y más el beneficio de las sociedades. Pero al tiempo también nos va dejando menos obstáculos para una Gran Transformación. En estos momentos es más decisiva la intervención humana sobre unas estructuras en degeneración.


Rebelión ha publicado este artículo con el permiso del autor mediante una licencia de Creative Commons, respetando su libertad para publicarlo en otras fuentes.

JA HO DEIA EL SR. MARX (GROUCHO)


Estem en precampanya, que és el pas previ a la campanya electoral, i els candidats parlen i parlen sense parar. Com deia Groucho Marx, si són capaços de parlar sense parar, al final els sortirà alguna cosa graciósa, brillant, o fins i tot intel·ligent. I això sí que no és cosa menor. O dit d'una altra manera, és cosa major, recordin que: "Es el alcalde el que quiere que sean los vecinos el alcalde".
Demà quedarà un dia menys d'avorrit i esgotador patiment fins arribar al 26-J, i recordin 'vuesas mercedes', que 'Espanya va en serio'. Cagatilorito.

'ESPAÑA EN SERIO'


Rajoy ha iniciat aquest dilluns la precampanya amb la presentació d'una pàgina web i el mateix lema que el 20D "por una España en serio", al qual en aquesta ocasió també afegeix que "ara més que mai". L'estratègia del PP es basarà en presentar-se com la força política del vot útil per impedir que governi Podem.
El vicesecretari de Comunicació del PP, Pablo Casado, ha presentat aquest dilluns la nova pàgina web del partit per iniciar la precampanya electoral davant les generals del 26 de juny. Casado ha explicat que el PP es torna a presentar com la proposta previsible, fiable i eficaç. Segons ha assenyalat, el programa serà "semblant" al del 20D, amb petites modificacions i concrecions. I el lema: "Ara més que mai: España en serio".
Aqui hi ha algunes coses que no entenc, si Espanya va de debò - en serio -  que fa Pablo Casado presentant la campanya, ell que ho és tot menys seriós, i després, que vol dir això que ara va - en serio -, és que abans anava de conya, o segueix instal·lada aquí, en el plasma de Don Mariano el plasta.

Jo no sé si els senyors del PP s'han adonat o han caigut en el compte que Espanya i seriós, és un oxímoron. Almenys per la part que els toca a ells, els velocicorruptors juràssics.

1976: DOBLE ASSASINAT A MONTEJURRA


Han  passat 40 anys dels fets de Montejurra, que per questions de feina em varen agafar a Pamplona. Fins l'Audiència nacional no va reconèixer Adriano Jimenez i Ricardo Garcia Pellejero, aquest segon segurament en ser confós emmig de la boira que hi habia aquelle matí amb Carles Hug que pujaba rere seu. Han passat 40 anys i ningú ha pagat per aquests dos crims. 50 mercenaris a dalt de Montejurra, custodiats per la Guardia Civil i a baix 300 policies nacionals, Fraga Iribarne pel mig. Un Fraga que després dels fets va declarar: 
  • "A Montejurra, hi havia prou dinamita i va explotar aquell dia, i, gràcies a Déu, va quedar definitivament resolt el problema de la successió monàrquica a Espanya"
El partit Carlista no va poder concòrrer a les primeres eleccions del 1977 en no ser legalitzat i l'any següent, Carles Hug va renunciar a reclamar el tron.

ELS FETS DE MONTEJURRA

El 9 de maig de 1976 el partit carlista va convocar un romiatge, com era tradicional, a Montejurra, prop d'Estella, a Navarra, una mena de viacrucis després del qual s'oficiava una missa a la cimera. Els carlistes van sol·licitar permís i el govern va autoritzar la celebració de l'acte.

