EL SENS SENTIT DE LA HISTORIA


La historia no té sentit, de fet és un sens sentit. En principi podria semblar, o semblaria que és l'home qui fa la història, però la realitat es que la història li desfà. L'home ho és tot en la història, és el seu autor i alhora el seu objecte, l'agent i tambè n'ès la víctima. Fins avui ha cregut dominar-la, però ara sap que se li en va de les mans, que es desenvolupa en l'insoluble i en l'intolerable: una epopeia dement on el desenllaç no implica cap idea de finalitat. Com atribuir-li un objectiu? Si en tingués un, només podria aconseguir-ho un cop arribat al seu terme i d'ell no traurien profit més que els supervivents, les restes; només ells se sentirien satisfets, ja que gaudirien de l'incalculable nombre de sacrificis i turments que el passat ha conegut. 
Visió massa grotesca i injusta. Si es desitja a tota costa que la història tingui un sentit, ha de buscar-se únicament en la maledicció que pesa sobre ella. El mateix individu aïllat pot posseir només en la mesura que participa d'aquesta maledicció. Un geni malèfic presideix els destins de la història; és evident que aquesta no té objectiu, però es troba marcada per una fatalitat que el supleix i que confereix a l'esdevenir una aparença de necessitat. Aquesta fatalitat, i només ella, és el que permet parlar sense ridícul d'una lògica de la història -i fins i tot d'una providència, una providència especial sense dubte, i més que sospitosa, els propòsits són menys foscos que els de l'altra, la sinistrament benefactora, ja que aconsegueix que les civilitzacions la destinació de les quals regeix es desviïn sempre de la seva direcció original per aconseguir el contrari del que desitjaven, per enfonsar-se amb una obstinació i un mètode que denuncien les maniobres d'una força tenebrosa i irònica. - emil michel cioran

Comparteix:  

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada