La veritat és un concepte propi de la filosofía que té una gran varietat de significats. Pot indicar tant honestedat, bona fe i sinceritat, en general, com el fet d'estar d'acord amb la certesa o realitat d'alguna proposició, en particular. El terme veritat no té una única definició amb què estiguin d'acord tots els filòsofs, i se segueixen debatent diverses teories sobre el seu significat: què pot ser cert o fals, com definir i identificar la veritat, el rol que té el coneixement revelat i adquirit, i si la veritat és subjectiva o objectiva, relativa o absoluta.
Però aquesta definició ha quedat obsoleta, ja no hi ha veritat, ni tan sols posveritat, ara impera la llengua de fusta. La falsa veritat de la posveritat.

La llengua de fusta es pot definir com un conjunt de procediments que, mitjançant l'ús d'artificis, intenten dissimular el pensament de qui la utilitza per així influir millor i controlar el pensament dels altres. Convencional, prefabricat, desconnectat de la realitat, aquest discurs reconstrueix la realitat repetint incansablement les mateixes paraules i fórmules estereotipades, els mateixos llocs comuns, els mateixos termes abstractes. No hi ha en ell informació verificable ni argument susceptible de ser contradit, sinó assercions retòriques, falses evidències, omissions voluntàries, eufemismes continus, metàfores gastades, comparacions vagues i tautologies; es recorre contínuament a la veu passiva que amaga qualsevol responsabilitat individual -el famós «s'han comès errors» o mistakes were madeixa que s'ha convertit en frase feta en anglès- es tòfona amb neologismes i expressions aparentment sàvies que impressionin. La llengua de fusta compta amb recursos inesgotables per ocultar fent veure que mostra, per eludir donant la impressió que afronta els problemes, per intoxicar amb falses veritats, per manipular l'altre afalagant la seva raó.

Fixem-nos en les veritats dels Governs de Madrid i Catalunya sobre els fets del 1-O, tots ens venen, ens pregonen falses veritats, ja sé que en una guerra la veritat és la primera víctima i per tant la informació, i tan un com l,'altre intenten vendren's no la seva veritat dels fets, sinó la que els interessa fer-nos creure, la que voldrien que fos, i en això s'ha de reconèixer que el Govern de Madrid hi té la ma trencada.
Però han comés un error, potser perquè estàn instal·lats al segle XIX, començaments del XX. No han entés, no han estat capaços d'adonar-se que en qualsevol aldarull, en qualsevol lloc hi ha una munió de mòbils retransmetent en directe el que uns i altres tant temen: LA VERITAT.
Com a ejemple volta un video de la CNN entrevistant al Ministre Dastis negant els incidents, mentre la cadena anava passant imatges de la desmesurada agresió policial i el pobre ni se n'assabentaba, de fet la seva imatge és prou rellevant del seu decimonònic pensament.
El problema d'aquest Govern de Madrid és que com a SOAP Jessica Tate i el seu marit, Chester, són incapaços d'acceptar la realitat, negant-la sistemàticament ella i fent-se l'invisible ell. I això que en una serie de televisió pot ser divertit, en el cas del Govern de Mariano Rajoy, és molt preocupant, car estem davant d'ujn Govern Zombie, que no escolta ni vol veure cap raó i es limita a atacar al contrari sense cap mirament.