El 1982 Manuel Summers va projectar als cinemes una cinta delirant, To er mundo è ... mejó!, gravada amb càmera oculta i on alguns incauts eren capturats al carrer a llaç per generar moments absurds. Dos d'ells havien de improvisar unes falses maniobres militars que consistien en placar la psicologia de l'enemic. Situats davant de la tanca del Penyal, amb la rojigualda a l'espatlla i una escombra de palma a manera de mosquetó, cridaven: "¡Gibraltar, espanyol! ¡Gibraltar, espanyol!". L'escena és un desori per petar-se de riure. A aquests pobres homes se'ls exigia mostrar la seva inflamació de pàtria per poder seguir amb les seves treball. 

Amb l'assumpte del Brexit, tornen els del Govern patri una altra vegada reivindicant Gibraltar per Espanya, i això que com deia avui Antón Losada, no estem a l'agost que és quan sol sortir cada any la puntual noticia de la reclamació. 
Ignoren o no se'n recorden del tractat d'Utrecht (que el van signar els seus antecessors en la cosa aquesta de manar) i en el qual Gibraltar era per La Gran Bretanya, mentre Catalunya es quedava a Espanya i perdía els seus drets com a país. Tot aquest rebombori sobre el penyal no és més que com en la cinta d'Summers, una conya, un sainet i una pèrdua de temps recurrent, sabent com saben que els llanitos no volen ser espanyols ni de conya.