Quan a primera hora els carlistes van arribar al peu de la muntanya, el lloc s'havia convertit en una trampa. La premsa feixista, que llavors era tota la premsa, havia publicat crides a "reconquerir Montejurra". Van aparèixer pintades als carrers i José María de Areilza, ministre espanyol d'Afers Exteriors, va amenaçar l'ambaixador d'Holanda a Madrid dient-li que comuniqués al seu govern que no responien de la seva seguretat personal si Carles Hug i la seva dona, la princesa Irene, dirigents del partit carlista, assistien a l'acte.

La intimidació i la coacció des del govern formen part de la fotografia de la transició. D'una banda, el govern autoritzava l'acte i, de l'altra, intimidava i preparava un operatiu sagnant per contrarestar-lo. Hi ha un detall que mostra l'abast del doble crim i la manera minuciosa en què l'Estat la va preparar. El dia de l'acte estava previst que la Volta Ciclista a Espanya passés per Estella, dins de la XII etapa Pamplona-Logronyo. Per evitar que hi hagués milers de testimonis aliens als fets, van ordenar als organitzadors que canviessin l'itinerari, de manera que els ciclistes van ser desviats a Tafalla.

Des del dia anterior els estaven esperant amb pals, pedres i pistoles. Alguns havien acampat al cim. Només arribar van matar d'un tret a Aniano Jiménez Santos a l'inici de la marxa i després en l'alt van disparar indiscriminadament amb una metralladora, assassinant a Ricardo García Pellejero.

Malgrat la seva forma religiosa, el romiatge tenia un caràcter polític. Un mes abans el partit carlista s'havia incorporat a la Junta Democràtica i van convidar al romiatge a diverses organitzacions antifeixistes d'aquella època: PCE, PSUC, PTE, ORT, MCE, PSP i PSOE.

El moviment carlista ho tenia tot en contra. Com fidels catòlics, els carlins havien evolucionat amb el Concili Vaticà II i el seu foralisme s'havia reconvertit en la defensa d'un Estat confederal. La seva mera existència era també un desafiament a l'aposta dinàstica de Franco per a la transició, que era Joan Carles. Finalment, s'havia incorporat a la Junta Democràtica, en la qual participava al costat del PCE. Per aquest motiu el partit carlista, juntament amb els republicans i els comunistes, fos un dels 50 partits que no van poder concórrer a les eleccions de 1977. Per tal de controlar la restauració monàrquica en la figura de Joan Carles, el SECED va començar a fustigar els carlins ja abans del nomenament del successor de Franco. Al desembre de 1968 van expulsar a Javier de Borbó-Parma, el pretendent Carles Hug, i tota la seva família. A l'any següent el franquisme va prohibir el romiatge de Montejurra i van tancar els locals carlistes. Uns mesos després, Franco va proposar a les Corts el nomenament de Joan Carles de Borbó com el seu successor.

Després el SECED va fer amb els carlins el mateix que amb el PSOE: va provocar una escissió. Mentre una part, encapçalada per Carles Hug, s'alineava amb l'oposició, l'altra, seguidors del seu germà Sixto de Borbó, va adoptar posicions cada vegada més reaccionàries. Per destruir a la primera, el franquisme va promocionar artificialment a la segona.

Portada L'Alcazar Montejurra 1976.
El doble crim formava part de l'Operació Gladio, orquestrada per l'OTAN en la postguerra per contenir al moviment obrer i revolucionari a Europa. El 1976 la situació del règim era crítica. Al març havien tingut lloc els successos de Vitòria, en què el govern havia assassinat a cinc treballadors.

El govern es va proposar destruir per la força l'aliança dels carlins amb el PCE i altres organitzacions en la Junta Democràtica. El general José Antonio Sáenz de Santa Maria, llavors cap de l'Estat Major de la Guàrdia Civil, va revelar que davant l'evolució del carlisme cap a la Junta Democràtica, l'Estat va tractar d'escindir el moviment creant una organització paral·lela al voltant de Sixto de Borbó, per mitjà del SECED. L'operatiu va rebre el nom en clau de "Operació Reconquesta".

