Que unes eleccions als Estats Units puguin provocar a una crisi existencial indica que el projecte europeu és ja massa feble com per resistir molt temps més tal com està: EL PROBLEMA NO ÉS TRUMP, ÉS EUROPA
En privat més d'un dels assistents a la reunió de ministres exteriors de la UE d'aquest diumenge ha dit: "Estem en una crisi existencial". Ho recullen alguns mitjans de nostre continent. Per culpa de Donald Trump. Perquè la seva proteccionisme amenaça de provocar una frenada del comerç mundial, perquè la seva bona disposició cap a Vladimir Putin pot deixar un pam de nas a la política exterior europea cap a Rússia i perquè una nova política econòmica nord-americana pot obligar a Europa a canviar de rumb i allunyar-se de l'austeritat. Tot això, i més, és possible. Però que unes eleccions als Estats Units puguin provocar a una crisi existencial indica que el projecte europeu és ja massa feble com per resistir molt temps més tal com està. Amb Trump o sense.
Aquesta setmana els mercats ja han començat a apuntar-se als canvis que vénen. Els inversors s'han llançat a vendre títols de deute públic perquè creuen que d'aquí a no gaire hi haurà un nou escenari financer mundial generat per una política nord-americana més expansionista, marcada, entre altres coses, per formidables despeses en infraestructura, reduccions d'impostos, pujada de tipus d'interès i menys controls als moviments de la banca. Rússia, per la seva banda, acaba d'ordenar la represa dels bombardejos sobre territori sirià, probablement perquè creu que això no va a fer molt de mal a la perspectiva d'unes millors relacions amb els Estats Units també pel que fa a l'Orient Mitjà es refereix.
I Vitor Constancio, número dos del Banc Central Europeu, acaba de declarar: "Hi ha incerteses i riscos importants. Sense més creixement, Europa haurà dificultats". A part d'una possible caiguda del comerç mundial, un perill plana sobre la política que el BCE ha mantingut en els últims anys: el que no tingui més remei que apujar els tipus d'interès de l'euro si els nord-americans donen abans aquest mateix pas.
Però això és una cosa que des de fa temps es deia que podia passar, guanyés Trump o Clinton. I també que algun dia s'interrompessin les enormes injeccions de liquiditat que el BCE posa des de fa anys en el sistema financer per salvar l'euro. I així mateix el final de l'era dels baixos costos del deute públic i la tranquil·litat absoluta de les primes de risc.
En privat més d'un dels assistents a la reunió de ministres exteriors de la UE d'aquest diumenge ha dit: "Estem en una crisi existencial". Ho recullen alguns mitjans de nostre continent. Per culpa de Donald Trump. Perquè la seva proteccionisme amenaça de provocar una frenada del comerç mundial, perquè la seva bona disposició cap a Vladimir Putin pot deixar un pam de nas a la política exterior europea cap a Rússia i perquè una nova política econòmica nord-americana pot obligar a Europa a canviar de rumb i allunyar-se de l'austeritat. Tot això, i més, és possible. Però que unes eleccions als Estats Units puguin provocar a una crisi existencial indica que el projecte europeu és ja massa feble com per resistir molt temps més tal com està. Amb Trump o sense.
Aquesta setmana els mercats ja han començat a apuntar-se als canvis que vénen. Els inversors s'han llançat a vendre títols de deute públic perquè creuen que d'aquí a no gaire hi haurà un nou escenari financer mundial generat per una política nord-americana més expansionista, marcada, entre altres coses, per formidables despeses en infraestructura, reduccions d'impostos, pujada de tipus d'interès i menys controls als moviments de la banca. Rússia, per la seva banda, acaba d'ordenar la represa dels bombardejos sobre territori sirià, probablement perquè creu que això no va a fer molt de mal a la perspectiva d'unes millors relacions amb els Estats Units també pel que fa a l'Orient Mitjà es refereix.
I Vitor Constancio, número dos del Banc Central Europeu, acaba de declarar: "Hi ha incerteses i riscos importants. Sense més creixement, Europa haurà dificultats". A part d'una possible caiguda del comerç mundial, un perill plana sobre la política que el BCE ha mantingut en els últims anys: el que no tingui més remei que apujar els tipus d'interès de l'euro si els nord-americans donen abans aquest mateix pas.
Però això és una cosa que des de fa temps es deia que podia passar, guanyés Trump o Clinton. I també que algun dia s'interrompessin les enormes injeccions de liquiditat que el BCE posa des de fa anys en el sistema financer per salvar l'euro. I així mateix el final de l'era dels baixos costos del deute públic i la tranquil·litat absoluta de les primes de risc.
Molts experts han vingut subratllant que aquesta etapa d'excepcionalitat tenia un límit temporal. Que començaria a acabar-se el dia que els Estats Units pugés els tipus d'interès. I es donava per segur que ho faria en un termini relativament curt de temps, fos quin fos el resultat de les seves eleccions. Molts bancs, entre ells els alemanys ho estaven demanant a crits, perquè els tipus baixos els fan perdre rendibilitat.
