L'ancià dictador va morir fa molt de temps. Els mitjans oficials recentment han anunciat l'última i definitiva defunció de Fidel Castro i he cregut percebre en el missatge luctuós més alleujament que dol. Si jo fos una persona piadosa sentiria almenys una mica de pena, però no és el cas.
Definitivament, la pietat pels dèspotes no es compta entre les meves poques virtuts. I, com sempre he preferit el cinisme per sobre la hipocresia, estic convençuda que el món serà un millor lloc sense ell. De qualsevol manera, per a mi ja l'ancià dictador havia mort molt temps enrere, en una data imprecisa, sepultat sota alguna polsegosa làpida sense epitafi en el més recòndit de la meva memòria, així que només puc sentir curiositat pel que pogués significar aquest esperat (desesperat) desenllaç per a aquells que han mantingut lligats els seus destins a cada espasme de les seves nombroses morts.
En les frases que vénen a continuació es defineixen les sensacions de Miriam Celaya cap a Fidel, les seves i les de la majoria de cubans.
  • Los propios cubanos ayudábamos a construir las rejas de nuestra cárcel y, dóciles, dejábamos las llaves en manos del carcelero.
  • El verdadero poder de Fidel Castro nunca fue el amor de los cubanos, sino el temor inconfesable que estos sentían hacia él.
  • Para casi todos los cubanos suele resultar más cómodo esperar los cambios derivados del curso de la naturaleza que arriesgarse a hacerlos por sí mismos. 
  • Temor, admiración, respeto, devoción, duda, incredulidad, rencor, desprecio y, por último, la más absoluta indiferencia, fueron las sensaciones que su existencia marcaron en mí.
  • Miriam Celayala Habana - 26.11.16