JO, EL POBLE

Tants enemics, tant honor!” (Tanti nemici, tanto onore!), va tuitejar el ministre de l'Interior italià i líder de la ultradretana Lliga, Matteo Salvini, el passat 29 de juliol, encantat en el fons d'estar en el centre de l'escenari, encara que sigui per ser atacat. És el que busca des que, fa poc més de cent dies, va formar govern amb els Grillini de Luigi di Maio, a qui -malgrat ser el soci majoritari de la coalició antisistema italiana- ha aconseguit ja fer ombra i sobrepassar en els sondejos d'intenció de vot. La frase podria haver passat sense pena ni glòria, com un més dels 27.000 tuits que ha llançat des del 2011 -lluny, però no tant, dels 38.900 del seu admirat Donald Trump, que va començar dos anys abans-, si no fos perquè va parafrasejar una sentència de Benito Mussolini, que aquest va fer gravar en pedra en el Fòrum Itàlic: "Molti nemici, molto onore". 

Matteo Salvini

Per si fos poc, Salvini va tenir l'ocurrència -pura casualitat, sosté, tot i que el dubte és més que legítimament d'escriure el tuit el mateix dia en què es complia el 135.º aniversari del naixement del dictador feixista (el 29 de juliol de 1883). Preguntat aquesta setmana per aquesta polèmica, i per la seva eventual proximitat ideològica amb el feixisme, al programa d'entrevistes de la BBC Hard Talk, conduït pel periodista Stephen Sackur, Matteo Salvini va contestar: "Ja no estem en l'època del comunisme contra el feixisme, ni de l'esquerra contra la dreta, avui és el poble contra les elits". I del poble, per descomptat, és ell el seu més genuí representant, el seu defensor. El poble contra les elits, el poble contra l'establishment, el poble contra els poders establerts -ocults o no-, contra la classe política tradicional, contra els jerarques econòmics, contra les institucions -entre elles, la justícia-, contra els mitjans de comunicació... 

És una cosa més que el nou mantra. És un clima que es va estenent en la política europea i nord-americana i que sembla calcat, en no pocs aspectes, del que es va difondre a Europa en el període d'entreguerres i que va il·luminar ideologies totalitàries com el nazisme a Alemanya i el feixisme a Itàlia, i va acollir entre els anys trenta i quaranta règims autoritaris en molts altres països, des d'Espanya a França -no s'oblidi el Govern de Vichy-, passant per Àustria, Eslovàquia, Grècia, Hongria, Noruega, Portugal o Romania.

Com Mussolini en els anys trenta, els nous populistes apel·len al poble en la seva oposició als poders establerts. I ataquen a tots els contrapesos democràtics que puguin obstaculitzar els seus objectius per tal de deslegitimarlos. Ho fa Matteo Salvini a Itàlia, Jarosław Kaczynski a Polònia, Viktor Orban a Hongria, Donald Trump als Estats Units ... I molts altres aspiren a fer-ho a tot Europa, on les forces d'ultradreta van avançant posicions: l'última, els Demòcrates de Suècia (SD) -equívoco nom per a un partit d'orígens neonazis-, que van obtenir un 17,6% dels vots diumenge passat... els que estan ja en el govern, en els antics països de l'Est ia Itàlia -per la seva pes polític i econòmic, sens dubte el cas més preocupant-, i els que ho aguaiten es preparen per donar una batalla crucial en les eleccions europees de maig de l'any que ve, en què aspiren a entrar com cavall de Troia a l'Eurocambra per desmuntar la UE. ¿La seva força? La gent... Com en el segle passat, els populistes creixen en el desconcert, l'angoixa i el ressentiment d'una part dels ciutadans, desorientats i castigats per la globalització, als que ofereixen un còctel de demolidora eficàcia: prometen solucions simples per problemes complexos, ofereixen protecció i ordre, exacerben el sentiment identitari i busquen un enemic exterior (un país tercer, els immigrants estrangers, Brussel·les, tot alhora...) que assumeixi la culpa de tots els mals.

"Així és com els tentacles del feixisme s'estenen en el si d'una democràcia. A diferència de la monarquia o d'una dictadura militar imposada des de dalt, el feixisme obté energia dels homes i les dones que estan descontents per una guerra perduda, una ocupació perdut, el record d'una humiliació o la idea d'un país que està en declivi", subratlla l'exsecretària d'Estat nord-americana Madeleine Albright en el seu recent llibre Feixisme. Un advertiment (Paidós, 2018) Per a la responsable de la diplomàcia nord-americana amb Bill Clinton, la democràcia està avui amenaçada a tot el món, començant pels Estats Units: "Si considerem el feixisme com una ferida del passat que estava pràcticament curada, l'accés de Donald Trump a la Casa Blanca seria alguna cosa així com arrencar-se la bena i portar-se amb ella la crosta". 
Aquesta és potser, i en cert sentit, la principal diferència amb els anys trenta: en aquesta ocasió, EUA no apareix com el salvador, sinó com la punta de llança de l'atac contra la democràcia. Trump carrega dia sí, dia també, contra els pilars del sistema democràtic, contra la Constitució i les lleis, contra la justícia independent, contra la llibertat d'informació ... i sempre en nom d'un poble que en una part no menyspreable el segueix aplaudint. 
En la seva obra El poble contra la democràcia (Paidós, 2018), el politòleg Yascha Mounk, professor de Harvard, descriu com els nord-americans s'estan allunyant de l'ideal democràtic, especialment els més joves -un suport de només el 29% entre els nascuts a la dècada dels 80- i s'inclinen cada vegada més cap a posicions autoritàries -un 24% dels joves de 18 a 24 anys donarien suport un govern militar-. Una base sobre la qual pot germinar la idea de la necessitat d'un home fort, lliure de tots els contrapoders que puguin impedir "portar a terme la voluntat del poble". Mounk, que no obstant això es mostra esperançat en la possibilitat de revertir aquesta deriva -si es lluita per això, és clar-, adverteix que la predominança de la democràcia liberal com a sistema polític en bona part del món "podria estar tocant ara a la seva fi". I alerta de com va caure la república de Roma, lentament, a petits passos: "Quan els romans corrents van prendre per fi consciència que havien perdut la llibertat d'autogovernar-se, feia ja molt temps que la República estava perduda". I va arribar l'Imperi. - LLUÍS URÍA - lavanguardia.com