Anem a prendre (o a fer) el vermut? Fa uns anys aquesta pregunta era sinònim de reunir-se en un bar, d'ajuntar-se amb la família o els amics abans de l'hora de dinar o, simplement, de picar alguna cosa perquè entres la gana. No obstant això, i encara que en els últims temps la canya s'ha apoderat de l'aperitiu i les ampolles de vermut semblaven condemnades a l'oblit, la realitat és que el vermut ha tornat a agafar protagonisme.
Tot d'una, es posen de moda els vermuts als bars, la premsa internacional parla de l'aperitiu espanyol per excel·lència i fins i tot el negoci dels Adrià a Barcelona, ​​Cellers 1900, s'anomena a si mateix "vermuteria", amb una carta composta per salaons, embotits i adobats girant al voltant d'aquesta beguda. I és que el vermut de cop s'ha tornat cool. Per cert, quant de mal han fet Ferran Adrià i el seu germà, no ja per ells, sinó pels maldestres imitadors que els han volgut imitar.
No fa tant que del vermut com a tal poc s'en parlava, ni tan sols el pren el James Bond actual, la moda, el més cool, eren els gintònics gilipuà o cagati lorito, a qual més raret, i imagino que ja deuen haver passat de moda. A Sabadell, a tocar de la plaça del mercat, han obert una vermuteria que a mitjans de l'any vinent, o segurament abans, ja haura tancat o cambiat de registre. I és que la moda, cada vegada és més fugissera.
Digueu-me garrulo, però a mi el vermut que m'agrada és el de celler, el de garrafa i amb sifon, potser pel record que en tinc de la infància, quan anava a passar l'estiu a l'Estany amb els meus tiets i el diumenge després d'anar a missa anàvem al bar del poble a prendre el vermut amb olives, per cert, farcides d'anxova de veritat, una per una, i per suposat, servidor amb 10 anys es prenia el seu vermut a granel i amb sifón, i ningú denunciava als meus tiets per donar-me de beure alcohol a tan tendra edat, potser perquè en aquella època la gent no era coool, però tenia bastant sentit comú i no era tan primmirada.

 He pensat avui en aquest escrit de fa temps d'un estiu a l'Estany, llegint aquest evocador article d'Antoni Puigverd a la Vanguardia.
VIATGE A LA INNOCÈNCIA - Antoni Puigverd

Amb els viatges passa com amb els animals. De la mateixa manera que visitar llocs molt allunyats sembla que afegeixi valor i sentit a un viatge, es dona per fet que les grans bèsties de la selva són més interessants i valuoses que els nostres animals de bosc: el senglar, la guilla, el talp, la merla, el rossinyol, el tritó. En un replec muntanyenc de Camprodon on acostumo a passejar cap al tard, hi ha una bassa amb aigua clara on crien els tritons. L’any passat, n’hi vaig veure créixer quatre o cinc, però ara només n’hi ha un (aquest any, fins a la verda i humida vall de Camprodon, els rius baixen tristos, les fonts brollen anèmiques, groguegen els prats on vaques i cavalls pasturen).
A primer cop d’ull, aquest tritó menut sembla un capgròs, però és més allargassat que les cries de granota, més harmònic: el cap menys voluminós, la cua més gruixuda, uns peuets preciosos. És de color gris amb tot de petites taques fosques. No neda gaire. S’està molt quiet, sota l’aigua, arrapat a una pedra amb els ditets. Me’l miro una estona sense molestar-lo; i em ve el record dels meus jocs d’infantesa al riu Daró de la Bisbal d’Empordà, el meu poble de naixença.
Quan el corrent s’esgotava –i això passa la major part de l’any–, la llera del riu era un territori ideal d’exploració. L’aigua es podria als clots més fondos. Aigua fosca, pudent, enllotada, però farcida de capgrossos, que a la Bisbal es diuen papibous. Aleshores, no hi havia la cultura del respecte als animals que tenim ara. De gossos, només n’hi havia a les cases de pagès: menjaven ossos, eren tractats a cosses, bordaven quan s’acostava algú. Els nens més grans mataven ocells amb tiradors i mutilaven sargantanes (a la Bisbal, singlantanes). Els més petits, amb el palmell de la mà corbat, pescàvem els capgrossos, que són càndids i es deixen agafar de seguida.

 Damunt la mà tremolava espasmòdicament la cua del capgròs. El posava en un pot de vidre amb la mateixa aigua bruta de la bassa i me l’emportava a casa. M’agradava veure com li sortien primer les potes del darrere i més tard, mentre la cua s’escurçava, les del davant: s’anava fent granota. Si la mare o l’àvia es cansaven de veure el pot d’aigua pútrida, en llençaven el contingut al carrer. Amb tristesa per la pèrdua, però no pas per la mort de l’animal, jo contemplava l’agonia del papibou sota el sol canicular. Els tremolors de la cua s’anaven fent més lents i patètics. Però la meva tristesa es dissipava de cop si descobria una marieta o si veia saltar una llagosta. Alçant el cap, m’encisava un niu d’orenetes.
Els fets viscuts amb més passió també s’oxiden i ens arriben a semblar ridículs
A mesura que madurem o envellim, els records maduren o envelleixen amb nosaltres fins al punt que els fets viscuts amb més passió també s’oxiden i ens arriben a semblar ridículs. Els records –lírics o tràgics– envelleixen malament, excepte els que provenen de la mirada del nen embadalit que vam ser. En aquest cas, el record és un viatge a la innocència, al paradís sense culpa, a l’únic lloc d’on no serem mai expulsats.