Les multinacionals de l'economia digital utilitzen paradisos fiscals per reduir la seva factura fiscal, alhora que utilitzen les dades per fer negoci. La Comissió Europea vol acabar amb això, però primer haurà de definir per què i on els han de pagar.
L'economia canvia. Les multinacionals evolucionen expandint la seva activitat per totes les facetes de la nostra vida, per tots els racons del planeta, sota noves formes de negoci inimaginables fa tan sols uns pocs anys. L'anomenada "economia digital" ha nascut i creix a uns passos de gegant. Però el control dels governs i les legislacions van molt més lentes i reprodueix camps de batalles desiguals entre aquestes grans empreses i els estats.
El terreny fiscal és una de les conteses en què els Estats, i per tant els contribuents van perdent. L'empreses tecnològiques que componen aquesta economia digital estan en el punt de mira de la Comissió Europea (CE) o l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE). L'àrdua tasca de desenvolupar un sistema d'impostos per a aquestes empreses i per les "dades" es planteja com un dels principals reptes de l'economia global.
Segons la CE, les empreses de serveis digitals paguen un tipus impositiu real de l'impost de societats (IS) de tan sols el 9%. Bastant menys que la mitjana de la resta d'empreses que, segons aquest mateix organisme, paguen un 23%. Però un estudi de la Tax Justice Network, organització civil britànica que denuncia els sistemes fiscals injustos, revela que les principals empreses de serveis digitals que operen a Europa paguen un tipus d'IS efectiu al voltant del 10%.
Això se suma al domini mundial que comencen a exercir aquestes empreses. Actualment, nou de les vint empreses més grans del món per capitalització borsària són digitals. Fa deu anys, en aquest mateix rànquing, només trobàvem una empresa.
Molts escàndols protagonitzats per aquest tipus de companyies han posat en el debat públic la seva poca aportació a les hisendes dels països on operen i d'on obtenen els seus beneficis. Apple va protagonitzar un dels més sonats. Al setembre de 2016, la comissària europea de Competència, Margrethe Vestager, multava a l'empresa de la poma amb 13.000 milions d'euros més interessos pels impostos no pagats a Irlanda, bressol europeu de la majoria de les empreses tecnològiques nord-americanes a causa del seu baix IS, entre 2003 i 2014.
A Vestager tampoc li va tremolar el pols a l'hora de multar Amazon o Microsoft. Però el major escàndol, i al que s'està intentant posar remei, no és que aquestes empreses paguin pocs impostos a Irlanda, sinó que no paguin impostos en els països on obtenen els beneficis, venen els seus serveis o recullen dades per després vendre'ls.
Són moltes les definicions que se li han intentat donar a aquesta nova etiqueta de l'economia. La rapidesa amb què canvien aquest tipus d'empreses, i amb la qual apareixen nous negocis i tecnologies, deixa obsoletes les definicions que la intenten acotar i, per tant, regular.
Quan sentim parlar de les empreses digitals, la imatge que té la gran majoria de la gent és la de qualsevol companyia que ofereix els seus serveis mitjançant una pàgina web o plataforma digital, però la definició que fan servir organismes com la CE és molt més acotada.
L'economia digital abasta aquelles activitats on els ingressos són generats per activitats en què els usuaris tenen un paper important en la creació del valor, és a dir, quan les dades que aportem -o ens extraen- són usats per obtenir un benefici per part de l'empresa. Aquest ús es pot classificar en tres grups o formes de rendibilitzar aquestes dades.
La primera activitat que es pretén gravar amb aquests nous impostos són els ingressos per publicitat en pàgines web. Quan vam visitar una pàgina, les galetes, aquests programes que s'instal·len al nostre ordinador, envien informació sobre la nostra localització, últimes recerques o altres dades personals i demogràfics per a classificar-te com a potencial client de segons quin tipus d'empresa i vendre els espais publicitaris d'aquesta pàgina web al millor postor.
Amb la legislació fiscal actual es pot donar la paradoxa d'estar visitant una web en espanyol, en la qual puguis estar contractant un servei o comprant un producte a una empresa que estigui a pocs quilòmetres de casa teva, ser bombardejats per publicitat d'altres empreses espanyoles i que aquesta web no pagui impostos a l'Estat espanyol. Això pot passar quan aquesta estigui fent d'intermediari entre aquesta empresa i tu, però no tingui residència fiscal aquí. Si, a més, el domicili fiscal d'aquesta web es troba en països com Irlanda, Països Baixos o qualsevol paradís fiscal, possiblement acabi per no pagar res.
L'economia canvia. Les multinacionals evolucionen expandint la seva activitat per totes les facetes de la nostra vida, per tots els racons del planeta, sota noves formes de negoci inimaginables fa tan sols uns pocs anys. L'anomenada "economia digital" ha nascut i creix a uns passos de gegant. Però el control dels governs i les legislacions van molt més lentes i reprodueix camps de batalles desiguals entre aquestes grans empreses i els estats.
El terreny fiscal és una de les conteses en què els Estats, i per tant els contribuents van perdent. L'empreses tecnològiques que componen aquesta economia digital estan en el punt de mira de la Comissió Europea (CE) o l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE). L'àrdua tasca de desenvolupar un sistema d'impostos per a aquestes empreses i per les "dades" es planteja com un dels principals reptes de l'economia global.
Segons la CE, les empreses de serveis digitals paguen un tipus impositiu real de l'impost de societats (IS) de tan sols el 9%. Bastant menys que la mitjana de la resta d'empreses que, segons aquest mateix organisme, paguen un 23%. Però un estudi de la Tax Justice Network, organització civil britànica que denuncia els sistemes fiscals injustos, revela que les principals empreses de serveis digitals que operen a Europa paguen un tipus d'IS efectiu al voltant del 10%.
