La síndrome de resignació, és una estranya malaltia que només té lloc a Suècia. El primer cas de síndrome de resignació identificat a Suècia va ser el 1990. Des de l’aleshores s’han detectat més de 600 casos. I afecta únicament als fills de refugiats que demanen asil al país. De sobte, aquests nens i nenes deixen de menjar, parlar, caminar i entren en un estat similar al coma. No tenen cap malaltia física ni neurològica subjacent, però semblen haver perdut la voluntat de viure. Els suecs els anomenen els apàtics. Estan sans però no responen.
 |
| Foto: Magnus Wennman /Guanyadora categoria "People-Singles" World Press Photo 2018 |
La doctora Hultcrantz creu que és un mecanisme de protecció: “el món ha sigut tant terrible per a aquests nens que s’endinsen en ells mateixos i desconnecten la part conscient del seu cervell.
La síndrome de resignació s’acostuma a activar quan descobreixen que el seu permís al país s’esgota i seran deportats en un futur proper. Són nenes i nenes vulnerables, que poden haver sigut testimonis de violència extrema, sovint cap als seus pares, o que han hagut de fugir del seu país on vivien un ambient profundament insegur.
Les fotografies seleccionades al World Press Photo acostumen a ser estèticament molt atractives. Però darrera cada imatge s’hi amaguen històries molt impactants. - WEEK@SBD
Hoy ha venido Celine. Es una Teresa de Calcuta que está en París. Hace diez años que la conozco, de cuando yo empezaba en Barcelona. Le han dado unos días de reposo en Sabadell, donde está la central de Teresas.
ResponEliminaAntes de Paris ha estado dos años en Calabria, y otros dos en Murcia.
Me ha hablado penas y penurias de la central parisina, de la cantidad de algerianos, turcos y personas sin recursos. Dice que esto es gloria comparado con la pobreza de allí.
Creo que esta Europa está jodida, y que yo, como viejo que me hago, empiezo a comprender que todo es humo, y como dice el Eclesiastés, vanidad.
Menos mal que me queda poco, porque a veces esto se hace pateticamente insufrible.
salut
hem d'acostumar-nos Miquel, és el que hi ha....
EliminaMiquel, mas que humo es polvo en el viento.
ResponEliminaNo te rindas, amigo, recuerda aquellos versos de Miguel Hernández, "Para la Libertad", que tan bien supo cantar el maestro Serrat. Siempre nos quedará esperanza.
Un abrazo.
Cada dia tinc sentiments més complicats a l'entorn d'aquest tipus de fotografies de 'denúncia' i que mostren imatges que no saps si els afectats voldrien mostrar. I a sobre, premiades.
ResponEliminaImatges a banda, m'ha cridat l'atenció la síndrome que expliquen...
Elimina