El principi d'esperança es concretarà només quan la majoria de la població sigui conscient que les seves condicions de vida no es deuen a cap designi diví ni a cap llei natural, sinó a la voracitat insaciable d'un grapat de potentats, a la riquesa i al poder dels pocs que generen la pobresa i impotència dels molts.
Les revolucions es fan quan grans sectors de la població s'animen els uns als altres, en descobrir el que tenen en comú, i es rebel·len contra un ordre social insofrible. La gent tendeix a suportar grans abusos abans d'arriscar les seves vides en confrontacions amb forces armades molt superiors. Per això no hi ha cap revolució frívola, sinó que totes elles són una tasca molt seriosa.
Per tot això, trencar amb el liberalisme que penetra avui totes les facetes de la vida, imposant a tot arreu el seu pensament indiferenciat, acrític, implica airejar en públic la crítica dels programes liberals. Vol dir fer un esforç seriós i sostingut per aprofitar les lliçons apreses durant les tres últimes dècades en organització de comunitats, desenvolupament econòmic, mobilització entorn a qüestions concretes, urbanisme, medi ambient, etc. i fer una nova síntesi.

Vicente Romano, al 1997, encara no havia patit el neoliberalisme. De totes maneres no és que li hàgim fet gaire cas, vaja, gens de cas, i aqui restem pagant platatormes al Florentino i el diferencial de la llum abaratida als bascs que tambè ens tocarà pagar. Som uns pagafantas com Engels amb l'execrable Karl Marx, el burgués borratxo i follador que es va inventar el comunisme.