És el castellà una llengua d'imposició com va dir la consellera de Cultura, Laura Borràs? Per descomptat. I no només a Vic sinó també a Venta de Baños. És clar que cal afegir de seguida "com totes les llengües que parlem". Totes són llengües imposades, també el català.

Un bon dia van preguntar al filòsof francès, Jacques Derrida, que quina era la seva llengua pròpia. No ho tenia fàcil, ell, un jueu nascut a Algèria, en aquell temps colònia francesa. La seva llengua maternal hauria d'haver anat l'hebreu, que els pares havien oblidat; seva llengua natural, l'àrab, però França havia decretat que a Algèria era una llengua estrangera. És veritat que parlava francès des de petit però amb un acentillo que el delatava com un estrany. Va concloure que no tenia llengua pròpia. La llengua que parlem no és la nostra perquè ens precedeix i se'ns imposa.
El genial de la seva resposta, recollida en un llibre memorable, és que el seu cas no era una excepció sinó la regla. Les llengües que parlem són el resultat d'un procés històric violent. El cas del castellà és exemplar. Parlem aquesta llengua perquè en un moment els seus defensors van aconseguir fer callar l'àrab o l'hebreu. Si un tanca els ulls davant de les muralles d'Àvila pot escoltar els ecos mudèjars o ladinos que vénen d'un passat en què aquesta ciutat estava habitada per espanyols jueus i moriscos. L'expulsió va silenciar les seves llengües. Però sense necessitat d'anar tan lluny, n'hi hauria prou passejar pel Call de Girona i escoltar els laments en altres llengües silenciades que vénen del passat.
Les llengües acompanyen els imperis. Seria doncs fàcil explicar el domini de les llengües en clau colonial dient que el dominador imposa els seus gustos i també la seva llengua. Però Derrida no pensa que això expliqui tot. El problema no està en la domesticació de la llengua, procliu a servir a l'amo, sinó en el gust de la cultura pel poder. Com diu Walter Benjamin "no hi ha un sol document de cultura que no ho sigui també de barbàrie". El preu de les piràmides d'Egipte va ser el patiment de molts pobles esclavitzats.

No hi ha cap raó d'orgull en parlar les llengües que parlem perquè no són les nostres en el sentit que siguem els seus propietaris. Aquestes llengües van ser d'altres i nosaltres les allotgem.

Les llengües estan de pas i es perverteixen, traient el seu aspecte més brutal, quan es consideren amb comandament en plaça. Llavors s'imposen incondicionalment als parlants, mentre es presenten davant la història com la llengua natural d'aquest lloc. El que, per contra, humanitza les llengües és el reconeixement de les llengües violentament silenciades però que estan anònimament presents en la llengua que parlem. Si en el castellà hi ha una cambra de paraules d'origen aràbic, Cervantes tenia raó quan deia que 'El Quixot' tot s'ho havia de l'àrab, llengua llavors ja proscrita. Està bé que la consellera prefereixi el 'pluri' al bilingüisme, però per tenir cura de la llengua que parla i evitar els errors que denuncia, convindria prendre consciència dels silencis provocats i educar en la seva escolta. Així la llengua deixaria de ser una arma llancívola. - Reyes Maté - elperiodico.cat/ca