Cada 40 segons una persona es treu la vida al món. És la primera causa per mort violenta, segons l’OMS. De tota manera, seguim regatejant l’evidència. És ‘innominable’. Ramón Andrés ha fet el pas i ha construït una història universal del suïcidi. 

Ramón Andrés: "El suïcida ens aterreix perquè trenca el temps"

Ramón Andrés assegura que, com més anys fa, més comprèn els dos costats de qualsevol assumpte. «L’única manera d’acostar-se a l’absolut és no jutjar», diu un dels seus aforismes, un gènere que també cultiva. Aquesta mirada que intenta comprendre el que és incomprensible –però també per la temptativa d’explicar-se un dolorós episodi de joventut– li ha permès construir la 'Historia del suicidio en Occidente' (Acantilado), una passejada de la cova a l’era digital pel «donar-se mort».

¿Per què el suïcidi ens sembla intolerable? Ens aterreix la mort que no ve de la naturalesa. El suïcida trenca el temps humà, vulnera l’ordre. De tota manera, el dolor moral excedeix qualsevol època. El desig de sortida quan la casa està cremant és instintiu. Obeeix a la nostra condició humana i a la sospita que desperta la vida. Almenys, des que vam guanyar els últims 300 grams de cervell.

Això va ser en la prehistòria. A partir de l’Australopithecus s’incorpora la carn a la dieta, fet que intensifica la caça, l’ús d’eines. Prevaler sobre els rivals significa existir en la mirada de l’altre. Hi ha una necessitat de reconeixement. I en algun moment, apareix l’impuls de cedir.

¿La por encén la metxa? La por fa de la seguretat una ideologia. Sempre ha sigut rendible. La mort industrialitzada de la segona guerra mundial va generar una por col·lectiva molt profunda, que encara perdura, similar a la que sentia la ciutat medieval quan s’acostava la pesta o la convicció actual que no hi haurà menjar i aigua per a 10.000 milions de persones l’any 2050. El domini no s’exerceix amb cadenes, sinó infonent inseguretat.

¿I aquest impuls ‘de cedir’ s’ha condemnat sempre igual? En l’antiguitat es condemnava l’esclau que es treia la vida, perquè arrabassava «un bé» al seu amo. És Aristòtil qui formula la condemna per primera vegada: «No pots donar-te mort –el terme suïcidi apareix al segle XVII– perquè ets propietat de la societat». Perfila l’ésser humà com a projecte polític. I sant Agustí reprèn i amplia la idea: «No pots donar-te mort perquè no ets teu, ets de Déu». A l’edat mitjana es considera el suïcidi obra del diable i se l’associa a la bogeria.

Una època severa en els seus judicis. Sí. Que la dona disfruti en el coit era condemnat perquè podia engendrar un suïcida o algú malparat. Esquarteraven el suïcida i l’exposaven a la plaça pública. I al XVIII, l’enterraven boca per avall perquè l’ànima no ascendís, o en una cruïlla de camins, perquè no sabés quina direcció prendre. Fins als anys 80 del segle passat la llei marcava que se’ls enterrés fora del recinte catòlic.

¿No hi va haver mai una època de comprensió? Al Renaixement, quan l’individu diu «jo soc jo», no es condemna de manera expressa el suïcidi entre les classes altes, per qüestions d’honor. A finals del XV a les cases hi havia pintures de Lucrècia clavant-se el ganivet –Lucas Cranach va pintar unes 30 lucrècies–, cosa que avui seria impossible. I en la Il·lustració, amb el seu projecte de l’home nou, es va començar a protegir l’individu, a donar-li un Estat de seguretat, i es va considerar el suïcidi com una usurpació.

És estrany que en l’era de la raó no acceptessin donar-se mort, ¿no? La raó es va transformar en lògica. No es van explorar les seves altres dimensions.

Karl Jaspers, ja al XX, va dir que «la disposició al suïcidi fa lliure». L’existencialisme el va sublimar. I el suïcidi obeeix a un fet tan pla com no poder suportar la desesperació.

La medicina assegura que hi ha una patologia darrere del 95% dels suïcides. No és creïble. És veritat que en les autòpsies es detecten nivells més baixos de serotonina. Però quan el mal de les vaques boges va sacsejar la Gran Bretanya durant els anys 80, el Govern va haver de requisar les armes per l’epidèmia de suïcidis de grangers. El seu dolor era moral. No s’ha de medicalitzar la condició humana, cosa que li va bé a la indústria farmacèutica. Jaspers, que era un psiquiatre, el va xifrar en un 35%.

