Em temo que els animals considerin l'home com un ésser de la seva espècie que, amb gran perill per a ell, ha perdut el seu bon sentit animal; que el considerin com un animal absurd, com un animal que riu i que plora, com un animal nefast.
Quants homes hi ha que sàpiguen observar? I entre el petit nombre dels que en saben, quants hi ha que s'observen a si mateixos? "Cadascú és el més llunyà per a si mateix".
El que sap que és profund s'esforça per ser clar; el que vol semblar profund s'esforça per ser fosc. Perquè l'home pugui tenir-se respecte a si mateix cal que sigui capaç també de ser dolent. - Federico Nietzsche
Yo creo que los animales, cuando no conocen al hombre les da igual, cuando lo conocen lo temen. Lo que nunca ningún animal ha hecho es crearse un dios a su imagen y semejanza, que eso no se si es oscuro, profundo, malvado o de idiotas.
ResponEliminaa eso me refería en este poema:
EliminaBALB (aterido)
Balb de fred íntim
d'aquell que no se'n va
que t'envolta de sobte
en tenir consciència
que ets un ésser
fràgil, desemparat,
inerme davant la vellesa
i la proximitat de la mort.
Una criatura esventada
dins un camp circular
abandonat a la propia sort
i als avatars del destí.
Ignorant i espantat
qualsevol nit d'estiu
sota un cel estrellat
que et recorda ets no res
- només -
una agulla minsa i ridícula
perduda al bell mig
d'un paller immens.
és de gente que anda perdida y asustada, perdida como una aguja en ese pajar inmenso que es el universo.
ResponEliminaBello poema.
ResponElimina