Només vull un aparell telefònic que sigui 'movible' per poder portar-lo a la butxaca - Josep María Espinàs.

Al llarg dels anys he anat bastantes vegades a diverses poblacions de Catalunya per parlar d’algun llibre que havia publicat. Un cop acabat l’acte, telefonava a casa per avisar que trigaria poc o molt a tornar. Això s’ha acabat. Ja no cal que pregunti on és el telèfon. Porto un mòbil a la butxaca. Celebro aquesta simplificació tan pràctica. Però al mateix temps m’excuso per no aprofitar tots els recursos que ofereix aquest invent. Tots els amics i coneguts que tinc estan mobilitzats, és a dir, fan servir el mòbil com a eina útil per fer operacions matemàtiques, per arxivar noms, per comprar i vendre, per buscar destins turístics... 
Quan feia caminades pel país, i sonava inesperadament el meu telèfon només podia ser que hi hagués un inquietant problema familiar. Almenys això era el que immediatament pensava. ¿Què pot passar? Ara ja m’atabalen prou telefonant al telèfon fix per proposar-me la renovació del bany o oferir-me invertir en el futur. Sospito que desconeixen l’edat del desconegut. 
Sembla que tots els nens i totes les nenes tenen mòbil i alguns els porten a l’escola. La capacitat informativa dels mòbils és admirable. Si abans es parlava del primer cigarret que un noi havia fumat, el primer mòbil infantil és també un senyal d’incorporació a la societat. Jo tinc un mòbil que ja és antic de capacitats limitades, i si algun amic l’agafa em diu: «¿On vas amb això?», li dic que jo només vull un mòbil que sigui movible, com poder portar un telèfon a la butxaca. Intento defensar-me amb un punt d’ironia: «Sí, em perdo la segona trepitjada –la primera ja l’he rebut– d’un noi que caminava contra mi absort en el seu mòbil». 
Segons la meva experiència, la primera cosa que fan quatre clients que s’asseuen en un restaurant és deixar els quatre mòbils a la taula. Proposo una innovació gastronòmica que pot tenir molt èxit: «Macarrons amb acompanyament de mòbils». @jmespinas - elperiodico.cat.

Fa vint anys que tinc mòbil, i des del primer moment vaig tenir clar que era un fòtil per trucar i rebre trucades, la resta de funcion s ja no m'interessen, és més, ara quan surto de casa ja no porto ni el mòbil, tinc un rellotge que vaig comprar al 'mercadillo' que es més que suficient, per trucar o rebre trucades.

I és que la telefonia en questió de no massa anys ha canviat i molt. Fa un temps quan en aquest país circulàvem per la vida amb més calma, fins i tot amb certa indolència, no hi havia telèfons mòbils. Sí! amiguets i amiguetes joves que m'esteu llegint, no n'hi havia, i no tothom en tenia de fixe, ni al replà d'un bloc de pisos com tenien a Barcelona en alguns edificis...
Durant la postguerra i fins i tot més endavant, quan en aquest país encara no érem 2.0 ni whatssapejavem i altres fotesses modernes, per trucar de Sabadell a Sant Feliu de Codines - per exemple - s'havia de despenjar el telèfon negre i demanar conferència (podien ser dues o tres hores) Aleshores, s'hi posava la telefonista - Conxita es deia - i li demanaves que et poses amb el 42 (els telèfons eren de dos dígits), o directament li demanaves que et poses amb el Dorsé que en aquest cas és en qui volia parlar el meu pare. 
La Conxita qual una precursora de la Cia com ha destapat Snowden, escoltava totes les converses, i la prova la tenim en que un dia el Santiago, el meu pare no recordava a quina hora havia quedat l'endemà amb el Dorsé (el meu tiet), i com aquest no contestava li ho va preguntar a la Conxita: a les 9 del matí heu quedat - li va dir -. sbd - 11.04.2016