Tot i que sembla no avancem en el temps, és cert que molts conceptes quotidians que ara es donen per normals i de sempre han variat en qüestió de pocs anys. Fa seixanta anys a les cases no hi havia neveres, ni rentadores, o començaven a haver-hi els primers aparells de televisió i rentadores bastant primitives comparades amb les d'ara. De neveres, com a molt n'hi havia que refrigeraven amb barres de gel que duien embolicades amb un sac d'arpillera per evitar el desglaç i transportades per un carro i una mula i més endavant per un camió Ebro. 
La compra d'aliments frescs era doncs diària i es solia comprar a miquetes, una lliura, que són 400 grams, o mitja lliura que en són 200, un patricó és un quart de litre i una tersa em sembla eren 250 grams (ho dic perquè també hi havia mija tersa). Era habitual en aquells temps aquest tipus de mesures talment com anar a buscar la llet a la vaqueria i un clàssic entre la mainada, fer girar el pot de la llet sense la tapadora (d'alumini) molt de pressa de manera que el líquid no és vessés (normalment).

Temps era temps, en que no hi havia com he dit neveres i tampoc supermercats, coses que ara semblen normals, no ho eren fa seixanta anys. Ha plogut doncs però tampoc massa, la cadència de la vida quotidiana era també una altra i tot anava més pausat. Recordo encara a l'any 68 a Palma, que l'autobús s'aturava perquè el xofer pugués esmorzar, cosa que per cert encara es fa a Cuba en el trajecte del Via Azul l'Havana-Varadero i viceversa. Ah! i ni a Palma abans, ni a Cuba ara, la gent diu res ni es queixa abraonant-se sobre el xòfer, potser perquè dins la miseria i les dificultats, el sentit del temps, la cadència era una altra, i la gent, tenint molt poc i visquent, abans aqui i encara ara a Cuba sota el jou d'una dictadura, malgrat tots els malgrats era més feliç. Potser perquè com diria la Patrocinio Herrero Zarzoso (la iaia de la meva dona que era de Olba (Teruel), "el que poco tiene con poco se conforma".

Dit això, només deixeu-me reblar una frase: Qualsevol temps passat fou pitjor, llevat de l'infantesa. però d'això no ens n'adonem fins que som grans.
Share To:

Francesc Puigcarbó

comentaris:

4 comentaris:

  1. Ningún tiempo pasado fue mejor.
    De pasar de la heladera Camello a la nevera que no enfriaba pero daba de vez en cuando cubitos, fue un triunfo de gigantes.
    Joder, regalo aquella miseria. Me quedo con la pobreza.
    salut

    ResponElimina
  2. i es que a vegades quan ens queixem hauriem de saber mirar enrere i veure d'on venim.

    ResponElimina
  3. ERAM NENS,UNA NINA DE "CELULOIDE",ERA UNA MAREVELLA...DINAR DE NADAL A CASA DE´AVIS,TOT UN JOC DE COSINS...NO HAN VUI FER ESCRAFALLS.

    ResponElimina
  4. OLIVA, es que per reis hi havia nomès un regal, a mi em varen dur la mateixa bicicleta dos anys seguits, el pare la pintaba la nit de reis i li cambiaba alguna cosa per que no es notés tant.

    ResponElimina

About Me