Després de veure aquesta tarda per enèsima vegada Sed de Mal, que cada vegada que la torno a veure envelleix pitjor, he vist el Curiós Cas de Benjamin Button, que encara no habia vist. No crec fer un spoiler a aquestes alçades, però el que planteja la pel·lícula, la reflexió sobre la vida de Benjamin Button a l'inrevés, és fascinant i terrible alhora, és molt pijor que neixer petit i anar envellint. Button neix com un nadó vell i mor com un nadó jove, i aquest paralelisme amb la immortalitat es el que de terrible, mentre tots van envellint ell és cada vegada més jove, la seva mare, la seva filla, la dona, tots els que l'envolten. 
Insisteixo, ha de ser terrible un cas així, nedar contra corrent nomès està reservat a alguns peixos, no als humans, i tot i que la pel·lícula és una obra mestra molt ben realitzada, explicada i resolta del començament al final, deixa un regust amarg, perquè en comptes d'anar endavanr d'anar avançant, el personatge va a l'inrevès i això altera tot l'ordre establert, fins al punt que no sé jo en el cas de donar-se una situació real com la de Benjamin Button, si aquest ho podria suportar i superar. Si envellir plenament conscient és dur i difícil d'assumir, rejuvenir, a la inversa dels altres, ha de ser terrible, impossible de suportar.
Potser aquesta part és la que no m'ha acabat de convèncer de la pel·lícula: si Benjamin neix vell pero com un nadó, de coneixement i físicament, de vell hauria de ser un nadó lúcid, encara que a la pel·lícula insinuen que té demència senil, però ho trobo un recurs massa fàcil, potser perquè la situació és tan complexa, tan terrible, que millor despatxar-ho així, per no angoixar-se més del compte.
Si a algú se li ha passat pel cap alguna vegada, encara que sigui desde la teorització, la possibilitat de ser immortal, veient aquesta pel·lícula se li pasaran de cop les ganes. Res és per sempre, ni tan sols la innocència o la maldat en estat pur, i així ha de ser.