En vida, el pare s'ho havia proposat més d'una vegada. Quan encara no anava amb la cadira de rodes, em deia, mig en broma mig seriosament, entenc que més en broma: hauria d'anar al banc i fer un atracament, no robar molt, no, una cosa raonable per anar tirant i complementar la pensió, no pretenc ser un Millet tampoc. Si m'enxampen tampoc em poden fer res, tu m'esperes fora i m'ajudes a fugir, 'quien roba a un ladrón tiene cién años de perdon', i aixó de entrar i dir 'manos arriba, esto es un atraco' - s'ha de dir en castellà, com  els professionals - sempre m'ha fet il·lusió dir-ho, és com alló de 'siga a este coche'. 
Javier Pérez Ándujar a el periódico parla d'un cas real, l'atracament d'un avi a un Banc fa uns dies. Acaben de publicar al digital de el periódico que han enxampat l'avi atracador, de 71 anys. O sia que no era un avi, sino un senyor gran.

ELS IAIOQUINQUIS

En el moment d’escriure aquest article encara no se sap si va ser tal com semblava; però, si es confirmés el que es va creure veure, l’altre dia vam assistir al naixement d’una nova tendència: els iaioquinquis. Un atracador amb aspecte d’ancià. Un «avi pistoler», així figurava al titular de la inquietant notícia que el company Guillem Sànchez donava en aquest diari. Un individu de la vella escola que acabava de perpetrar un atracament en una sucursal bancària d’Hostafrancs amb el cap tapat amb una mitja i amb una gorra, que havia encanonat amb l’arma un pobre empleat, que li havia donat una nota on estava escrit «Això és un atracament», que va arrambar amb el primer que li van entregar (uns 1.200 euros, no arriba ni per a dos mesos de lloguer), i que va sortir cames ajudeu-me «amb tota la velocitat que podien donar-li unes extremitats que ja deu fer uns 70 anys que el sostenen». L’atracador havia matinat per arribar al banc a primera hora del matí, com fan tots els jubilats, i de fet va ser el primer client que hi va entrar. Per cobrir-se la retirada, va deixar-hi una carmanyola que va sembrar la sospita de si es tractava d’un artefacte explosiu; però quan la van obrir els Mossos van descobrir que tan sols contenia un rellotge.
  No se sap tampoc si portava l’arma carregada o no, si era de veritat o de joguina, i fins i tot hi ha la possibilitat, segons la mateixa policia, que en lloc d’un autèntic home gran es tracti d’algú que hagi volgut aparentar aquesta edat. Però, ¿qui sortiria d’atracar un banc fugint amb corredisses de vell llevat que fos fan del Woody Allen de 'Toma el dinero y corre'?

Tot en la vida té els seus cicles: el nitrogen, l’economia i fins i tot el quincorreig. Ara que es dona liquidació a la Transició (a Espanya sembla que els cicles siguin de 40 anys), es tanquen també les mitologies que van néixer amb ella. A l’edat d’or d’aquella delinqüència juvenil d’estrebades, virolles i automàtiques li ha arribat avui el vel daurat dels ocasos, i així retorna com atret pel xiulet llegendari d’Ennio Morricone (bé, qui xiulava era Curro Savoy) el quinqui crepuscular, vell i desenganyat, per donar el seu últim cop. O el primer en la seva tardor d’aquesta edat mitjana. De nou han tornat els mals temps, la crisi és un gos rabiós que ha tallat el camí i aquest hivern està fent més fred que altres vegades. La vida tenia un preu, però ja s’ha pagat. Per això ha escrit en el paperet de l’atracament al banc el títol de la cançó dels Burning, perquè ha viscut i ha ballat, i ara toca desviure i tornar a ballar-la en el més dur dels sentits.
  Arribar a vell perquè et denominin preferentista. Però és que fins i tot en la mateixa paraula hi ha una altra estafa, ja que els termes que acaben en -ista contenen una voluntat de ser-ho. Ningú és abolicionista, dentista, papista, quintacolumnista, plusmarquista, errejonista... sense el seu personal consentiment. A dir veritat, els preferentistes no van ser actors, sinó víctimes. Estrictament, van ser preferentitzats. Preferentistes són els que els van col·locar les preferents. Mals temps quan a un se li posa en contra fins i tot el llenguatge. ¿Què faran els iaioquinquis quan, després d’un atracament, tornin als seus pisos de tota la vida, al seu balcó petit sota un cel gran? ¿Anar a la farmàcia a preguntar quan tornen la pasta de l’euro per recepta? ¿Demanar hora a l’ambulatori perquè s’han fet mal fugint a tot drap? ¿Donar-los el berenar als nets perquè fan de cangur a pensió completa o passar-los el magre botí als fills, que fa anys que no tenen un lloc de treball?

JAVIER PÉREZ ANDÚJAR
Periodista
Els iaioquinquis