La relació entre Heidegger i el nazisme és un tema historiogràficament resolt de manera definitiva perquè els documents (els cursos publicats, els testimonis de deixebles), són molt clars en aquest tema, encara que sempre poden aparèixer exegetes incondicionals del mestre disposats a reinterpretar -lo de manera suposadament 'creativa'. Algun heideggerià ocurrent pot repetir el tòpic segons el qual amb els cecs (és a dir, amb els que no combreguen amb les tesis del mestre), no es pot discutir sobre colors. Que Heidegger no va compartir el mite biologista és cert. Fins i tot pot acceptar-se que els nazis sempre van tenir cap a ell una clara desconfiança. Però, com ha postil·lat Derrida, la metafísica de la raça sempre serà molt més inquietant que la biologia de la raça. 
És obvi, a més, que va imposar el «Führerprinzip» a la universitat i que va veure en Mussolini i Hitler una resposta, «un contramoviment», al nihilisme (i que aquest és un error molt gran) és evident, fins i tot sense fer massa referències a les idees que va expressar en els seus cursos i en el Discurs del Rectorat. Els cursos de 1933-1944 representen avui 20 volums de la Gesamtausgabe [Obres Completes] i estan plenes de referències directes o indirectes al nazisme. Sobre la qüestió actualment es poden esquematitzar algunes idees bàsiques sense massa marge d'error: 
1.- El nazisme de Heidegger no és un error. No és un problema d'oportunisme polític, de confusió, ni de 'platonisme' (com volia creure Arendt) o de fascinació més o menys circumstancial. Heidegger va creure durant anys (segurament durant tota la seva vida) que el nazisme era una esperança per a Alemanya en la mesura que significava no només una política sinó una nova concepció del món, una renovació espiritual. El nazisme representava per a ell una sortida al problema del fracàs de la modernitat l'exemple més palpable era la 1a Guerra mundial. 
2.- Heidegger va arribar a autoconvèncer-se que ell entenia el nazisme millor que els nazis perquè no ho considerava com a un concepte històric (Heidegger és ferotgement antihegelià), sinó com un nou fonament, un trencament radical amb el passat. No li interessa el nazisme com a partit (instrument de poder massa tèrbol) sinó en tant que com a 'moviment'. En 1935 es referia a «la veritat interna i la grandesa d'aquest moviment» [die innere Wahrheit und Größe dieser Bewegung] i precisament perquè distingia entre partit i moviment va poder intentar reconstruir la seva imatge després de la guerra. En pretendre introduir la filosofia (la seva pròpia ontologia) al nazisme va fracassar perquè el nazisme no podia ser una teoria sinó un panegíric de l'acció. A diferència del pensament socialista (la base teòrica -errònia o no- és evident), el nazisme menyspreava la teoria. 
3.- El nazisme significava una revisió de la tècnica, un nou plantejament de la qüestió del poder, el significat profund a Heidegger se li va escapar sempre, però que, almenys, li permet replantejar l'horitzó històric i comunitari de l'Ésser-per -la-mort. Quan en la modernitat els déus han fugit, quan el món s'ha enfosquit i només cap el ressentiment, una teoria del ressentiment pur (el nazisme) acaba per resultar molt adequada. Llegir la tècnica com l'oposat a la tradició és una temptació alhora molt heideggeriana i molt nazi i les dues línies van acabar trobant-se. La retòrica funciona per si mateixa. 
4.- En la mesura que en el pensament heideggerià no hi ha una ètica (la seva ètica és ontologia) no disposava de cap eina conceptualment potent per prendre distància davant la brutalitat nazi. 
5.- Entre Heidegger i els jueus no hi havia res personal. Això és el pitjor, naturalment. Que les víctimes no són humanes. Si fos una cosa personal potser tindria remei. 
6.- Si la ciència no pensa i l'home no existeix (o simplement si la «autenticitat» exclou la llibertat), es pot matar impunement. En això coincideixen plenament Heidegger i els nazis.