El treballador despullat, disponible per al capital, va poder arribar a formar-se en la modernitat occidental en virtut del concurs decisiu de l'Estat. El capítol 24 del Capital descriu com l'apropiació classista de la seva violència concentrada i el seu aparell legal i punitiu va promoure de fet la transició al capitalisme. En el relat de Marx es poden distingir dues formes de participació de l'Estat. Primer, des de la perspectiva de la intervenció activa, el seu poder va ser utilitzat per espoliar els petits propietaris, per obligar al treball forçós (lleis contra la vagabunderia, la vagància, la mendicitat), per allargar la jornada laboral, per limitar els salaris. Però quan es converteix en una eina més eficaçment impulsora de l'acumulació originària seria, paradoxalment, a través d'un mecanisme on la seva acció és més aviat passiva: el sistema de crèdit públic, l'endeutament. Marx escriu:
El deute públic es converteix en una de les palanques més efectives de l'acumulació originària. Com amb un toc de vareta màgica, infon virtut generadora als diners improductiu i el transforma en capital, sense que per això el mateix hagi de exposar necessàriament a les molèsties i riscos inseparables de la inversió industrial i fins i tot de la usurària. En realitat, els creditors de l'Estat no donen res, ja que la suma prestada es converteix en títols de deute, fàcilment transferibles, que a les seves mans continúen funcionant com si fossin la mateixa suma de diners en efectiu. Però fins i tot prescindint de la classe de rendistes ociosos així creada i de la riquesa improvisada dels financers ..., el deute públic ha donat impuls a les societats per accions, al comerç de tota mena de papers negociables, especulacions fraudulentes, en una paraula, al joc de la borsa i de la moderna bancocràcia.
El deute públic crea, doncs, les condicions per a l'acumulació que fa possible la mediació social capitalista. Segons Marx, el sistema creditici va propiciar la concentració de capitals que caracteritza al nou mode de producció. "Amb la producció capitalista", escriu en el capítol 23 del Capital, "es forma un poder totalment nou, el crèdit. Aquest no només es converteix en una arma nova i poderosa en la lluita competitiva.
Mitjançant fils invisibles, atreu cap a les mans de capitalistes individuals o associats els mitjans dineraris que, en masses majors o menors, estan dispersos per la superfície de la societat. Es tracta de la màquina específica per a la concentració dels capitals". Ara bé, en el cas de l'endeutament públic, aquest procés econòmic es redobla d'una dimensió política, "pedagògica", disciplinària: l'Estat, apropiat i subsumit sota el capital, és aplicat a la formació de treball disponible per la plusvàlua.
A través de l'Estat deutor, el capitalisme posa des del seu origen la financiarització de l'economia que segons Rudolph Hilferding (1910) haiuriem d'interpretar com el signe de la seva forma postliberal. L'Estat no només impulsa la bancocràcia -la de llavors i la d'ara -, sinó que fa possible -com garant últim- el "diners crediticis", els diners bancaris, arquetip del capital fictici. Marx ensenya que el ficcional de l'economia financera conforma des del principi -i com principi- la societat capitalista. En l'origen mateix del capitalisme s'infiltra, a través de l'Estat deutor, l'especulatiu, la fantasmagoria, una amalgama de encanteris feta quotidianitat, la generació inevitable de "bombolles" financeres i creditícies, la necessitat de crisi violentes i destructives, amb la coneguda conseqüència de la inseguretat general, de la
dependència i indefensió constants.
Formalment, el deute públic no és una altra cosa, segons Marx, que el mitjà per "la de alienació de l'Estat", per la seva apropiació per una part de la societat. L'Estat, deutor i devengador d'interessos, haurà de regular la mediació social en "interès" del capital: la plusvàlua com a raó d'estat. I l'interès objectiu del capital per apropiar-se de la violència col·lectiva com a mitjà de dominació del treball es traduirà en la preservació de la relació d'endeutament públic. El manteniment de les relacions de poder perllonga l'endeutament, i viceversa. Així, inherent al capitalisme serà un deute no liquidable, impagable. Que tots siguem deutors d'un prestatari (els "Capitals") més o menys despòtic, però sempre ubic.

Capitalismo y catástrofe Ciro Mesa Moreno Universidad de La Laguna, (España)