Si hagués sospitat el que se sent després de mort, no em suïcido. 
Tot just s'esvaeix la musiqueta que ens va fer malbé els últims moments i tanquem els ulls per dormir l'eternitat, comencen les discussions i les escenes de família.
Quin desconeixement de les formes! Quina manca absoluta de bones formes! Quina ignorància del que és ben morir!
Ni un casa pairal de calabresos Malcasats, en plena catàstrofe conjugal, donaria una noció aproximada de les baralles i aldarulls que es produeixen a cada instant.

Mentre algun veí pica de peus dins el seu calaix, els del costat s'insulten com carreters, i al mateix temps que ressona un baluern a mudança, se senten les riallades dels que habiten a la tomba de davant. Qualsevol cadàver es considera amb el dret de manifestar a crits els desitjos que havia aconseguit reprimir durant tota la seva existència de ciutadà, i no content amb assabentar-nos de les seves mesquineses, de les seves infàmies, als cinc minuts de trobar-nos instal·lats en el nostre nínxol, ens interioritza del que opinen sobre nosaltres tots els habitants del cementiri.

No serveix de res que ens tapem les orelles. Els comentaris, les rialletes iròniques, els enderrocs que cauen de no se sap on, ens turmenten en tal forma els minuts del dia i de l'insomni, que ens donen ganes de suïcidar novament. Encara que sembli mentida -aquestes humiliacions- aquest continu estrèpit resulta mil vegades preferible als moments de calma i de silenci.
Pel comú, aquests sobrevenen amb una brusquedat de síncope. Tot d'una, sense cap indici, caiem en el buit. Impossible agafar-se a alguna cosa, trobar una a la que aferrar-se. La caiguda no té terme. El silenci fa sonar el seu diapasó. L'atmosfera es rarifica cada vegada més, i el menor sorollet: una ungla, un cartílag que cau, la falange d'un dit que es desprèn, ressona, s'amplifica, xoca i rebota en els obstacles que troba, es amalgama amb tots els ecos que persisteixen; i quan sembla que ja va a extingir-se, i tanquem els ulls a poc a poc perquè no es senti ni el frec dels nostres parpelles, ressona un nou soroll que ens espanta el somni per sempre.

Ah, si jo hagués sabut que la mort és un país on no es pot viure!

FI

Si hagués sospitat el que se sent
[Miniconte - ciudadseva.com]
Oliverio Girondo  Espantaocells, 1932