Això se suma al domini mundial que comencen a exercir aquestes empreses. Actualment, nou de les vint empreses més grans del món per capitalització borsària són digitals. Fa deu anys, en aquest mateix rànquing, només trobàvem una empresa.
Molts escàndols protagonitzats per aquest tipus de companyies han posat en el debat públic la seva poca aportació a les hisendes dels països on operen i d'on obtenen els seus beneficis. Apple va protagonitzar un dels més sonats. Al setembre de 2016, la comissària europea de Competència, Margrethe Vestager, multava a l'empresa de la poma amb 13.000 milions d'euros més interessos pels impostos no pagats a Irlanda, bressol europeu de la majoria de les empreses tecnològiques nord-americanes a causa del seu baix IS, entre 2003 i 2014.
A Vestager tampoc li va tremolar el pols a l'hora de multar Amazon o Microsoft. Però el major escàndol, i al que s'està intentant posar remei, no és que aquestes empreses paguin pocs impostos a Irlanda, sinó que no paguin impostos en els països on obtenen els beneficis, venen els seus serveis o recullen dades per després vendre'ls.
Són moltes les definicions que se li han intentat donar a aquesta nova etiqueta de l'economia. La rapidesa amb què canvien aquest tipus d'empreses, i amb la qual apareixen nous negocis i tecnologies, deixa obsoletes les definicions que la intenten acotar i, per tant, regular.
Quan sentim parlar de les empreses digitals, la imatge que té la gran majoria de la gent és la de qualsevol companyia que ofereix els seus serveis mitjançant una pàgina web o plataforma digital, però la definició que fan servir organismes com la CE és molt més acotada.
L'economia digital abasta aquelles activitats on els ingressos són generats per activitats en què els usuaris tenen un paper important en la creació del valor, és a dir, quan les dades que aportem -o ens extraen- són usats per obtenir un benefici per part de l'empresa. Aquest ús es pot classificar en tres grups o formes de rendibilitzar aquestes dades.
La primera activitat que es pretén gravar amb aquests nous impostos són els ingressos per publicitat en pàgines web. Quan vam visitar una pàgina, les galetes, aquests programes que s'instal·len al nostre ordinador, envien informació sobre la nostra localització, últimes recerques o altres dades personals i demogràfics per a classificar-te com a potencial client de segons quin tipus d'empresa i vendre els espais publicitaris d'aquesta pàgina web al millor postor.
Amb la legislació fiscal actual es pot donar la paradoxa d'estar visitant una web en espanyol, en la qual puguis estar contractant un servei o comprant un producte a una empresa que estigui a pocs quilòmetres de casa teva, ser bombardejats per publicitat d'altres empreses espanyoles i que aquesta web no pagui impostos a l'Estat espanyol. Això pot passar quan aquesta estigui fent d'intermediari entre aquesta empresa i tu, però no tingui residència fiscal aquí. Si, a més, el domicili fiscal d'aquesta web es troba en països com Irlanda, Països Baixos o qualsevol paradís fiscal, possiblement acabi per no pagar res.
L'últim sector, un dels més polèmics i difícils d'acotar i controlar, és el que està compost per empreses que generen beneficis mitjançant la venda de dades obtingudes d'informació dels usuaris. L'ús del big data o la manca de mètodes per valorar les dades dificulten que es puguin gravar. En aquest grup de companyies s'inclouen les xarxes socials com Facebook que, gràcies a l'escàndol de Cambridge Analytica, s'ha destapat el rendible i influent que pot ser la venda de dades obtingudes per part d'una empresa amb l'abast que té la xarxa social de Mark Zuckerberg. Però no només les grans xarxes socials comercien amb les nostres dades: aplicacions mòbil per controlar la menstruació que venen tota mena d'informació sobre l'Estat de les dones o jocs "gratis" per al teu telèfon que accedeixen a les teves fotos o contactes, són només alguns els exemples. - elsaltodiario.com
.png "English"){kind=small}
2 Comentaris
Je.je,pues eso es lo que hay,todo se compra y se vende en esta vida,hasta los deseos,el aburrimiento,la curiosidad.Lo digo porque si DESEO comprar algo por internet,casi siempre en estado de ABURRIMIENTO,lo que hago es que CURIOSEO por muchas páginas y al final DECIDO,soy consciente que eso tiene un precio.
ResponEliminaClaro,el asunto está,que esas transacciones dan lugar a impuestos. Difícil en donde han de cotizar,pero bueno para eso están los políticos,digo yo.
Pienso que los buscadores,como Google,deberían tener la opción de pago,para evitar la propoganda.
Hace muchos años ya,cuando el inicio del ADSL(muy lento),opinaba que debería ser de pago,muchos compañeros decían que gratis,pues mira lo que ha ocurrido.
Estoy contento,porque el fútbol,por fin este año se podrá ver en una plataforma independiente de las telefónicas,para desgracia de ellas.Pero si se ha de aplicar la libertad comercial,ha de ser así.Tiempos modernos.
Pues yo tengo movistar+, creo que no podré ver la Premier, pero no pienso liarme con otras cadenas, al fin y al cabo del futbol solo me interesa el Barça y eso que me aburre mucho con su juego. Creo que la liga y la champions seguirá en Movistar+ y sino a escucharlo por la radio, de hecho siempre lo escucho por la radio mientras voy trasteando en el ordenador y solo miro los goles o alguna jugada interesante.
ResponElimina