Quan s'expliqui què va passar el 21 de desembre a Barcelona haurem de rebobinar i analitzar com les televisions i les ràdios van atiar el foc de la discòrdia. En comptes d'aplicar criteris de contenció, racionalitat i respecte, la setmana prèvia al Consell de Ministres s'ha vist sotmesa a múltiples autòpsies amb una característica pertorbadora: no s'han analitzat fets passats sinó que s'ha prejutjat el futur. Assumit com una matèria primera més per practicar un sensacionalisme emocional primari, el conflicte en forma de disturbis ha inclòs la hipòtesi implícita dels morts i una retòrica més política que periodística. Una retòrica entestada a posar-se la bena abans que la ferida i, al mateix temps, en aclamar el xoc de trens patriòtics. 
Algun dia haurem d'estudiar les similituds entre l'emissió de gasos contaminants que provoquen l'escalfament del planeta i els criteris audiovisuals que, amb la mateixa toxicitat, escalfen l'actualitat. Al rojo vivo (La Sexta), El programa d'Ana Rosa (Telecinco), Espejo público (Antena 3) i Tot és mou (TV3) són alguns dels programes que han hagut de torejar la complexitat del moment. Un moment que no distingeix gaire entre rigor i espectacle, alarmisme i propaganda, frivolitat i truculència i que converteix l'espai audiovisual en un mercat en el qual s'intercanvien més consignes que certeses. Tant de bo el cap de setmana aporti pausa i sentit comú i no acceleri el dramatisme entès com a recurs digne del clima mediàtic previ a la final River-Boca.

SERGI PÀMIES
lavanguardia.cat