Com criar un animal humà disposat a rendir treball a canvi d'un salari? Marx parla de la violència espantosa que va ser necessària per arribar a aquest resultat. Una història d'expropiació, despullament, espoli, caça de l'home per l'home. Produir les masses com a treballadors "lliures" pel que fa "polits" - polits per dins i per fora -, subjugats, va necessitar: crear a Europa enormes masses de desposseïts i desplaçats; "L'extermini, esclavització i soterrament a les mines de la població aborigen [a Amèrica], la transformació d'Àfrica en vedat de caça de pells-negres"
El part del capitalisme va ser terrible i dolorós, com ho segueix sent en totes les seves fronteres limítrofes. I un cop esdevingut, el desenvolupament de la societat capitalista perllonga constantment la fabricació de les masses treballadores que necessita, encara que sigui a través de formes de subjugació més anònimes. "Evoluciona" cap a formes de "subsumpció real" baix capital. En el mateix capítol 24 escriu Marx: No n'hi ha prou amb que les condicions de treball es presentin en un pol com a capital i en l'altre com a homes que no tenen res a vendre, excepte la seva força de treball. Tampoc n'hi ha prou amb obligar-los a que es venguin voluntàriament.
En el transcurs de la producció capitalista es desenvolupa una classe treballadora que, per educació, tradició i hàbit reconeix les exigències d'aquesta manera de producció com a lleis naturals, evidents per si mateixes. L'organització del procés de producció capitalista desenvolupat trenca tota resistència; la generació constant d'una superpoblació relativa manté el salari, dins de carrils que convenen a les necessitats de valorització del capital; la coerció sorda de les relacions econòmiques posa el seu segell a la dominació del capitalista sobre l'obrer.
La formació de les masses com a treballadors assalariats és la determinació formal fonamental de l'acumulació originària, i el producte perfeccionat d'aquest mecanisme seria la humanitat obedientment integrada en una totalitat sordament disciplinària.
Tot i que el discurs de Marx hagi posat l'accent en la descripció historiogràfica, l'acumulació originària no s'hauria d'interpretar com un esdeveniment complert. La perspectiva purament fàctica és aquí empobridora, ja que posterga el que el concepte ensenya sobre l'estructura constitutiva de la societat capitalista. Si aquest concepte, atenint-nos a la seva determinació formal, indica la producció forçada de treball disponible per a la valorització, ¿es refereix llavors a un fet esdevingut en un més o menys llunyà "erase una vegada"? ¿No serà, més aviat, una constant estructurant del capitalisme?
Així llegit, el concepte d'acumulació primigènia perfila la societat capitalista, des dels seus orígens i al llarg de tot el seu desenvolupament, com una totalitat essencialment polaritzadora i disciplinària. L'escissió primigènia es revela des d'aquesta perspectiva com un procés necessari, que no pot parar mentre duri el capitalisme, que a cap generació se li estalvia.
En aquest punt aflora de nou la tensió entre l'analític i l'empíric, tan característica del discurs de Marx. Que sota determinades condicions puguin donar-se formes de socialització menys coactives pel que fa a la violència directa, que la pressió sorda i interioritzada pugui substituir al fuet, que es donin situacions específiques en què la posició de la feina no sembli tan desavantatjosa en el conflicte amb el capital, que l'economia capitalista es mostri capaç de satisfer eficientment algunes necessitats, res d'això desmenteix la tendència general a la polarització com a determinant fonamental del capitalisme. Si en una època ja llunyana, l'era "daurada" (per a alguns) del taylorisme (WF Haug), encara va ser possible assenyalar situacions objectives que semblaven desmentir en determinats territoris la pauperització dels treballadors i la seva despotenciació enfront de l'acumulació gegantina, la més crassa confirma terriblement que avui -igual que en les fases inicials del capitalisme- les masses desposseïdes són condició sistèmica de la valorització del valor.
Tampoc, per això, la història real de depredació, frau i violència propis de l'acumulació originària s'ha d'interpretar com conclosa, arxivada sota la rúbrica "passat", relegada retroproyectivamente a un "estat primitiu", ja no vigent o "exterior" a l'actual societat capitalista.
Les pràctiques sagnants de l'acumulació s'allarguen de múltiples formes al llarg de la geografia històrica del capital (David Harvey). La pròpia llei de l'acumulació provoca que la despossessió violenta que va fer possible la gènesi del capitalisme hagi de repetir-se i ampliar-se constantment perquè el seu motor no s'aturi. I les víctimes no paren d'amuntegar-se.
