Els explicaré una història que els semblarà increïble. Un cop vaig caçar un ant. M'en vaig anar de cacera als boscos de Nova York i vaig caçar un ant. Així que el vaig assegurar sobre el para-xocs del meu automòbil i vaig emprendre el retorn a casa per la carretera oest. Però el que jo no sabia era que la bala no li havia penetrat al cap; només li havia fregat el crani i l'havia deixat inconscient.
Just quan estava creuant el túnel l'ant es va despertar. Així que estava conduint amb un ant viu al para-xocs, i l'ant va fer senyal de girar. I en l'estat de New York hi ha una llei que prohibeix portar un ant viu al para-xocs els dimarts, dijous i dissabtes. Em va entrar una por terrible ...
Tot d'una vaig recordar que uns amics celebraven una festa de disfresses. Aniré allà, em vaig dir. Portaré l'ant i em desprenderé d'ell en la festa. Ja no seria responsabilitat meva. Així que em vaig dirigir a la casa de la festa i vaig trucar a la porta. L'ant estava tranquil al meu costat. Quan l'amfitrió va obrir el vaig saludar: "Hola, ja coneixes als Solomon". Entrem. L'ant es va incorporar a la festa. Li va anar molt bé. Lligar i tot. Un altre tipus es va passar hora i mitja tractant de vendre-li una assegurança.
Van tocar les dotze de la nit i van començar a repartir els premis a les millors disfresses. El primer premi va ser per als Berkowitz, un matrimoni disfressat d'ant. L'ant va quedar segon. Això li va sentar fatal a l'ant i els Berkowitz van creuar les seves astes a la sala d'estar i varen quedar tots inconscients. Jo em vaig dir: Aquesta és la meva. Em vaig portar l'ant, el vaig lligar sobre el para-xocs i vaig sortir ràpidament cap al bosc. Però... m'havia emportat els Berkowitz. Així que estava conduint amb una parella de jueus al para-xocs. I en l'estat de Nova York hi ha una llei que els dimarts, els dijous i molt especialment els dissabtes...
Al matí següent, els Berkowitz van despertar enmig del bosc disfressats d'ant. Al senyor Berkowitz el van caçar, el van dissecar i el van col·locar com trofeu al Jockey club de Nova York. Però els va sortir el tret per la culata, perquè és un club on no s'admeten jueus.
Retorno sol a casa. Són les dues de la matinada i la foscor és total. A la meitat del vestíbul del meu edifici em trobo amb un home de Neanderthal. Amb l'arc superciliar i els artells velluts. Crec que havia aprés a caminar dret aquell mateix matí. Havia acudit al meu domicili a la recerca del secret del foc. Un habitant dels arbres a les dues del matí al meu vestíbul.
Em vaig treure el rellotge i el vaig fer pendular davant els seus ulls: els objectes brillants els apaivaguen. S'el va menjar. Es va acostar i va començar un 'zapateado' sobre la meva tràquea. Ràpidament, vaig recórrer a un vell truc dels indis navajos que consisteix en suplicar i cridar.
Conte breu:
"Festa de disfresses",
de Woody Allen