Certament, com les pomes, també els dubtes hiperbólicas sempre estan a l'abast de la mà; per exemple, Déu podria haver-nos creat fa deu segons amb tots els nostres records, o bé tota la nostra vida podria ser un somni bén ideat o, també, podríem haver equivocat sistemàticament tots els nostres càlculs i, per exemple, totes les paraules que pronunciem podrien tenir un sentit radicalment diferent d'aquell que els atribuïm.
Al costat d'aquests interrogants, hi ha una segona família de dubtes, menys freqüentades perquè són menys clamoroses, ja que només són possibles a l'interior del nostre sistema de referència. Un pot preguntar-SE -suposem- si Napoleó en veritat va existir; es tracta d'una pregunta rara, perquè, si creiem que aquest món existeix, és molt extravagant preguntar-se si Napoleó va existir, o si hi ha hagut alguna cosa com aquella especifica determinació de la
temporalitat, vigent en certes cultures i no en unes altres, que es diu "història", i en la qual Napoleó ha representat un paper eminent. En rigor, tan sols aquesta segona espècie de dubtes -molt més rara i molt més absurda que la primera- podria ser l'àmbit de aplicació de l'escepticisme hermenèutic.
No obstant això, si això és veritat, ¿no sembla potser molt singular la temptativa de qui, a partir de la història? (0 sigui del que és intem al nostre sistema de referència) es proposés relativitzar-se (¿per que?) la realitat del món en què vivim? en resum, ¿de quina manera una interpretació podria fer
efecte en l'ésser? La creença que la història pugui assegurar una manera de relativització de la objectivitat sorgeix de la hipótesi (no ingènua, sinó
cultural) que té una finalitat: just el que és negat amb vigor, per exemple, pel concepte de l'etern retorn. Així, a la llum de tal finalitat, que no és un fet -i que ho es, menys que mai, per a qui no cregui en la resurrecció ni en la fi de totes les coses per entropia-, es considera que es pot titllar d'il·lusió tota pretensió de veritat. La qüestió és aquesta: si la tradició expressa alguns punts de vista no compartits universalment, no hi ha cap motiu no contingent per acceptar-la; si és veritablement universal, 0 sigui, si abasta almenys l'extensió de la Terra, recau en un domini d'evidències que cap interpretació pot soscavar.
En fi, ni fins i tot la més bella de les dones pot donar mes del que té; la història i el llenguatge, com l'eter i el que és calòric, expliquen moltes coses,
però no totes, i tampoc és un fet que ens diguin sempre la veritat. I nosaltres fem moltes hipótesis sobre la realitat en què vivim i fins pensem que hem de salvar els fenòmens, però la veritat és que hem de salvar les nostres filosofies del risc de negar l'evidència, que no té cap necessitat de ser salvada gaudint
del con-senti-ment universal, que NO ÉS només el consensus gentium: hi ha un món i és aquest.
Altrament, existiria un món en el qual es diu "Món", un altre en el qual es diu Welt, un altre mes a on es diu Monde o World; i a més (ja que l'individu és inefable), un món per a cada un, o sigui el món en el qual tots dormen

Maurizio Ferraris