EL gran DEBAT


Veient a la sexta la prèvia al debat d'avui a les 10 de la nit, que no penso veure - no són hores -, i la seva previsibilitat fan innecessària la seva visualització, penso que si hi ha algú a banda dels 4 líders?, al seu equip i al gremi de preguntadors de coses prèvia presència de la carxofa, antigament dits, periodistes, a qui li interessi aquest debat, que tampoc serà un debat, més aviat assistiran els qui ho vegin a quatre monòlegs, cadascú d'ells seguint al guió previ establert i que tots sabem ja de memòria. Es podria dir que qualsevol que estigui una mica a l'aguait podria escriure el debat i que dirà cada un dels líders?, i poc, ben poc erraria. Quan acabi ja poden tornar a guardar  al Sr. Campo Vidal al Congelador, i al sr. petitó que està amb ell, amb pinta de pagés vestit de primera comunió, al geriàtric.

D'entrada  Iglesias i Sanchez ja han muntat el  numeret anant a veure als de TVE que es manifesten davant del palau de Congresos. Per cert, que Sánchez ha arribat acompanyat de la senyora, que dona la sensació que li va el faranduleio de les càmeres.

Nomès falta arribar Mariano Rajoy, però això ja no ho veurè, com diria l'avi dels Oscars. 

Ah! De la mateixa manera que no penso veure el debat, si aniré a votar, en blanc, per descomptat. Si!, ja sé que no serveix per a res, però és un dret que tinc i vull exercir. BONA NIT I BONA SORT.

QUI NO VULGUI POLS...

Matí tens a Vic, durant la visita de campanya de la exlíder del PPC, Alícia Sánchez-Camacho, en l'afamada plaça de la ciutat catalana. Al passeig per la capital d'Osona, Camacho ha estat increpada per paradistes del mercat setmanal. La congressista popular s'ha encarat a una d'ells, als quals ha retret que l'instessin a abandonar la plaça. 
La paradista ha justificat la seva petició proferint crits. "Tenim feina, no volem merda a la plaça!", Ha vociferat. A partir d'aquí, tal com es veu el vídeo al qual ha tingut accés La Vanguardia, els visitants i paradistes han començat a cridar "fora, fora" a la popular, que finalment ha abandonat la plaça major de Vic.

 

Diu la dita: qui no vulgui pols, que no vagi a l'era, un lloc adequat per cert per la senyora Camacho. És el que passa quan es viu instal·lat en la demagogia i la manipulació permanent, i no és producte de la incitació a l'odi, com diu el dropo, com a molt és despreci o menysteniment, fonamentat i atiat per ella mateixa i els seus, i que, en el fons, ja li va bé aquest incident a l'Alicia, perquè ella si que té un discurs xenòfob, demagògic, anticatalà i atia l'odi, i és tan capsigranya que ni se n'adona i encara és molesta perquè a la plaça del mercat de Vic, l'anomenen pel seu nom.

I després apareix el coordinador general del PPC, Xavier García Albiol, censurant durament les esbroncades que va rebre la líder del partit, Alícia Sánchez-Camacho, durant la seva visita al mercat de Vic. En un apunt al seu compte de Twitter, Albiol va comparar aquest incident amb l'Alemanya nazi. I és que aquest menyspreable individu confón els seus desitjos i ideologia amb el comportament natural i lògic dels altres, repeteixo, que no es sorprenguin ni ell ni la senyora Camacho, sol succeir que quan es sembren vents es recullen tempestes i ells han sembrat i molt, i ho han fet conscients del que feien, malgrat saber que estàven manipulant la realitat. A fer la mà ambdós, cadascú amb la seva.

SALVEU LA 22.202


Tenia poc més d'un any de vida. Devia ser en un dels seus desplaçaments pel litoral, vermella, blanca, jove, quan un desaprensiu usuari la va segrestar i la va acabar llançant al mar, no sense abans arrencar el parafang del darrere i el llum del davant. El 'bicing' número 22.202 va néixer el 27 de gener del 2015 i el seu rastre es va perdre el 6 de febrer del 2016. Era una bici jove. La setmana passada va ser rescatada per un grup de voluntariosos submarinistes que cada any, des del 2008, netegen el fons marí. El seu aspecte feia témer el pitjor, però sembla que no està tot perdut malgrat haver estat quatre mesos sota l'aigua: una vegada arribi al taller, es netejarà i s'intentarà tornar-la al sistema després d'una exhaustiva reparació, expliquen a el periodico.