El canvi del panorama financer pot tenir conseqüències molt serioses. Només cal pensar en què farà Espanya si puja el preu del seu formidable deute públic, de la qual ja té i de la qual haurà de seguir emetent. Però el fet que aquest canvi s'hagi començat a produir en els mercats quan falta un mes i mig perquè Trump prengui possessió del seu càrrec, indica que els nous vents nord-americans, per ara només una hipòtesi, no són l'única raó d'aquest.
No està clar fins on, en aquest i en altres capítols, donar la culpa a Washington no és una excusa per dissimular la responsabilitat dels dirigents europeus en la incapacitat de la UE per arbitrar una política que solucioni la crisi econòmica i no es limiti a posar pegats temporals. Que, per cert, no vénen gens malament a alguns països, amb Alemanya al capdavant, i a les oligarquies financeres el continent.
Una cosa de l'anterior, encara que aquí l'anunciat paper que jugarà Trump és més protagonista, pot ocórrer en el terreny del comerç mundial. Perquè les crítiques a la liberalització comercial sense fre vénen de lluny, i moltes vegades des del més profund de les societats europees. Les vénen fent aquells sectors de la població que han estat víctimes de la globalització, aquells que han perdut els seus llocs de treball i el seu futur per culpa de les deslocalitzacions d'empreses i de les importacions de productes fabricats en països amb salaris més baixos.
Està clar que aquest malestar, fortíssim per exemple a França i al Regne Unit, no ha estat capitalitzat políticament per l'esquerra, sinó pel nacionalisme radical i la ultradreta. I que també ha estat un dels motius principals de l'èxit de Trump. Però l'utilitzi qui l'utilitzi respon a motius reals i molt sòlids. Que el poder europeu i la seva doctrina políticament correcta porti anys fent oïdes sordes a aquests no ha anul·lat el descontentament, sinó tot el contrari: el Bréxit, que la UE segueix sense tenir la més remota idea de com bregar amb ell, va ser un clar senyal de que el temps de la complaença amb la globalització comença a acabar-se.
D'Amèrica del Nord arriba ara una altra que és molt més forta, a causa del seu immens poder econòmic. I a Europa l'agafa de nou en albis, quan se sabia que també Hillary Clinton anava a propiciar mesures proteccionistes si guanyava. Ara només falta que la ultradreta francesa, antiglobalització i anti-euro, guanyi les presidencials d'aquesta primavera. Que per primera vegada en els dies que han seguit a la victòria de Trump més d'un diari francès de referència ha escrit que això pot passar.
Tampoc seria una sorpresa que Putin es convertís en un gran amic de Washington. Per què Estats Units hauria de seguir sense dir ni piu a Europa en la seva escalada de la tensió amb Rússia que no se sap fins on arribarà i que segons alguns pot ser massa lluny? ¿I per què Washington seguirà pagant l'OTAN quan, fet i fet, són els europeus els més interessats en què hi hagi, sense que per això s'avinguin, i des de fa dècades, a augmentar significativament la seva despesa militar?
Són qüestions per a les quals una diplomàcia intel·ligent i responsable hauria de tenir respostes des de fa temps. L'europea no les té. En primer i fonamental lloc perquè no hi ha una diplomàcia única europea i perquè ningú s'ha esforçat a construir-la. En una Europa en què fa més d'una dècada prevalen els interessos nacionals, sobretot els alemanys, no ha tingut molt sentit abordar aquesta tasca.
Trump pot propiciar canvis significatius en alguns capítols fonamentals del panorama internacional -esperem que les barbaritats que preconitzen ell i els seus en matèria de drets civils no tinguin ressò fora de les seves fronteres. Però la UE no té arguments per assumir el paper de víctima en bona part de les conseqüències que van a afectar-la. Les culpes, els oblits i els errors cal buscar-los a casa. La pregunta que sorgeix és com va a quedar Europa, el seu projecte i el seu futur, si les sacsejades que s'acosten realment es produeixen.
El canvi del panorama financer pot tenir conseqüències molt serioses. Només cal pensar en què farà Espanya si puja el preu del seu formidable deute públic, de la qual ja té i de la qual haurà de seguir emetent. Però el fet que aquest canvi s'hagi començat a produir en els mercats quan falta un mes i mig perquè Trump prengui possessió del seu càrrec, indica que els nous vents nord-americans, per ara només una hipòtesi, no són l'única raó d'aquest.
No està clar fins on, en aquest i en altres capítols, donar la culpa a Washington no és una excusa per dissimular la responsabilitat dels dirigents europeus en la incapacitat de la UE per arbitrar una política que solucioni la crisi econòmica i no es limiti a posar pegats temporals. Que, per cert, no vénen gens malament a alguns països, amb Alemanya al capdavant, i a les oligarquies financeres el continent.