¿Llavors? ¿Pesa el dogma? El discurs judeocristià, barrejat amb Grècia i Roma, explica com som. Però a la Bíblia hi ha un munt de suïcidis i cap es condemna. Saül es va estirar sobre la seva pròpia espasa, Judes es va penjar, el mateix Jesús va optar per la seva mort.

Una rara perspectiva en dies com aquests. Kierkegaard va lamentar que no tingués un altre final. Un final que ens empastifa, perquè el model és una mort voluntària. Inconscientment, això ha deixat un pòsit. El fill d’un pare suïcida té més probabilitats de treure’s la vida, perquè el pare li va donar 'permís'.

¿El gihadista que s’immola en quina categoria entra? Émile Durkheim, estudiós del suïcidi de finals del XIX, va establir una divisió en la qual figura el suïcidi altruista («jo moro perquè tu puguis seguir vivint»). El gihadista –a part de la promesa de 72 verges– entra en aquesta categoria. Jesús també.

¿Hi ha una motivació més recurrent que una altra? La que s’emporta la palma és la desesperació sobtada, el suïcidi no meditat. Per no poder més.

¿El món contemporani agreuja aquest ‘no poder més’? L’estrès no és una cosa nova. N’hi va haver quan s’havien de caminar 20 quilòmetres per aconseguir una peça de caça o quan s’acostava una pesta a la ciutat. El que passa és que ara partim de la comoditat.

¿I per què n’hi ha més a la primavera? La primavera és violenta. També són més violents els homes que les dones i, per això, la proporció és de tres a una. L’empara és fortíssima.

¿Existeix l’efecte contagi? Sí. Després de la publicació de Les desventures del jove Werther, la novel·la de Goethe, hi va haver uns 2.600 suïcidis de joves. Aquesta és una altra raó per la qual es té por de parlar-ne en l’esfera pública.

Però s’ha de parlar... del fet que no estem ben adaptats al món. No ho hem estat mai. El llenguatge ha fet que puguem dominar determinades parcel·les, però no totes. Ens costa molt assumir l’adversitat; se’ns activa el sentiment autodestructiu (el «ja n’hi ha prou») i, al mateix temps, el de supervivència («ja veuran»).

¿Sap què pensa un suïcida uns instants abans de donar-se fi? Segons una teoria de l’intel·lectual francès Maurice Blanchot, en el fons, el suïcida no creu que mori per sempre. Té un pensament de vida. A vegades, fins i tot es mata per amor a la vida.

Durant la crisi, a Espanya se n’han registrat un 20% més de casos. Veiem en primera línia la depredació de què és capaç el sistema, l’erosió que causa en la població, l’estrès per la difícil supervivència. Això causa un deteriorament en la consciència. El cansament, l’avorriment, ens fa més fràgils.

El sistema pertorba. Vivim pendents del futur, ja sigui a través de les idees progressistes que parlen d’una utopia que no arriba mai, o de les cristianes que creuen que això és una vall de llàgrimes i s’ha d’esperar el paradís a l’altra vida, o de les promogudes per les indústries de l’oci, que prometen unes vacances a Malàisia i no a Vic. Menystenim el present. Ens fa por el buit. I enmig de tot això hi ha una necessitat imperiosa d’autoafirmació.

¿Per això l’èxit d’Instagram? I dels gimnasos. L’individualisme ha desenvolupat un terrible narcisisme. El missatge és «sigues superior a tu mateix», com diria Nietzsche. Al llarg de la història, canvia la mentalitat però no l’essència humana. Vostè s’assembla moltíssim a una dona egípcia de l’any 4.000 abans de Crist. Sempre hem intentat harmonitzar els elements oposats que hi ha en nosaltres.

¿El millor antídot contra el suïcidi? Deixar de sentir-se un competidor –amb un mateix i amb els altres–, no viure atlèticament batent marques. No sabem deixar-nos en pau, assumir el que som.

No és el missatge col·lectiu que rebem. Som més salvatges que al segle IV abans de Crist. Ni la tècnica ni l’escolarització ens han pràcticament millorat. Una prova: a la nació suposadament més avançada del món hi està manant Trump. - elperiodico.cat