Comprar un habitatge és un esforç majúscul. La hipoteca relaxa el pagament, però el fet d'estar anys i anys afrontant ja s'adona del que implica ser propietari per a la butxaca. Una altra forma de demostrar-ho, molt més senzilla, és veure quants anys de sou íntegre necessitem dedicar per comprar una casa.
Encara que fer-ho és poc comú, en una situació hipotètica es veuen diferències notables en funció de la zona en la qual ens moguem. Definit com "el nombre d'anys de sou íntegre que un ciutadà mitjà necessitaria destinar per a la compra d'un habitatge de tipus mitjà", l'Índex d'Esforç Immobiliari elaborat per Societat de Taxació indica que un espanyol necessita de mitjana 7,5 anys de salari íntegre per a un habitatge.
Aqui, als ciutadans ens han ben ensarronat i encara no sabem com. A l'any 1970 un pis costava al voltant d'unes 700.000 pessetes, i el salari rondava entre les 20 o 25 mil pessetes al mes, o sigui que amb el salari de dos anys es podia adquirir un habitatge, a part que el cost de la vida era molt inferior al d'ara. Aquí l'euro hi ha tingut molt a veure, quan ens vam passar a la moneda europea l'any 2000, tot el que costaba 100 pessetes va passar a costar 1 euro, o sigui que de cop va augmentar un 66% el cost de la vida, més l'arrodoniment (sempre a l'alça).
Es deia, o millor dit ens deien, que comprar habitatge era només cosa nostra, que a Europa la gent llogava, cert, però a preus de lloguer raonables, cosa que aquí no és així, i en la mesura que amb l'última crisi, la gent es va tirar a llogar els preus s'han disparat en alguns casos com a BCN a preus abusius, mentre la gentrificació avança devorant-ho tot davant la inacció d'ajuntaments i Govern.
No hauria de sorprendren's que tanta gent decideixi ocupar habitatges, surt a compte, ja que aqui també el Govern i ajuntaments estan inactius emparant-se en què la llei no els permet, bla, bla, bla.
Això és un desastre que ningú mou un dit per pal·liar-lo i va camí de acabar com el Rosari de l'aurora, i sinó al temps.