BLOCS MEUS

BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ

SOBRE LA MÚSICA


És extremadament lamentable viure moments musicals estant a distància de la música, sentir que no pots tremolar encara que hauria d'impressionar-te; és extremadament lamentable ser objectiu quan s'escolta música. El teu ser no es deixa portar per l'entusiasme, no sent que hauria de cridar, plorar o fondre's, no participa en un ritme de frenesí general ni es queda meravellat pel plaer de les ones sonores. La distància respecte a la música t'impedeix realitzar-te internament, créixer, dilatar-te i esclatar. Quina sort que aquests moments siguin tan estranys. La música, en fer subtil la matèria, a l'anul·lar-nos com a presència física, ens torna eteris. Qualsevol estat musical no té valor si no anul·la la consciència de la nostra limitació en l'espai i no dissol el nostre sentiment de l'existència en la seqüència temporal. Els rars moments en què lamentem estar distants de la música no fan sinó despertar en la nostra consciència la fatalitat de la nostra limitació espacial i temporal, de la nostra distància respecte al món. Pateixes durant aquests instants per no poder tornar-te immaterial i pur, perquè les depressions t'impedeixen vibrar, t'aïllen com a matèria en l'espai. Totes les depressions t'aïllen al món, com aïllarien a una pedra que tingués consciència. Tendeixen a mostrar-nos que l'home, si ja no és objecte, ho va ser, però, un cop; durant la depressió, el subjecte percep quin és el seu substrat i la materialitat que el lliga a la terra. Hi ha aquí una autèntica dualitat, per no dir una paradoxa. L'esperit en l'home, que el torna subjecte, té consciència de la matèria  en que s'enquadra dins de la natura. Així, totes les depressions no són sinó distàncies del món on l'esperit humà suporta la tristesa de la seva pròpia matèria. El subjecte sent i pensa que és un objecte, que per aquesta dualitat ja no pot integrar-se al món a causa del immensament distant que està d'ell, encara que materialment sigui una presència física similar a la dels altres.

No obstant això, si experimentem estats musicals en moments de depressió, vol dir que aquests, per les sonoritats, s'han inmaterialitzat; és una transfiguració sencera que fa vibrar les tristeses íntimes i perdre el seu caràcter de pesada materialitat. La tristesa, com a origen de l'estat musical i com el seu resultat, s'assembla només exteriorment a la tristesa de tots els moments no musicals; ja que es purifica amb les vibracions i creix fins a un èxtasi de l'infinit. La distància del món es converteix llavors en un frenètic entusiasme cap al buit que la tristesa ha obert entre nosaltres i el món. En la música, el buit es converteix en plenitud, que pot no ser sinó un buit que vibra. Tots els estats anímics es transformen en vivència musical i reben nous caràcters, perquè aquesta aprofundeix i torna subtils tots els estats fins a la vibració, fonent en convergències i inmaterialidades sonores.

Només estimen la música els qui pateixen a causa de la vida. La passió musical substitueix a totes les formes de vida que no s'han viscut i compensa en el pla de l'experiència íntima les satisfaccions tancades en el cercle dels valors vitals. Quan es pateix vivint, la necessitat d'un món nou, diferent del que vivim habitualment, neix de forma imperiosa per no diluir-nos en un buit interior. I aquest món només la música ens el pot portar. Totes les altres manifestacions de l'art descobreixen noves visions, configuracions o formes noves; només la música porta a un nou món. Les obres més importants de la pintura, per molt embadaliment que et produeixi la seva contemplació, t'obliguen a fer comparacions amb el món de cada dia i, per tant, no t'ofereixen la possibilitat d'entrar en un món absolutament diferent. En totes les altres arts, tot està pròxim, però no tant que es torni una intimitat suprema; però, en la música, tot està tan lluny i tan a prop que l'alternança entre el monumental i l'íntim, entre l'inaccessible i el líric crea un sencera gamma d'èxtasi interior. Davant d'un quadre del món no has sentit que el món podria començar amb tu; però hi ha finals simfònics que sovint t'han portat a preguntar-te si no seràs tu el principi i la fi. La bogeria metafísica provocada per l'experiència musical creix conforme s'ha perdut més i s'ha patit més en la vida; doncs a través d'ella vas poder entrar de manera més completa en un altre món. Com més aprofundeixes en la vivència musical, tant més engrandeixes la insatisfacció inicial i agravas el drama original que et va fer estimar la música. Si la música és el resultat d'una malaltia, no fa llavors sinó ajudar al progrés d'aquesta malaltia. Doncs la música destrueix l'interès per l'acció, per les dades immediates de l'existència, pel fet biològic com a tal i deshabitúa a l'individu. El fet que després de les tensions íntimes a les que et porten els estats musicals sentis la inutilitat de continuar vivint no expressa sinó aquest fenomen de desadaptació. Molt més que la poesia, la música debilita la voluntat de viure i distén els ressorts vitals. Renunciem a la música llavors? Tots els que som forts quan escoltem música, perquè som febles en la vida, ¿serem tan ineptes com per renunciar també a la nostra última pèrdua, a la música?

Aconsello la música de Mozart i de Bach com a remei contra la desesperació. En la seva puresa aèria, que de vegades arriba a assolir una sublim gravetat malenconiosa, freqüentment se sent un lleuger, transparent i angèlic. Altres vegades tens la sensació que a tu, criatura a qui la vida ha sumit en el desconsol, et creixen ales que t'impulsen a un vol serè, acompanyat de discretes i vetllats somriures, en una eternitat d'evanescent encant i de dolces i acariciadores transparències. És com si evolucionessis en un món de ressonàncies transcendents i paradisíaques. Tot home té en potència una mica d'angèlic, encara que no sigui més que per la pena de no tenir semblant puresa i per l'aspiració a una serenitat eterna. La música ens desperta el tot i no ser el que hauríem de ser, i la seva màgia ens captiva per un instant trasponént-nos al nostre món ideal, al món en què hauríem hagut de viure. Després del conflicte demencial del teu ésser, t'escomet un anhel de puresa angelical, i ens fa esperar aconseguir un somni de transcendència i serenitat, lluny del món, surant en un vol còsmic, amb les ales esteses cap a vastes llunyanies. I em vénen ganes d'empassar-me els cels que a mi no se m'han obert mai...

emil michel cioran

2 comentaris :

  1. Jo he plorat davant d'una pintura. La gent sempre comet l'error de fer categoria general de la seva experiència particular, i això és un error. La música és la més emocional de les arts, la més abstracte (cosa que durant molt temps va fer que es considerés un art menor al no proporcionar un discurs racional). Ara, en canvi, es mira diferent.

    ResponElimina
  2. Cioran en parla molt de la música en un sentit semblant al que dius. No he plorat mai davant d'una pintura, però si escoltant música.

    ResponElimina

Copyright © BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ. Designed by OddThemes & VineThemes