Una cosa de l'anterior, encara que aquí l'anunciat paper que jugarà Trump és més protagonista, pot ocórrer en el terreny del comerç mundial. Perquè les crítiques a la liberalització comercial sense fre vénen de lluny, i moltes vegades des del més profund de les societats europees. Les vénen fent aquells sectors de la població que han estat víctimes de la globalització, aquells que han perdut els seus llocs de treball i el seu futur per culpa de les deslocalitzacions d'empreses i de les importacions de productes fabricats en països amb salaris més baixos.
Està clar que aquest malestar, fortíssim per exemple a França i al Regne Unit, no ha estat capitalitzat políticament per l'esquerra, sinó pel nacionalisme radical i la ultradreta. I que també ha estat un dels motius principals de l'èxit de Trump. Però l'utilitzi qui l'utilitzi respon a motius reals i molt sòlids. Que el poder europeu i la seva doctrina políticament correcta porti anys fent oïdes sordes a aquests no ha anul·lat el descontentament, sinó tot el contrari: el Bréxit, que la UE segueix sense tenir la més remota idea de com bregar amb ell, va ser un clar senyal de que el temps de la complaença amb la globalització comença a acabar-se.
D'Amèrica del Nord arriba ara una altra que és molt més forta, a causa del seu immens poder econòmic. I a Europa l'agafa de nou en albis, quan se sabia que també Hillary Clinton anava a propiciar mesures proteccionistes si guanyava. Ara només falta que la ultradreta francesa, antiglobalització i anti-euro, guanyi les presidencials d'aquesta primavera. Que per primera vegada en els dies que han seguit a la victòria de Trump més d'un diari francès de referència ha escrit que això pot passar.
Tampoc seria una sorpresa que Putin es convertís en un gran amic de Washington. Per què Estats Units hauria de seguir sense dir ni piu a Europa en la seva escalada de la tensió amb Rússia que no se sap fins on arribarà i que segons alguns pot ser massa lluny? ¿I per què Washington seguirà pagant l'OTAN quan, fet i fet, són els europeus els més interessats en què hi hagi, sense que per això s'avinguin, i des de fa dècades, a augmentar significativament la seva despesa militar?
Són qüestions per a les quals una diplomàcia intel·ligent i responsable hauria de tenir respostes des de fa temps. L'europea no les té. En primer i fonamental lloc perquè no hi ha una diplomàcia única europea i perquè ningú s'ha esforçat a construir-la. En una Europa en què fa més d'una dècada prevalen els interessos nacionals, sobretot els alemanys, no ha tingut molt sentit abordar aquesta tasca.
Trump pot propiciar canvis significatius en alguns capítols fonamentals del panorama internacional -esperem que les barbaritats que preconitzen ell i els seus en matèria de drets civils no tinguin ressò fora de les seves fronteres. Però la UE no té arguments per assumir el paper de víctima en bona part de les conseqüències que van a afectar-la. Les culpes, els oblits i els errors cal buscar-los a casa. La pregunta que sorgeix és com va a quedar Europa, el seu projecte i el seu futur, si les sacsejades que s'acosten realment es produeixen.
15/11/2016-
CARLOS ELORDI
ELDIARIO.ES
Me cuesta entender las cosas. No soy experto en nada, pero hay pequeños detalles que son significativos y hacen pensar.
ResponEliminaSi yo cierro lo que importo, los demás países no se quedarán de brazos cruzados.
Si pongo aranceles a lo de fuera, los demás también lo harán cono mis productos.
Si cierro las puertas de mi casa, me las cerrarán a mi.
Si no me compras, yo no te compraré deuda (eso va por China que se la compra toda).
Si expulso 11 millones de mano de obra barata, encarecére el suldo a mis empresarios, porque son ellos los que los contratan y hacen que esa misma mano de obra sea barata.
Si pongo aranceles, los IPHONE de la APLE que se fabrican totalmente en China los tendremos que fabricar en EEUU, con el coste añadido, y tendremos que contratar a los 11 millones que queremos poner en frontera...
Todo es un cuento, y no chino, FRANCESC. Todo.
Para venir del Prat (en moto), que es donde vive mi hijo a casa, (plaza España), se tardan 12 minutos escasos. Ayer, al las 6 de la tarde, estuve 35 minutos, de la cantidad de coches. Coches con matrícula nueva, con un sólo conductor y anchos de orejas. ¿Qué quiero decir ? qué volvemos a tener pasta y que volvemos a gastar, pensaba en el 2006/7, igualico, porque recuerdo el 13/14/ que no había ruido en las calles de Barcelona.
Todo es una estafa.
Salut
un bona visiò, tot plegat és un despropòsit en que ni EUROPA ni els EUA saben jugar les seves cartes. La ceguesa és total.
ResponElimina