La bicicleta va ser usada en 2.094 ocasions i el 33,23% dels viatgers la van agafar prestada entre les 18 i les 23 hores. Ha sigut un exemplar bàsicament de la zona centre. A l'Eixample ha passat el 35,5% de la seva vida, mentre que pel taller ha passat 16 vegades. Els mecànics, de fet, reparen diàriament 250 bicicletes de les 6.000 que configuren aquest sistema públic que l'any que ve complirà 10 anys. Israel Bastida, guàrdia urbà i impulsor d'aquesta neteja anual del fons marí, diu que la bici va ser trobada dijous a l'espigó esquerre de la platja del Bogatell, just on hi ha la rampa que dóna accés a la base nàutica municipal. El rufià es devia llançar pel pendent, tornant a la superfície i deixant a mercè de la marea la bicicleta, que va acabar encallada entre dues roques. No va ser difícil treure-la. Primer, fins a l'embarcació de suport de la Urbana. Després, fins al club Vanes Dive, que col·labora en el desenrunament des del primer dia. 

No és bo que passin fets com aquest en una ciutat moderna, se suposa que els béns públics s'haurien no ja respectar, sinó cuitar, i no ja per què costi diners, sinó per educació i respecte a un mateix. No es pot considerar una bretolada perquè és més que això: El rufià es devia llançar pel pendent, tornant a la superfície i deixant a mercè de la marea la bicicleta, que va acabar encallada entre dues roques, diuen, pressuposant que va ser un home, o més aviat un jove, potser perquè saben que una dona, una noia, o un homosexual difícilment farien un acte d'aquesta mena, són en aquest i altres sentits molt més educats i civilitzats que els homes. La bicicleta 22.202 tornarà a circular d'ací a poc temps, fins que un altre rufià la malmeti, estúpidament, només per què si, per fer mal sense cap motiu ni raó, per pura estultícia immadura d'una espècie perversa per se, els homínids mascles. 
I per acabar, la gran pregunta que em faig sovint: si en diuen o en diem bicicleta, -abans en deien velocípede- perquè els que la usen no els hi diem biciclistes?

AL ROÍ NO LI AGRADA EL RUI


El cap de llista del PPC a les eleccions del 26-J, Jorge Fernández Díaz, ha carregat aquest divendres contra un referèndum unilateral d'independència (RUI), el mateix dia que el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, ha considerat que el RUI és "tècnicament una possibilitat" però ha afegit que s'ha d'intentar aconseguir l'opció majoritària del país, és a dir, un referèndum pactat. 
En un passejada en el primer dia de campanya a Torredembarra, Fernández Díaz ha avisat que el RUI "no té cap recorregut jurídic i legal i és política ficció" i ha assegurat que aquests plantejaments estan "fora de la Constitució, l'estat de dret i la UE". Així mateix, ha recordat que Angela Merkel i François Hollande van dir que "els nacionalismes al segle XX van ser l'origen de dos guerres mundials, la primera i la segona". 

Aquest home no entén res, deu ser pel seu estat psicosomàtic, una RUI, la consulta sobre la independència nomès és legal si es consolida, si es du a efecte, quan ja no hi ha marxa enrere, mentre és un projecte si que és il·legal pel Sr. Ministre i amb Espanya pel mig, que aquest si que és un Estat il·legal, que es vanta de ser una democràcia i no ho és, però en un Estat de dret la RUI seria legal. 

Aquest home és catastrofista de mena: "ha recordat que Angela Merkel i François Hollande van dir que "els nacionalismes al segle XX van ser l'origen de dos guerres mundials, la primera i la segona".  Doncs miri que en pocs anys n'hi ha hagut uns quants de països a Europa que han assolit la seva independència, si está de cara al sud miri cap a la seva esquerra sr.Ministre, a l,'Est n'hi ha uns quants, encara que el seu Govern no els hagi volgut reconèixer.

Un Govern encara que sigui autonòmic, i per tant Estat, té dret, tot el dret a cel·lebrar un referèndum unilateral del que sigui, fixis sr. Ministre, 'u-ni-la-te-ral', o sia, que no obliga que no és vinculant, ho entén, no ho entén, o no ho vol entendre. I parlante d'entendre, mentre els seus toquen el piano (ho enten això) Puigdemont toca la guitarra.

