- Els presidents d'Òmnium Cultural i l'ANC, Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, durant la protesta davant de la Conselleria d'Economia -
L'auto d'ingrés a la presó dels líders de l'ANC i Òmnium, dictat per la jutge Lamela, em produiria vergonya si no fos perquè prima en mi el sentiment d'injustícia i la sensació d'estar assistint de nou a una utilització creativa del Dret per aconseguir que uns fets encaixin a cop de mall a un tipus delictiu per després donar traços gruixuts i cobrir l'expedient per justificar un ingrés preventiu a la presó.
No és una qüestió en absolut política. No hi ha presos polítics a Espanya. Ara, tampoc. Sí hi ha hagut i hi haurà errors judicials i voluntarismes a l'hora d'interpretar la llei. No és la primera vegada que això passa a l'Audiència Nacional. No és un secret que a l'Audiència Nacional de vegades algunes resolucions tiren per les costures, encara que jo no m'estranyo perquè fa molt que un vell magistrat em va explicar el paper tan fonamental que la Casa tenia per al manteniment i sosteniment de l'Estat.
La raó d'Estat també va moure injustes accions contra l'entorn d'ETA, algunes de les quals van ser finalment desautoritzades, però la presó se l'havien mamat, escolti. Només els vaig a esmentar el cas Egunkaria, en el qual es va dictar presó preventiva per a cinc persones i es va tancar un diari perquè després en una dura sentència quedés clara la vulneració constitucional que va suposar el tancament i es proclamés l'absolució de tots els implicats. També el tancament d'Egin va ser considerat il·lícit i la defenses portaven anys clamant per la "trampa jurídica" que va fer Garzón. I així podria posar més exemples. 
Només que en aquells anys molts van considerar que la finalitat última d'acabar amb ETA i amb la seva lluita per la independència justificava tapar-se una mica els nassos i el mateix sembla que està començant a passar ara amb l'intent secessionista català. És el camí de l'excés, ho advertia diumenge i ja és aquí.
Per això potser havia tant d'interès en portar aquest assumpte a l'Audiència Nacional fent un puntes de coixí, passant pel Codi Penal del franquisme, per convertir en competent a un tribunal els magistrats en ple ja van determinar el 2008 que no eren competents per a aquest delicte. 
És veritablement prodigiós. Per això potser no s'ha investigat per aquest cas a ningú més amunt dels líders socials i els Mossos, perquè qualsevol altre responsable per sobre d'ells estaria aforat al TSJC i comportaria la pèrdua de la ja oscil·lant competència. Costures aquestes molt tirants, però no són les úniques.
Té Lamela que apuntalar la sedició, on molts veuen altres delictes com desordres públics, danys i altres, i en això empra part del seu acte. Així en la resolució es relata com, Cuixart i Sánchez, van actuar a la manifestació "alçant-se com els seus promotors". Calia ficar el verb alçar encara que fos amb calçador per anar construint el tipus de la sedició. Aquest "alçar-se pública i tumultuàriament". Així que la jutge els alça com a promotors, encara que falti amb això al castellà, ja que cap d'ells es va erigir com a promotor de la manifestació en aquell moment sinó que venien sent-ho des de fa anys. El de tumultuàriament suposo que s'avala per les vegades que la magistrada es refereix als ciutadans en l'acte cridant-los "la massa" "la multitud" i altres sinònims per designar els manifestants. Però quan alguna cosa no encaixa convé reblar amb poca finesa perquè entri en el buit degut.

Així llegim paràgrafs extremadament sucosos per il·lustrar un delicte de sedició que ens relaten com "encara que les crides a les concentracions anaven acompanyats de la sol·licitud que la concentració fos pacífica, no es va remetre cap missatge ni es va comunicar a la massa de cap manera que no es violentessin els vehicles oficials". Ja ho saben els futurs convocants de manifestacions: no oblidin amb la convocatòria recordar que la manifestació és pacífica, que no es salti sobre vehicles, no es cremin contenidors, no escupin als policies i no posin un etcètera ja que qualsevol acció comesa per persones fora del seu control que no estigui inclosa i advertida en la convocatòria li podria complicar la vida.
Una vegada que es força el gens clar nexe entre el tipus objectiu i les accions que es relaten, es construeix també amb encert de volatiner l'ànim subjectiu que va moure els manifestants ja que la resistència era "un mitjà per assegurar la celebració del referèndum i amb això de la proclamació de la república independent de Catalunya". Una cosa tan directament inferible, dit amb total ironia, que a hores d'ara encara no sabem realment si va succeir.

I acabat l'edifici feble de la sedició que va tenir lloc aquest dia -doncs només s'investiga aquí que va passar el 20 i 21 i no cap altra cosa- es passa a considerar que tots dos activistes han d'ingressar a la presó perquè en el seu cas es dóna no una de les causes constitucionals per decretar-la 'sinó les tres'. Per a què ens quedarem curts. Hi ha risc de fuga dels Jordis perquè "les penes són molt altes". Espero que no fiquin ara els jutges d'Espanya com preventius a tots els que se'ls reclamen penes altes de presó. A més "hi ha risc de destrucció de proves" tot i que no es realitza en l'acte el més mínim esforç per motivar aquesta qüestió atès que ha de tractar-se de les proves dels presumptes comesos el dia 20 i 21 -no de res més- i no s'assoleix a veure quins puguin ser. Podria la magistrada haver-se molestat a il·lustrar-nos. Finalment, també considera que en els Jordis hi ha risc de reiteració delictiva perquè, diu Lamela, ja han demostrat que "han portat a terme de forma contínua i reiterada activitats de col·laboració activa i necessària en relació amb la concentració de persones dirigida a aconseguir per vies il·legals la independència", o sigui, el que ve sent convocar la penya per manifestar-se, quedant clar que aquí el que preocupa és que puguin tornar a treure a la gent al carrer més enllà que això constitueixi un acte de sedició o no. Espero ansiosa el recurs dels advocats de Cuixart i Sánchez. Vull que la Sala penal es pronunciï sobre la competència de l'Audiència Nacional en el delicte de sedició i sobre la motivació de la decisió d'arrabassar a banda i el més preuat per a un ésser humà que és la llibertat. Em consta que altres jutges de l'Audiència Nacional no haguessin dictat aquest acte mai. 
Confio en el sistema així que vull veure quan i com per això. Em van ensenyar que quan un jutge té algun dubte, el més mínim, sobre la necessitat absoluta d'empresonar preventivament a algú és el seu deure deixar-lo en llibertat. I no hi ha necessitat. Cap. La Justícia pot imposar-se sense forçar els límits, per la seva plena facultat per fer-ho. - Elisa Beni - eldiario.es

 Comparteixo fil per randa el que escriu Elisa Beni, llevat que per a mi Cuixart i Sánchez són presos polítics.