"La balsa de piedra" és una novel·la de José Saramago que es pot contemplar des de molts angles, la novel·la d'un realisme fantàstic, ens explica com la Península Ibèrica es separa de la resta d'Europa, la falla dels Pirineus es trenca, i en separar-se, la Península Ibèrica comença a surar Atlàntic avall en direcció a sud-america. És com si a Saramago li agradés jugar amb la realitat, encara que l'arrelament a la realitat és un dels aspectes principals de "La balsa de piedra". 
Tot i que sembla que es diverteix amb coses fantàstiques, el seu intent és arribar més a prop de la realitat, expressar amb més força, mitjançant el recurs a temes o maneres de tractar-los que a primera vista no semblen tenir res a veure amb l'observació real. Des de la seva visió, la novel·la és el missatge polític i humà que ens deixa aquesta metàfora d'unió entre Europa i l'Amèrica Llatina. Saramago, que creu també en una península unida nomenada Ibèria molt em temo que confon desitjos amb realitats. I aquí restem nosaltres ancorats a Europa, a la popa del vaixell ensenyant-li el cul a Àfrica i Sud-América. Una Europa a la que hem votat alguna vegada el seu Parlament, un parlament que se'ns fa molt llunyà, gairebé tant com Sud-América. Estem al final del no res, immers en un projecte en el que pocs hi creuen i que només serveix com a ase dels cops per donar-li la culpa de tot allò que no funciona.  Una Europa que ha admés massa països dins seu i més que en vindràn, països que no jo si han fet del tot els deures i quin rerefons fosc arrosseguen i en que acabarà.
Si abans quan s'avariava la tele dèiem "alló de: és d'ells" ara, totes les culpes són d'Europa, potser perquè ningú (o gairebé) s'ha pres la molèstia d'explicar-nos totes les mesures positives per els seus ciutadans que es prenen a Brusel·les. Pretenem una Unió Europea unida, uns Estats Units d'Europa i aquí ni tan sols hem estat capaços d'unir la nostra Península Ibèrica, i tot i que el mal no ve d'Almansa, si és cert que ve de “la meseta” i amb aquests no hi ha res a fer, quan un Estat s'atura en el seu temps polític i intel·lectual a finals del dinou primers del vint i ja es veu que és incapaç d'evolucionar, de sortit del seu propi atzucac, no hi ha res a fer. Ells si que veuen lluny Europa, molt lluny, a més d'un segle de distància. I ni tan sols se n’han adonat.
Saramago, rebla en la seva vella idea de Ibèria, com al tot del conjunt de països que conviuen dins la península Ibèrica. Deia Saramago que Portugal està destinada a ser una nació o autonomia més dins d’aquest conjunt. Com deia la idea no és nova, l'escriptor portugués ho ha manifestat en més d’una ocasió i ja ho insinuava en aquesta novel·la que a banda d'aquest concepte de península significava també una clara aposta per l'acostament a sud-américa, defugint aquesta Europa caduca e ineficient.

I el que em pregunto és si hi ha vida sense estar dins d'Europa, amb EFTA o sense, i crec que si, que això és el que més preocupa a Madrid o a Brusel·les, que després del Brexit, i  el Catexit, i hagi més sortides d'aquest ineficient i onerós balneari decadent que poc aporta i molt exigeix, i que nomès l'aguanta l'Alemanya de la senyora Merkel. I és pèr això que hauriem de marxar, per això i per la dignitat trepitjada de dos milions de persones.
Juncker, diu que no vol 90 nacions dins d'Europa, però el que realmente li preocupa és que d'ací uns anys nomès en quedin  8 o 9.