MARIO CONDE, EL PARE DE PODEM(OS)


A l'octubre de 2012, Mario Conde es va presentar a les eleccions al parlament de Galícia com a candidat de SCD. El seu lema "Junts Podem" L'any 2000 va arribar a ser candidat al Govern en les files del CDS. 
"No vull els vots que vinguin de la corrupció perquè això és una vergonya". Era l'any 2012 i Mario Conde, detingut per repatriar des de Suïssa els diners que va saquejar de Banesto, llançava arengues com a candidat a la presidència de la Xunta de Galícia sota les sigles d'un partit que ell mateix havia inventat en la seva penúltima reinvenció personal. Sociedad Civil i Democràcia (SCD), un joc amb les sigles del CDS, va ser fundat per ell al juny de l'any 2011. 
"El vici està en el sistema", va diagnosticar. Proposava reformar la Constitució per "reforçar la sobirania ciutadana", una nova llei electoral, la supressió del finançament de l'Estat als partits polítics, l'eliminació del Tribunal Constitucional i una bateria de mesures a favor de la regeneració política. Que si limitació de càrrecs, que si responsabilitat penal per la gestió irregular de recursos públics, que si transparència total... 
Anunciava llavors que renunciaria al seu salari com a diputat autonòmic i desafiava des de Galícia a Artur Mas a convocar un referèndum "si el que vol és la independència". Defensava a ultrança la nació espanyola i desconfiava del sistema autonòmic. 
"L'estat de les autonomies és financerament insostenible i ineficient. Mentre no es reformi, no trobarem una solució per a la crisi", receptava el candidat com a tertulià habitual d'Intereconomía.

Cert és que Conde no portava cua, però si és cert que va deixar una bona 'pua' a Banesto. Ja ho veieu, no hi ha res de nou, llevat del que hem oblidat, i tot, tot i tot, està inventat. Parlem?. ay! això és de la Caixa, que per cert parla poc i no gaire bé. Ja us ho explicaré un altre dia....

UN FET PARANORMAL A VALÈNCIA

A València s'ha produït un fet paranormal, una turista que ara no entén el valencià, abans el parlava, clar i valencià. La noticia té el seu què, i més tractant-se d'una cadena de televisió estatal que es vanta de la seva seriositat i rigor informatiu. És la puta manipulació de sempre en aquest cas contra el valencià, però que ja s'ha fet servir contra Catalunya per la mateixa cadena en altres ocasions.



El canal de televisió espanyol, Antena 3, ha desencadenat una polèmica entre la seva audiència després de publicar un reportatge sobre les complicades senyals de trànsit a la província de València, presentades només en l'idioma local (el valencià), informa el portal El Español.

El motiu de la indignació del públic ha estat la protagonista del vídeo, una suposada turista, queixant-se que tenia dificultats per caminar pels carrers o agafar un cotxe per la ciutat en no parlar valencià. 
La jove va resultar ser una periodista amb perfecte coneixement de l'idioma, que en el passat va treballar al mateix canal.



Després de reconèixer a la dona, diversos espectadors de la cadena es van encarregar d'investigar el seu origen i han trobat a la plataforma Infojobs que a l'estiu passat va treballar per al mateix canal, Antena 3 Notícies, segons resa el seu perfil al web de recerca de feina.

SOBRE LA MÚSICA


És extremadament lamentable viure moments musicals estant a distància de la música, sentir que no pots tremolar encara que hauria d'impressionar-te; és extremadament lamentable ser objectiu quan s'escolta música. El teu ser no es deixa portar per l'entusiasme, no sent que hauria de cridar, plorar o fondre's, no participa en un ritme de frenesí general ni es queda meravellat pel plaer de les ones sonores. La distància respecte a la música t'impedeix realitzar-te internament, créixer, dilatar-te i esclatar. Quina sort que aquests moments siguin tan estranys. La música, en fer subtil la matèria, a l'anul·lar-nos com a presència física, ens torna eteris. Qualsevol estat musical no té valor si no anul·la la consciència de la nostra limitació en l'espai i no dissol el nostre sentiment de l'existència en la seqüència temporal. Els rars moments en què lamentem estar distants de la música no fan sinó despertar en la nostra consciència la fatalitat de la nostra limitació espacial i temporal, de la nostra distància respecte al món. Pateixes durant aquests instants per no poder tornar-te immaterial i pur, perquè les depressions t'impedeixen vibrar, t'aïllen com a matèria en l'espai. Totes les depressions t'aïllen al món, com aïllarien a una pedra que tingués consciència. Tendeixen a mostrar-nos que l'home, si ja no és objecte, ho va ser, però, un cop; durant la depressió, el subjecte percep quin és el seu substrat i la materialitat que el lliga a la terra. Hi ha aquí una autèntica dualitat, per no dir una paradoxa. L'esperit en l'home, que el torna subjecte, té consciència de la matèria  en que s'enquadra dins de la natura. Així, totes les depressions no són sinó distàncies del món on l'esperit humà suporta la tristesa de la seva pròpia matèria. El subjecte sent i pensa que és un objecte, que per aquesta dualitat ja no pot integrar-se al món a causa del immensament distant que està d'ell, encara que materialment sigui una presència física similar a la dels altres.