El part del capitalisme va ser terrible i dolorós, com ho segueix sent en totes les seves fronteres limítrofes. I un cop esdevingut, el desenvolupament de la societat capitalista perllonga constantment la fabricació de les masses treballadores que necessita, encara que sigui a través de formes de subjugació més anònimes. "Evoluciona" cap a formes de "subsumpció real" baix capital. En el mateix capítol 24 escriu Marx: No n'hi ha prou amb que les condicions de treball es presentin en un pol com a capital i en l'altre com a homes que no tenen res a vendre, excepte la seva força de treball. Tampoc n'hi ha prou amb obligar-los a que es venguin voluntàriament.
En el transcurs de la producció capitalista es desenvolupa una classe treballadora que, per educació, tradició i hàbit reconeix les exigències d'aquesta manera de producció com a lleis naturals, evidents per si mateixes. L'organització del procés de producció capitalista desenvolupat trenca tota resistència; la generació constant d'una superpoblació relativa manté el salari, dins de carrils que convenen a les necessitats de valorització del capital; la coerció sorda de les relacions econòmiques posa el seu segell a la dominació del capitalista sobre l'obrer.
La formació de les masses com a treballadors assalariats és la determinació formal fonamental de l'acumulació originària, i el producte perfeccionat d'aquest mecanisme seria la humanitat obedientment integrada en una totalitat sordament disciplinària.
Tot i que el discurs de Marx hagi posat l'accent en la descripció historiogràfica, l'acumulació originària no s'hauria d'interpretar com un esdeveniment complert. La perspectiva purament fàctica és aquí empobridora, ja que posterga el que el concepte ensenya sobre l'estructura constitutiva de la societat capitalista. Si aquest concepte, atenint-nos a la seva determinació formal, indica la producció forçada de treball disponible per a la valorització, ¿es refereix llavors a un fet esdevingut en un més o menys llunyà "erase una vegada"? ¿No serà, més aviat, una constant estructurant del capitalisme?
Així llegit, el concepte d'acumulació primigènia perfila la societat capitalista, des dels seus orígens i al llarg de tot el seu desenvolupament, com una totalitat essencialment polaritzadora i disciplinària. L'escissió primigènia es revela des d'aquesta perspectiva com un procés necessari, que no pot parar mentre duri el capitalisme, que a cap generació se li estalvia.
En aquest punt aflora de nou la tensió entre l'analític i l'empíric, tan característica del discurs de Marx. Que sota determinades condicions puguin donar-se formes de socialització menys coactives pel que fa a la violència directa, que la pressió sorda i interioritzada pugui substituir al fuet, que es donin situacions específiques en què la posició de la feina no sembli tan desavantatjosa en el conflicte amb el capital, que l'economia capitalista es mostri capaç de satisfer eficientment algunes necessitats, res d'això desmenteix la tendència general a la polarització com a determinant fonamental del capitalisme. Si en una època ja llunyana, l'era "daurada" (per a alguns) del taylorisme (WF Haug), encara va ser possible assenyalar situacions objectives que semblaven desmentir en determinats territoris la pauperització dels treballadors i la seva despotenciació enfront de l'acumulació gegantina, la més crassa confirma terriblement que avui -igual que en les fases inicials del capitalisme- les masses desposseïdes són condició sistèmica de la valorització del valor.
Tampoc, per això, la història real de depredació, frau i violència propis de l'acumulació originària s'ha d'interpretar com conclosa, arxivada sota la rúbrica "passat", relegada retroproyectivamente a un "estat primitiu", ja no vigent o "exterior" a l'actual societat capitalista.
Les pràctiques sagnants de l'acumulació s'allarguen de múltiples formes al llarg de la geografia històrica del capital (David Harvey). La pròpia llei de l'acumulació provoca que la despossessió violenta que va fer possible la gènesi del capitalisme hagi de repetir-se i ampliar-se constantment perquè el seu motor no s'aturi. I les víctimes no paren d'amuntegar-se.
Ley de acumulación, si, pero es que nadie tiene bastante.
ResponEliminaEl que quiere dinero siempre quiere más, y así mismo con el poder.
Es indisoluble al ser humano.
Aquí sólo vale eliminar el deseo, palabra clave en el budismo. Sólo entra en juego el deseo.
Salut