Escrivien Noam Chomsky i Edward S. Herman en Els guardians de la llibertat (1988) que la propaganda és molt present també en els països on la informació la serveixen els grups privats, en teoria lliures i crítics; i que la principal diferència amb els països on la premsa està en poder de l'Estat és que aquesta propaganda és molt més difícil d'advertir. I sobre el paper dels periodistes, argumentaven que en aquest context només triomfen els submisos: "Un model de propaganda ens ajuda a entendre com el personal dels mitjans de comunicació s'adapta, i és adaptat, a les exigències del sistema. Donats els imperatius de l'organització corporativa i l'actuació dels diversos filtres, la conformitat amb les necessitats i els interessos dels sectors privilegiats resulta essencial per a l'èxit. En els mitjans de comunicació, igual que en altres grans institucions, els qui no mostrin els valors i punts de vista precisos seran considerats 'irresponsables', 'ideològics' o d'alguna manera aberrants, i tendiran a quedar arraconats. Si bé pot haver-hi un petit nombre d'excepcions, el model és omnipresent. Els que s'adaptin, potser honestament, tindran llibertat per expressar-se amb poc control per part dels directius i podran afirmar, encertadament, que no són objecte de cap pressió per daptar-se ".
I afegien uns paràgrafs més endavant: "Hi ha altres consideracions que tendeixen a induir a l'obediència. Un periodista o comentarista que no vulgui haver de treballar durament pot sobreviure, o fins i tot guanyar respectabilitat, publicant només informació (oficial o confidencial) procedent de les fonts habituals; mentre aquestes oportunitats poden ser negades als qui no s'acontenten amb transmetre les interpretacions de la propaganda de l'Estat com si fos una realitat". Chomsky i Herman escrivien això a finals dels 80 pensant en els EUA de Reagan, però aquests paràgrafs són perfectament aplicables a la Catalunya de Pujol i a l'Espanya d'Aznar. O fins i tot a la Catalunya del Procés i a l'Espanya de Merkel.
Aquesta reflexió ve de l'article de Víctor Saura a el diario.es:
  • Los guardianes del Pujolismo - Lo que nos tendríamos que preguntar es quiénes fueron aquellos que, ocupando cargos de mucha responsabilidad en el sistema de comunicación catalán, negligieron en la función de fiscalizar al poder e informar a la ciudadanía.
I malgrat té raó, no és això el que ens té consternats als ex-votants pujolistes, el que ens té consternats, decebuts i fastiguejats és com el President, l'home que feia país, que ens renyaba, que ens donava lliçons d'ètica, de moral, de comportament com a ciutadans, ens va enganyar, i mho va fer a conciència des del primer moment, i vam adonar-nos-en que no era un gran patriota, ni tan sols un patriota, vàrem descobrir amargament que el President Pujol havia estat un simple lladre oportunista i manipulador, i mentre que la omisió d'informació per part dels mitjans la podem més o menys entendre i païr, i fins i tot acceptar, la traició del President a Catalunya i als catalans, és imperdonable i ens ha fet a molts, molt de mal, i al procés també.