No obstant això, si experimentem estats musicals en moments de depressió, vol dir que aquests, per les sonoritats, s'han inmaterialitzat; és una transfiguració sencera que fa vibrar les tristeses íntimes i perdre el seu caràcter de pesada materialitat. La tristesa, com a origen de l'estat musical i com el seu resultat, s'assembla només exteriorment a la tristesa de tots els moments no musicals; ja que es purifica amb les vibracions i creix fins a un èxtasi de l'infinit. La distància del món es converteix llavors en un frenètic entusiasme cap al buit que la tristesa ha obert entre nosaltres i el món. En la música, el buit es converteix en plenitud, que pot no ser sinó un buit que vibra. Tots els estats anímics es transformen en vivència musical i reben nous caràcters, perquè aquesta aprofundeix i torna subtils tots els estats fins a la vibració, fonent en convergències i inmaterialidades sonores.

Només estimen la música els qui pateixen a causa de la vida. La passió musical substitueix a totes les formes de vida que no s'han viscut i compensa en el pla de l'experiència íntima les satisfaccions tancades en el cercle dels valors vitals. Quan es pateix vivint, la necessitat d'un món nou, diferent del que vivim habitualment, neix de forma imperiosa per no diluir-nos en un buit interior. I aquest món només la música ens el pot portar. Totes les altres manifestacions de l'art descobreixen noves visions, configuracions o formes noves; només la música porta a un nou món. Les obres més importants de la pintura, per molt embadaliment que et produeixi la seva contemplació, t'obliguen a fer comparacions amb el món de cada dia i, per tant, no t'ofereixen la possibilitat d'entrar en un món absolutament diferent. En totes les altres arts, tot està pròxim, però no tant que es torni una intimitat suprema; però, en la música, tot està tan lluny i tan a prop que l'alternança entre el monumental i l'íntim, entre l'inaccessible i el líric crea un sencera gamma d'èxtasi interior. Davant d'un quadre del món no has sentit que el món podria començar amb tu; però hi ha finals simfònics que sovint t'han portat a preguntar-te si no seràs tu el principi i la fi. La bogeria metafísica provocada per l'experiència musical creix conforme s'ha perdut més i s'ha patit més en la vida; doncs a través d'ella vas poder entrar de manera més completa en un altre món. Com més aprofundeixes en la vivència musical, tant més engrandeixes la insatisfacció inicial i agravas el drama original que et va fer estimar la música. Si la música és el resultat d'una malaltia, no fa llavors sinó ajudar al progrés d'aquesta malaltia. Doncs la música destrueix l'interès per l'acció, per les dades immediates de l'existència, pel fet biològic com a tal i deshabitúa a l'individu. El fet que després de les tensions íntimes a les que et porten els estats musicals sentis la inutilitat de continuar vivint no expressa sinó aquest fenomen de desadaptació. Molt més que la poesia, la música debilita la voluntat de viure i distén els ressorts vitals. Renunciem a la música llavors? Tots els que som forts quan escoltem música, perquè som febles en la vida, ¿serem tan ineptes com per renunciar també a la nostra última pèrdua, a la música?

Aconsello la música de Mozart i de Bach com a remei contra la desesperació. En la seva puresa aèria, que de vegades arriba a assolir una sublim gravetat malenconiosa, freqüentment se sent un lleuger, transparent i angèlic. Altres vegades tens la sensació que a tu, criatura a qui la vida ha sumit en el desconsol, et creixen ales que t'impulsen a un vol serè, acompanyat de discretes i vetllats somriures, en una eternitat d'evanescent encant i de dolces i acariciadores transparències. És com si evolucionessis en un món de ressonàncies transcendents i paradisíaques. Tot home té en potència una mica d'angèlic, encara que no sigui més que per la pena de no tenir semblant puresa i per l'aspiració a una serenitat eterna. La música ens desperta el tot i no ser el que hauríem de ser, i la seva màgia ens captiva per un instant trasponént-nos al nostre món ideal, al món en què hauríem hagut de viure. Després del conflicte demencial del teu ésser, t'escomet un anhel de puresa angelical, i ens fa esperar aconseguir un somni de transcendència i serenitat, lluny del món, surant en un vol còsmic, amb les ales esteses cap a vastes llunyanies. I em vénen ganes d'empassar-me els cels que a mi no se m'han obert mai...

emil michel cioran
més...
CRÒNICAS DE GAZA - THE ELECTRONIC INTIFADA


DESTACADAS