Pel operatiu el SECED va aplegar feixistes procedents de diverses organitzacions d'aquella època, tant espanyoles com internacionals: Comunió Tradicionalista, Guerrillers de Crist Rei, falangistes i Força Nova. Entre els figurants van incloure a guàrdies civils vestits amb la boina vermella i vestits carlines. És destacable la participació d'Unió Nacional Espanyola, un partit d'influència carlista dirigit per l'antic ministre franquista Fernández de la Mora que després es va integrar en Aliança Popular, actual PP. El 5 de maig el governador civil de Navarra, José Ruiz de Gordoa, va sopar amb Fernández de la Mora per perfilar els detalls de l'operació. En Montejurra també van estar presents altres dirigents d'Unió Nacional Espanyola, com els germans Oriol Urquijo i Ramon Merino, així com Jose Arturo Márquez de Prado, que va ser qui va donar l'ordre de disparar.

A part dels franquistes autòctons, per a executar l'operació sobre el terreny el SECED va portar a més de 20 mercenaris, entre ells el neofeixista italià Stefano Delle Chiaie i el mercenari francès de l'OAS Jean Pierre Cherid. Al lloc dels fets també hi era present Rodolfo Eduardo Almirón, antic membre de la Triple A argentina i, posteriorment, cap de seguretat d'Alianza Popular (Partit Popular) i guardaespatlles personal de Manuel Fraga durant diversos anys. També van intervenir altres feixistes, com Emilio Berra, El Xacal, José María Boccardo Alemany (argentí, membre de la triple A), Juan Ramón Morales i Augusto Cauchi.

Gaetano Orlando va confessar davant els jutges italians que en Montejurra estava present un oficial militar italià enviat per "coordinar l'operació". Orlando va declarar també que la Guàrdia Civil va descarregar armes d'una furgoneta per a lliurar-se al grup feixista.

Segons Sáenz de Santa Maria, el director de la Guàrdia Civil, el també general Ángel Campano, li va manifestar que el pla havia estat aprovat pel president del govern, Arias Navarro, i el ministre de l'Interior Manuel Fraga.

El doble assassinat es va organitzar al despatx del general Ángel Campano, i en ell van participar el general Salvador Bujanda, sotsdirector general de la guàrdia civil, el president del Consell d'Estat, Antonio María d'Oriol i Urquijo, el president de la Diputació Provincial de Guipúscoa, Juan María de Araluce, i José Ruiz de Gordoa, governador civil de Navarra.

Els governadors civils nomenats per Fraga, el ministre de l'Interior, van exercir un important paper en la trampa, especialment els de Navarra, Logronyo, Saragossa i Santander. El més actiu va ser el governador civil de Logronyo. Va reunir als alcaldes i els va parlar de la necessitat d'organitzar autocars a Montejurra per a la reconquesta. Als participants els van pagar les despeses de viatges, les dietes i bosses amb menjar.

El finançament de l'operació va anar a càrrec, entre altres, d'Oriol Urquijo, que era carlista i membre de la Unió Nacional Espanyola. També el franquista Valero Bermejo va posar una part dels diners. Els seguidors de Sixto de Borbó van necessitar fons per llogar autobusos, contractar 100 joves a Pamplona i per adquirir milers d'exemplars del diari feixista "El Alcazar" que es van distribuir durant el romiatge. Van obrir almenys dos comptes corrents destinades a córrer amb les despeses de l'operació. A Vitòria hi havia un compte de cinc milions de pessetes destinada per a despeses de desplaçament de Falange Espanyola i de les JONS. A Logronyo, el compte era de set milions. Els governadors de Logronyo i altres províncies, com Navarra i Àlaba, van escriure cartes a diversos alcaldes al·lusives a les despeses d'autobusos, dietes i menjars. Aquestes dietes oscil·laven entre les 500 i les 2.000 pessetes. Els mercenaris van ser pagats per agents del SECED i per dirigents dels Guerrillers de Crist Rei que els havien contractat.

