El soroll que venia de l'interior de l'església era eixordidor.
Vaig pensar potser que el capellà batejava el nen d'una família no creient i que per això aprofitava per descarregar-se. Vaig imaginar als pares capcots i l'àvia materna a punt d'iniciar una protesta. Vaig pensar també, però ho vaig descartar immediatament, que l'església s'havia convertit en una sala de cinema i els veïns es congregaven en ella per veure el sorteig del campionat de futbol.
Vaig continuar caminant i, trenta segons després, la meva confusió va augmentar perquè a través de la finestra del bar vaig poder veure que al costat de la barra estava el capellà veient precisament el sorteig del campionat.
No vaig poder llavors reprimir la meva curiositat i vaig tornar cap a l'església. Vaig fer una cosa que en els últims vint anys només he fet quatre vegades: quan em vaig casar i en el bateig de les tres nenes.
Vaig obrir la porta i vaig entrar. En el primer banc tres àvies estaven assegudes davant d'un televisor gegantí que reproduïa la missa. D'allí venia el soroll que s'escoltava al passar davant de l'església.
Les ancianes semblaven extasiades. Jo vaig romandre veient-les almenys un minut, seixanta segons en què segurament el sorteig futbolero va acabar perquè també vaig poder veure com el capellà entrava per la sagristia, apagava el televisor i beneïa a les senyores.

La missa havia acabat