BLOCS MEUS

BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ

RECORD D'UN DOTZE D'OCTUBRE


El que vull explicar és el record d'un dia com avui de fa anys, i malgrat el temps transcorregut el tinc fresc a la memòria, és d’aquelles situacions que no s’obliden, o que potser succeeixen precisament per a no ser oblidades. 

"Ja som al dia de la Hispanitat, de la raça, de la “Victoria” o de la “Pilarica”, o com li vulguin dir, puig ha anat canviant la seva denominació d’origen amb el pas dels anys. Diriem que s'ha anat adequant la seva denominació segons convenia o pertocava, però de fet no deixa de ser el dia que no s'hauria de cel·lebrar, que més valdria callar-se i quedar-se quiet. El mal fet va ser molt i allí encara s'en recorden, i actualment que se suposa no tenim ja ínfules imperialistes (se suposa, ai las!) potser hauriem de passar-hi de puntetes per vergonya pròpia i aliena i cel·lebrar altres galindaines.
D’un d’aquests 12 d’octubre en tinc un record estrany però que ha persistit en la meva memòria amb el pas del temps: Devia tenir vuit o nou anys, i amb el pare i la mare amb la Rieju amb sidecar havíem anat a Lliçà de Vall a passar el dia de festa. En aquella época era molt freqüent anar a passar el dia al camp, on s'hi dinava i es feia foc per coure la carn i curiosament tot i ser molts els catalans que tenien aquesta costum, no hi havia mai cap incendi i el bosc estava net. Les botigues als poble s'obrien el diumenge (el negoci és el negoci) i allí a Lliçà de Vall ens hi varem aturar a comprar quelcom que ens faltava.
En un bar, o potser era el casino, tenien posada una de les primeres televisions on estaven donant – en blanc i negre – el “desfile de la victoria” per televisió espanyola. Tothom o gairebé tothom estava enganxat davant la caixa quadrada mirant aquella desfilada de soldats en l'ùnic dia on no poden fer mal, atès estàn desfilant, suposo que més embadalits pel fet de veure la Tele que no pas per l'espectacle, i en aquest tothom s'havien d'incloure els meus pares.
M’avorria sobiranament veient allò que no m’interessava i vaig sortir a la carretera a jugar amb la pilota; estava sol, bé no del tot, un home gran seia sobre un piló, duia un vestit de pana negra molt deteriorat, un caliquenyo penjava dels seus llavis i es cobria el cap amb una boina també negra. (Si no fos perquè no podia ser podria haver estat en Josep Pla).
.
El vaig mirar, se’m feia rar amb la expressió tan seriosa, el caliquenyo i la boina, trista més aviat, seria la forma de definir-lo
- No vas a veure la televisió como tothom? - em va dir.
- És que m’avorreixo, fou la meva contesta.
Aleshores l’home es va aixecar i em va dir: Fas bé, aquests desgraciats estan bocabadats mirant com desfilen els que els han conquerit, oprimit i anorreat, com es pot ser tan brètol de contemplar aquesta obscena exhibició de màquines de matar? Fa quatre dies que es va acabar la guerra i ja se n'han oblidat.
- No ho sé, vaig contestar-li, el meu pare diu que a la guerra tots eren dolents, i que ara almenys vivim en pau.
L’home és va aixecar i em va dir:
Ets massa petit encara, no se perqué t'he dit aquestes coses, au va que tu i jo jugarem a pilota... i la remenava bé.
.

4 comentaris :

  1. Va llençar el caliquenyo per jugar amb tu o jugava amb el caliquenyo penjant dels llavis? M,ha fet gràcia que llavors ja deies que t,avorries. No tens germans?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Dos germans tinc, amb el mitjà ens portem 7 anys i al petit 17, pero malgrat que sempre que ens hem necessitat ens hem trobat, hem anat cadascú per lliure.
      No recordo lo del caliquenyo, i si, ja de petit m'avorria, sempre m'avorreixo, potser per aixó no se estar sense fer res.

      Elimina
  2. Si, aixo de l,avorriment es cert, quant un esta avorrit acaba sempre vellugant el petit mon. Saps vaig recordar despres de penjar el comentari que almenys si tenies un germa doncs en un comentari m,Ho vas dir un cop, pero no sabía que al final en tens dos. Disset anys de diferencia es bastant fins un cert punt, quant ja ets gran no es nota tant. Clar que tu anaves a la mili quant el teu germa encara prenia bibero.. El meu pare tambe es porta quinze anys amb el seu germa petit i jo amb ell m,hen porto deu i mig, es a dir que el meu tiet es com si fos el meu germa gran. Et llegeixo mes amunt bastant mes esceptic amb el tema de la independencia, no crec que la proclami, Europa no el recolzara, amb aixo s,ha equivocat suposo que no es gens fácil liderar el proces amb tantes trabes, pero si creus en la independencia no busquis socis europeus, fes-la, independentitzat de tots i despres negocia amb el teu potencial amb el teu principat perque si creus que el tens que et fa pensar que despres no T,hi voldran a la ue, havia d,haver tirat pel dret i encara esta temps. Sino passara a la historia com l,home que no estava d,acord en que ens apliquessin a tots el 155... Avui he anat a hisenda de la pl.letamendi i a la porta i a dins de l,edifici hi havia uns sis guardies civils amb metralletes. Dos a la porta i quatre mes a dins.. No he sigut la única que ha pensat ja ens l,ha aplicat i no ens hem enterat? No se, sentó aquets darrers dies un silenci especial pels principals carrers de Barcelona i com si quelcom s,hagues callat per dir algo, per refermar-ho..

    ResponElimina
    Respostes
    1. estrem invadcits, ocupats o com es vulgui dir, 12 mil soldats és una ocupació en tota regla. El que em pregunto, és perquè aquesta obsessió d'Europa per impedir la independencia de Catalunya, és, suposo per no obrir el camí a altres regions com diu Juncker. Però, qui ens assegura que no podem existir sense estar dins d'Europa?
      Tenir fronteres entre Espanya i França seria molt interessant i fiscalment podria jugar alguna carta, amb l'EFTA funcionant no se jo si és això el que els preocupa, que hi hagi vida més enllà de la Unió Europea, qued ni és unió ni del tot Europea.

      Elimina

Copyright © BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ. Designed by OddThemes & VineThemes