Si reduïm la llibertat d'expressió a les idees que ens semblen tolerables, haurem començat a lliscar pel pendent de l'autoritarisme

Fer callar l’altre. Això és el que volien els terroristes islàmics que van entrar a la seu de 'Charlie Hebdo' el 2015 provocant una carnisseria de ninotaires. Fer callar l’altre. Això és el que vol també la llei mordassa espanyola que porta titellaires davant del jutge perquè no agrada el guió de l’obra o piuladors que fan acudits sobre l’atemptat que va fer saltar pels aires el cotxe i la vida de l’almirall Carrero Blanco. Fer callar l’altre, això és el que pretenia el col·lectiu LGTB aquest diumenge quan va exigir que l’arquebisbat de Barcelona suspengués una xerrada d’un homosexual francès que defensa l’abstinència sexual dels gais amb una col-lecció d’arguments ben tronats. 

«Si no creiem en la llibertat d’expressió de la gent que menyspreem és que no hi creiem del tot». No ho diu cap ambaixador del conservadorisme això, ho diu Noam Chomsky, un dels intel·lectuals de capçalera de qualsevol aspirant a treure un aprovat en el test del veritable progressista. I sí, val també per a Philippe Ariño, el conferenciant gai a qui es pot menysprear, a qui es pot ridiculitzar, a qui es pot obligar a llegir pancartes de mal gust, però a qui no es pot prohibir que pensi el que pensa i que ho expliqui si li ve de gust, ja sigui en una parròquia, si el conviden, o enfilat dalt d’un tamboret al parc de la Ciutadella o a l’andana d’una estació de metro.

Salman Rushdie, el novel·lista que va viure amagat com una rata durant deu anys per haver escrit una novel·la que va ofendre l’aiatol·là iranià, també ha deixat escrit que la llibertat d’expressió deixa d’existir si no va acompanyada de la llibertat d’ofendre. Pot resultar desagradable, però només és en l’ofensa que es posa a prova la tolerància i, de retruc, el tarannà democràtic d’una societat i dels seus individus. Si reduïm la llibertat d’expressió a només aquelles idees que ens semblen tolerables, haurem començat a lliscar pel pendent de l’autoritarisme. Farien bé de recordar-s’ho tots els col·lectius que estan obligats a tenir una actitud de lluita permanent encara, bé per por a una involució que els faci perdre les llibertats que han conquistat deixant-s’hi la pell i de vegades la vida, o perquè consideren que no han assolit encara els estàndards d’igualtat real als quals aspiren. Siguin homosexuals, lesbianes, transsexuals, feministes, discapacitats, membres de minories racials o religioses, o de qualsevol altre grup que ha estat marginat o directament perseguit, la seva lluita i les seves conquestes no els donen dret a erigir-se en guardians de la llibertat de pensament i expressió.

I l’advertiment val també per als partits polítics que van córrer a quedar bé amb el col·lectiu LGTB signant una declaració perquè es cancel·lés l’acte del tal Ariño. Els diputats van ser incapaços de recordar que s’asseuen en un escó perquè la flama de la frase atribuïda a Voltaire, «no estic d’acord amb el que dius, però defensaré amb la vida el teu dret a dir-ho», va acabar prenent, encara que tard, a casa nostra. No hauríem d’apagar-la si no volem viure de nou a les fosques.

JOSEP MARTÍ BLANCH
Periodista - elperiódico