Això que en dic nou realisme és, en efecte, abans que tot, la nota d'intervenció d'un viratge. L'experiència històrica de les manipulacions mediàtiques, de les guerres post 11 de setembre de l'any 2001 i de la recent crisi econòmica, han significat un pesadíssim desmentit d'aquells que, segons el meu parer, són els dos dogmes de la postmodernitat: 1. Que tota la realitat està socialment construïda i que és infinitament manipulable, i 2. que la veritat és una noció inútil perquè la solidaritat és més important que l'objectivitat.
Les necessitats reals, les vides i les morts reals, que no suporten ser reduïdes a interpretacions, han fet valer els seus drets, confirmant la idea que el realisme (així com el seu contrari) posseeix implicacions no simplement cognoscitives, sinó també ètiques i polítiques.
Òbviament, el viratge no té només una història, sinó alhora, i abans que tot, una geografia, circumscrita al que Husserl deia "esperit europeu", de l'Occident que Spengler profetitzava el seu ocàs fa 90 anys. Difícilment es pot pensar en un postmodern a la Xina o a l'Índia.
No obstant això avui, la porció del món en què viu - que és una mica més amplia que el cercle dels meus amics i coneguts -, d'aquest Occident que ha experimentat el postmodernisme, ara sembla abandonar-lo. 
Com ha passat? Vegem-ho...(PDF).

Manifest del nou Realisme
Maurizio Ferraris