Una nova instal·lació artística domina el terrat del gratacel de la cadena britànica ITV a Londres: 84 estàtues humanes treuen el cap per la vora al buit, perillosament prop de caure. Formen part de Project 84, una obra per conscienciar sobre el suïcidi, especialment el masculí, tres vegades superior al femení tant allà com a Espanya. És la primera causa de mort violenta, per davant dels accidents de trànsit. La idea és de l'organització Campaign Against Living Miserably (CALM), el nom pot traduir-se com "campanya contra la vida miserable". Per què 84 figures? Perquè són els homes que es treuen la vida a la setmana al Regne Unit. "Amics i familiars dels morts han ajudat en la creació de cada estàtua. Cadascuna és un punyent record d'una vida real perduda i una crida a la unitat social contra el suïcidi", diuen des CALM.


Olvidan que està o hauria d'estar prohibit suicidar-se en primavera:

 Morir-se voluntariament no és gaire poètic, llevat del cas d'en Ramón Cabau que un matí es va agenollar a l'entrada del Mercat de la Boqueria, va dipositar un ramet de violetes al terra i es va prendre una ampolleta de cianur, mentre demanava perdó per les molesties que pogués ocasionar. En Ramon Cabau havia estat el propietari del restaurant l'Agut d'Avignon i va decidir treure's la vida. El Sr. Cabau lluia uns aristocràtics i decimonònics bigotis i un canotier, i amb aquesta posada en escena es va acomiadar d'aquest món en el que no hi sabía viure.

 El suicidi com el sexe es tabú, no s'en parla, no existeix. Fixeu-vos que en el cas de l'exporter del Barça Robert Enke alguns mitjans no parlaven de suicidi sinó d'accident, que de fet ho és un accident però no en el sentit que li volen donar pèr no reconèixer que una persona ha decidit treure's la vida per pròpia voluntat.
Semblaria que l’índex més elevat dels suïcidis hauria de ser a la tardor o a l'Hivern, però en canvi, l'esser humà que és ja una contradicció en si mateix, és precisament a la Primavera, quan tot brota de vell nou, quan la natura esclata en mil colors de la nova saba de la vida i els animals de tota mena i espècie s'aparellen, va l'esser humà i és quan més decideix llevar-se la vida. Cioràn que havia parlat i teoritzat molt sobre el suïcidi, va morir de mort natural al llit als 84 anys, i en general els qui parlen de suïcidi no solen dur l'acte final a termini, malgrat diuen els entesos que si. que els qui en parlen acaben duent l'acte a terme. Potser perquè malgrat tots els malgrat, aixó de viure és millor que el no res que els espera als qui en un moment d’ofuscació o reflexió opten per la solució definitiva. Un no res, i una covardia vers els qui resten aquí en aquesta vall de llàgrimes com diu el tòpic. Sembla que actualment se'n parla més obertament del suïcidi, tema que no fa massa era tabú. Algú es podia creure que José Agustin Goytisolo que no havia tret mai ni un plat de la taula, estava arreglant una persiana quan fatalment va caure al buit?. Entenc i reconec que l’acte del suïcidi com el de l’avortament és una opció personal i vàlida, com en el cas de començaments d'any d'aquell l'home d'Anglès, amb setanta anys, malalt de càncer i amb una filla de 30 discapacitada. Però tot i així, sempre hi ha una esperança de sobreviure una temporada més abans de prendre aquesta decisió sense camí de retorn ni possibilitat d’esmena. Estic segur que els suicides - i així ho certificava una doctora en el cas d'algun supervivent que ho havia pogut explicar - en el darrer instant se'n penedeixen, només que ja no hi són a temps.

Seria bo que els Governs als qui tan els hi agrada legislar sobre la vida pública i privada dels ciutadans, com l'Obra de teatre d'Alejandro Casona “Prohibido suicidarse en Primavera”, prohibissin a la gent suïcidar-se almenys en aquesta època de l’any. No serviria per a res, però li donaria un toc poètic al drama de llevar-se la vida, sovint sense necessitat real de fer-ho. Amb aixó de la vida, passa com amb la democracia, que no sent un sistema perfecte és el menys imperfecte de tots, i que de fet, si som honestos, sovint succeeix que un problema que ens havia arrivat a angoixar i preocupar, sol arreglar-se tot sol, i que llevar-se la vida si que no el soluciona. En el fons, tot i que és un dret que tenim ja que en no consultar-nos per dur-nos aqui ja el tenim adquirit a decidir quan i com anar-nos-en, però no cal exercir-lo, no soluciona el problema i és un acte de valenta cobardia.