En el cas de Nadia Nerea la sensació és que més que deixadesa dels mitjans en contrastar la noticia i seguirla, el que hi ha hagut es bona fe. A ningú se li pot passar pel cap que un pare pugui ordir una estafa d'aquesta magnitud amb l'esquer de la seva filla malalta.
Nadia va néixer amb una malaltia de les anomenades rares. De la desgràcia, el seu pare va voler treure’n profit i es va submergir en una dinàmica pidolaire que va arribar a milers d'euros en ser difosa per les xarxes i alguns mitjans de comunicació. Un pare que ja tenia seva experiència en estafes, segons s'ha sabut posteriorment, va crear una maquinària obscena de recaptació. 
El relat era l'ideal. una nena petita. Una malaltia incurable. Uns pares desesperats. Amb un sol clic, contribuíem a difondre la història. ¡Que fàcil! Amb un lleu esforç més, destinàvem uns euros al miracle. Llavors, la gratificació moral era molt més gran, i com ha passat en molts altres casos, ningú ha dubtat de la veracitat del cas i des del 2009 han anat ajudant.

Vaig rebre fa temps un correu d'aquest cas, com de molts altres en rebo de Change.org, Verkami o altres, i no en vaig voler saber res, però ja per sistema, com no en vull saber res i no m'agrada que es celebri la marató a TV3 per més diners que recapti i es destini correctament a investigació, per qté aquesta tasca solidaria no correspón als ciutadans sinó al Govern que és el que ha de posar tots els mitjans necessàris. No es pot delegar gairebé tot en els ciutadans
Aquest és el mecanisme emocional que apel·la a la nostra generositat, malgrat que, d’una manera racional, hi hauria maneres més efectives de recolzar la Nadia, o altres casos, començant per votar els que creuen en la sanitat pública i que defensen les ajudes a la dependència. Això no és caritat digital, és compromís polític, que no és tan fàcil ni tan immediat però és el que hauria de ser.
Va ser un blocaire qui va destapar el cas. Josu Mezo no és periodista, sinó professor de Sociologia de la Universitat de Castella-la Manxa, a Toledo, però des de l’any 2004 escriu el blog Malaprensa.com (premi Bitácoras 2014 al millor blog de periodisme i comunicació), on critica les males pràctiques pel que fa al rigor de la premsa «com a ciutadà preocupat». La seva denúncia de les possibles mentides del cas Nadia Nerea va desencadenar la tempesta mediàtica que ha conduït a la investigació judicial. A el Periódico l'han entrevistat....

–¿Què va ser el que més li va cridar l’atenció del 'cas Nadia'? 
–Hi ha dues parts. Primer, un periodista d’El Mundo escriu una cosa completament embogida, amb aspectes novel·lescos [un científic a qui persegueix per tots els EUA, la visita a un metge en una cova de l’Afganistan «sota les bombes», una donant anònima de qui sap fins i tot quant cobra, una trucada d’Al Gore...] que sorprèn que no hagin passat un procés editorial en què algú els posi en dubte, i encara més en una edició en paper, ja que se suposa que li demanes més qualitat perquè a més han de seleccionar més el que hi posen per un tema d’espai. Des de fora dels mitjans, com a lector, fa que posis en dubte que la història pugui ser certa. Després veus que moltes persones la comparteixen en xarxes socials, entre les quals hi ha periodistes molt coneguts que devien tenir la guàrdia baixa perquè no se’n van plantejar la veracitat.

–¿Ens perd una bona història o a les xarxes socials la gent no llegeix el que Comparteix? 
–Sembla que ja se sap que no. Hi ha un estudi de la Universitat de Colúmbia que demostra que es comparteix sense llegir, només a partir del titular. Però en aquesta història no era així. El titular era fosc i havies d’haver llegit almenys un parell de paràgrafs per veure de què anava.
"Hi ha gent que viu amb la incredulitat posada però n'hi ha una altra a la qual, si li toques la fibra sensible, tot li sembla bé"
–Però diversos punts ja sorprenien en aquest cas. ¿Per què no es va aixecar abans la llebre?
–No n’he fet una indagació completa, però el 2012 ja es veuen coses estranyes. Si llegeixes en un diari que una nena està malalta i que una operació li dóna quatre anys més de vida, doncs no dius que és impossible; però si s’arriba a uns certs extrems en la història, haurien de saltar les alarmes.

–¿Falta cultura científica o som massa crèduls? 
–Una mica les dues coses. La mateixa descripció de la malaltia que dóna el pare, que parla que si la nena arriba a tenir un determinat tant per cent de cèl·lules mortes es mor i que li queda poc temps per arribar-hi, ja fa sospitar, perquè no és el mateix que les cèl·lules siguin del cor o d’una altra part del cos. Però ell pot explicar-ho així per fer-ho comprensible; el periodista no. La seva obligació és buscar un metge i fer que ho expliqui de forma que no sigui un disbarat. Falta cultura científica i vivim amb la credulitat posada. De fet, hi ha gent que viu amb la incredulitat posada i una altra a la qual, si li toques la fibra sensible, tot li sembla bé. S’ha vist, per exemple, en les polèmiques entre independentistes i no independentistes sobre el cas Pujol, o en les del PP i el PSOE amb Podem… Si la història és emocionant, sembla que cola més, però si a mi m’expliquen que un pare ha portat la seva filla al metge a l’Afganistan sota les bombes, jo no ho plantejo com si fos un heroi, demano que li retirin la pàtria potestat de la seva filla.