17/5/17

LA TRAÏCIÓ DEL PATRIOTA


Escrivien Noam Chomsky i Edward S. Herman en Els guardians de la llibertat (1988) que la propaganda és molt present també en els països on la informació la serveixen els grups privats, en teoria lliures i crítics; i que la principal diferència amb els països on la premsa està en poder de l'Estat és que aquesta propaganda és molt més difícil d'advertir. I sobre el paper dels periodistes, argumentaven que en aquest context només triomfen els submisos: "Un model de propaganda ens ajuda a entendre com el personal dels mitjans de comunicació s'adapta, i és adaptat, a les exigències del sistema. Donats els imperatius de l'organització corporativa i l'actuació dels diversos filtres, la conformitat amb les necessitats i els interessos dels sectors privilegiats resulta essencial per a l'èxit. En els mitjans de comunicació, igual que en altres grans institucions, els qui no mostrin els valors i punts de vista precisos seran considerats 'irresponsables', 'ideològics' o d'alguna manera aberrants, i tendiran a quedar arraconats. Si bé pot haver-hi un petit nombre d'excepcions, el model és omnipresent. Els que s'adaptin, potser honestament, tindran llibertat per expressar-se amb poc control per part dels directius i podran afirmar, encertadament, que no són objecte de cap pressió per daptar-se ".
I afegien uns paràgrafs més endavant: "Hi ha altres consideracions que tendeixen a induir a l'obediència. Un periodista o comentarista que no vulgui haver de treballar durament pot sobreviure, o fins i tot guanyar respectabilitat, publicant només informació (oficial o confidencial) procedent de les fonts habituals; mentre aquestes oportunitats poden ser negades als qui no s'acontenten amb transmetre les interpretacions de la propaganda de l'Estat com si fos una realitat". Chomsky i Herman escrivien això a finals dels 80 pensant en els EUA de Reagan, però aquests paràgrafs són perfectament aplicables a la Catalunya de Pujol i a l'Espanya d'Aznar. O fins i tot a la Catalunya del Procés i a l'Espanya de Merkel.
Aquesta reflexió ve de l'article de Víctor Saura a el diario.es:
  • Los guardianes del Pujolismo - Lo que nos tendríamos que preguntar es quiénes fueron aquellos que, ocupando cargos de mucha responsabilidad en el sistema de comunicación catalán, negligieron en la función de fiscalizar al poder e informar a la ciudadanía.
I malgrat té raó, no és això el que ens té consternats als ex-votants pujolistes, el que ens té consternats, decebuts i fastiguejats és com el President, l'home que feia país, que ens renyaba, que ens donava lliçons d'ètica, de moral, de comportament com a ciutadans, ens va enganyar, i mho va fer a conciència des del primer moment, i vam adonar-nos-en que no era un gran patriota, ni tan sols un patriota, vàrem descobrir amargament que el President Pujol havia estat un simple lladre oportunista i manipulador, i mentre que la omisió d'informació per part dels mitjans la podem més o menys entendre i païr, i fins i tot acceptar, la traició del President a Catalunya i als catalans, és imperdonable i ens ha fet a molts, molt de mal, i al procés també.

SHARE THIS

6 comentaris:

  1. No es fácil de digerir. Y ya ves que soy bastante escéptico, pero aún así, no me es facil de digerir.
    Salut

    ResponElimina
  2. No ho és i, saps, més que ràbia, sento llàstima per ell, puc arribar a imaginar com se sent, tan preocupar com estaba i encara està pel seu llegat, per la seva obra, per com pasarà a la història i no és pas com ell volia ni s'havia imaginat.

    ResponElimina
  3. LO PITJOR ES QUE D'AQUESTA "MENA"DE PATRIOTES,SON PER ARREU...SI NO NOMES FOSIN ELS PUJOL ARRAI¡¡¡.

    ResponElimina
  4. A mi a hores d'ara també em fa llàstima, un es pot equivocar, i pot mirar de solucionar-ho però com es fa això amb la Marta Ferrusola al costat, ella que sempre ha sigut una dona de caiguda lliure, amant de les emocions fortes...i ara mira-la, amb el cap baix perque ningú li pugui retratar l'expressió a la seva edat de vergonya barrejada amb ira..no té que ser gens fàcil...i no els vull disculpar, lo fet fet està, si tornen els calers potser podràn dir que un préstec és un préstec...però clar, a sobre ens ha sortit de missa... no hi hà res a fer perque si Déu ja l'hà perdonat qué punyetes ens ha d'explicar! missal amunt missal avall...

    ResponElimina
  5. Molt de mal no ens ha fet, tampoc exagerem, ells si que s'han fet molt de mal. S'ha endut molta pasta, però no ens enganyem, els calers només son calers i sovint no serveixen només que per subsistir, que es pot subsistir de moltes maneres, i estic d'acord, però mal, personal, no. I es que saps que penso? que si nosaltres poguessim, si estiguessim en similar situació de PODER, què fariem? no ho sabem, senzillament no ho podem afirmar per molt que pensem que nosaltres nooooooo, començo a pensar que nosaltres siiiiiii, ja son masses casos com per afirmar que no, que nosaltres seriem perfectes..

    ResponElimina
  6. l'experiència diu que tambè posaríem la ma al calaix, ho acaben fent gairebé tots, i potser això és el que ens fa més ràbia, la consciència que som com ells.

    ResponElimina