Uns dies abans del doble assassinat, el governador civil de Navarra, José Ruiz de Gordoa, va reservar 20 habitacions a l'hotel Iratxe d'Estella, perquè s'allotjessin Sixto de Borbó i la seva escorta. Dos dies abans, el 5 de maig, Sixto va acudir a Estella i va dinar amb l'alcalde franquista de la localitat, Julio Ros.

Un dels morts, Aniano Jiménez, ho va ser pels trets de José Luis Marín García-Verde, un comandant retirat de l'Exèrcit i falangista de Huelva, conegut com l'home de la gavardina. Al costat d'ell es trobava el seu cosí Hermenegildo García Llorente. Tots dos es van desplaçar a Montejurra perquè els hi ho va demanar Márquez de Prado. En el cim va ser també Márquez de Prado qui, empunyant una pistola, va ordenar disparar.

Els trets de metralladora que van provocar la mort de Ricardo García Pellejero i van ferir a diversos carlines al cim de la muntanya es van fer amb munició de l'Exèrcit. Els autors eren espanyols, membres de la Comunió Tradicionalista que havien acampat la nit anterior. El president de la Germandat del Via Crucis i el cap regional del Partit Carlista van denunciar l'acampada a la guàrdia civil, la qual no només no va fer res sinó que els va detenir fins que van acabar els successos.

Els crims es van executar en presència i amb la col·laboració de la guàrdia civil i la policia, que no va detenir els autors ni requisar les armes emprades. Els guàrdies civils van veure des del principi la agressió al peu de Montejurra, afirmant després que no havien actuat perquè "complien ordres". Al cim també hi havia més de 100 antiavalots amb cascos, escuts i armes, que també es van creuar de braços.

Després del doble crim, el president del Consell d'Estat, Oriol Urquijo, es va presentar a l'hostal d'Iratxe per telefonar al general Campano i dir-li que l'operació havia estat un fracàs total i que era convenient que Sixto de Borbó desaparegués.

Foto. Montejurra 1976. García Verde pistola en mano.
Al principi van nomenar un jutge especial a Estella per instruir els assassinats. Però quan el jutge va dictar una ordre de recerca i captura de Sixto de Borbó, per evitar la seva captura i posterior declaració davant del jutge, Fraga va ordenar la seva expulsió i la policia el va acompanyar a l'aeroport de Barajas sense interrogar-lo. Després la "investigació" va caure a les urpes de Gómez Chaparro, jutge feixista del Tribunal d'Ordre Públic, que la va tancar el 4 de gener de 1977 amb el processament de tres persones: Marín García-Verde, Márquez de Prado i Francisco Carrera. Els advocats de l'acusació no van aconseguir que testifiqués Fraga, ministre de la Governació, que el dia dels assassinats es trobava en viatge oficial a Veneçuela. Els onze volums del sumari 1847-1876 s'han extraviat en els arxius judicials ...

El govern d'Arias Navarro va encobrir el doble assassinat amb la típica cortina de fum periodística: com va dir Fraga, l'assumpte era una baralla fratricida entre carlins; el govern no tenia res a veure amb això. Un any després van acabar de tapar l'assumpte amb l'aplicació de l'amnistia.
Però tres dels participants es van convertir en objectius de les accions armades. El primer va ser Araluce, el president de la Diputació de Guipúscoa i membre d'Unió Nacional Espanyola, que va ser tirotejat per ETA el 4 d'octubre a Donostia. Després li va tocar el torn a Oriol Urquijo, que va ser segrestat pels GRAPO al desembre a Madrid. L'altre va ser José María Arrizabalaga Arkotxa, cap de les Joventuts Tradicionalistes de Biscaia, a qui ETA va matar a trets al desembre de 1978 a Ondarroa (Biscaia).

NOTICIAS 24/7 - EL PERIODICO