"Darkest hour és una pel·lícula molt recent, de finals del 2017 –sí, en aquelles mateixes dates– que a Espanya es va titular El instante más oscuro , molt probablement perquè La hora más oscura ja existia i era, sorprenents coincidències de la vida, una pèssima pel·lícula de joves eixelebrats dels Estats Units que s’enfronten a alienígenes ni més ni menys que als carrers de Moscou. Sense comentaris... El film del 2017 té un enorme Gary Oldman de protagonista, encarnant Winston Churchill en el moment d’arribar a ser primer ministre i negar-se a negociar i buscar un armistici amb Hitler. Els recomano vivament la pel·lícula, malgrat la bastant ruti­nària direcció de Joe Wright , perquè l’ espec­tacle del ja gairebé ancià Churchill, que havia estat un desastre com a primer lord de l’almirallat, confrontat a un titubejant Jordi VI, val la pena i justifica tot el metratge. De passada, i al marge de l’actuació d’Oldman, alguna cosa s’aprèn sobre com conduir i conduir-se en temps de crisi.

L’Eixample barceloní, el cor i centre de la ciutat, va cremar durant dies la setmana passada. I sens dubte no va ser Londres durant el blitz alemany, que en el seu moment més intens va acumular cinquanta-set nits seguides de bombardejos i in­cendis, però per al que hem viscut per aquests verals, va ser bastant i fins i tot massa. S’equivoquen molt, segons el meu parer, els que minimitzen la revolta i la seva intensitat i diuen que, total, només es van cremar uns quants contenidors d’escombra­ries. Perquè el que vam veure va ser la turba, formada majoritàriament per molt joves, estudiants a cara descoberta i altres d’encaputxats, molts amb la seva estelada a tall de capa, alguns pro­tegint-se amb cascos i ulleres d’esquí (una bona metàfora dels que havien baixat a incendiar creus i xamfrans), decidits a demostrar que els carrers són d’ells i no de tots. I disposats a espolsar-se la ràbia i la frustració fent el vàndal i llançant pedres i ampolles contra els cascos i escuts de la policia.

Espero que sàpiguen disculpar-me, però no puc avui escriure de cap altra cosa. L’impacte de l’aldarull continua massa viu en mi, així com la sensació que la generació nascuda a finals dels cinquanta o en els primers seixanta ha fracassat, perquè són els nostres fills o nebots els que s’han proposat de calar foc al que era el nostre món. O com si ho fossin, ja que encara que no siguin ells els dels còctels molotov i els tiradors de guerrilla urbana, que convinguem que eren d’altres i amb pitjors intencions, caldrà reconèixer que no es van sentir els nostres joves en tan mala companyia, ja que es van afegir a la festa i també la van protagonitzar.

La meva generació ha fracassat: els nostres fills són els que calen foc al que era el nostre món

Sí, ja ho sé, Barcelona té una llarga tradició de desordres tumultuaris: 1909, 1934, la guerra del 36 al 39... Però el 1951, a la vaga de tramvies, només se’n va cremar un. I el 1976, a Sant Boi, en la primera Diada consentida, que no autoritzada, crec que només es van detenir uns quants d’ultradreta amb ganes de sarau. Semblava que n’havíem après i que era una marca de fàbrica poder manifestar-se sense acabar a cops. Però tot això s’ha enfonsat aquests dies.
Les flames i els xocs violents de la nit de divendres a la plaça Urquinaona van ser tremends, esborronadors. I no podia deixar de preguntar-me quants mani­festants tindrien la més mínima idea de qui havia estat José María de Urquinaona, gadità que va ser bisbe de Barcelona breument, tot just cinc anys, però que es va convertir en un ídol del catalanisme. Sobretot, perquè va defensar al Senat el proteccionisme i els aranzels per a la indústria catalana, i també perquè va convèncer Lleó XIII que, el 1880, durant el mil·lenari de la seva aparició, la Mare de Déu de Montserrat fos proclamada ­patrona de Catalunya, malgrat les nul·les ganes de la diplomàcia vaticana de reconèixer identitats nacionals que no fossin estatals. Va ser en la Diada del 1881 quan la Moreneta va ser entronitzada patrona de la catalana terra. Si volen més mèrits, també va construir el seminari conciliar i va iniciar els treballs de la Sagrada Família, així que amb raó se li va dedicar una plaça llavors principal i ara de passada.

Em pot la història i acudeixen al meu cap aquestes visions del passat, com també recordo tot el llegit sobre la primera de les bullangues , la que es va ini­ciar el 1835 a la plaça de la Barceloneta, al Torín. Ja saben, la de la cançó popular: “El dia de Sant Jaume/de l’any trenta-cinc/va haver-hi bullanga/dintre del Torín./Van sortir sis toros/que van ser dolents./ ixò va ser causa/de cremar els convents”. Crema de convents i deu frares morts en aquella primera bullanga barcelonina, més la plaça tancada per l’autoritat governativa durant quinze anys. Els reconec que, en to menys frívol, d’altres els diran que les revoltes liberals del 1835 al 1843 són filles del primer carlisme i fins i tot de la dè­cada ominosa. I podríem parlar de la mort del ge­neral Bassa i del seu cadàver arrossegat per la petita però inclement multitud, però no vull anar per aquí, perquè no crec en les malediccions de raça i ­terra, sinó en l’educació, el progrés i la millora de les llibertats civils, indi­viduals i socials.

Gairebé mai no surt de franc saltar-se les lleis, aquí i a qualsevol lloc. I per millorable i perfectible que sigui la nostra democràcia, no és assaltant els carrers i calant foc al mobiliari urbà com la ­farem més inclusiva i respectuosa. Molt al contrari, ens arrisquem a una ­involució de la nostra ­democràcia i del nostre sentit de la llibertat, que comença a estar seriosament alterat.

Per millorable que sigui la nostra democràcia, no és assaltant els carrers com la farem més inclusiva

“ACAB”, així, en ma­júscules, ha aparegut pintat en parets i aparadors i en ­algun dels contenidors supervivents. És un acrònim anglès, all cops are bastards, i l’utilitzen tant grupuscles de l’extrema dreta com de l’extrema ­esquerra. Per a ells, tots els policies són uns cabrons (traducció lliure). I el combat amb els policies, que miracu­losament encara no han empunyat cap de les pistoles que continuen portant, és un nou esport de risc, una rebel·lió ­contra el­ ­futur amb els seus tocs nihi­listes. I és una mica més que una protesta, el seu al­çament és una lluita contra la injustícia que protago­nitzen esperits purs i, malgrat tot, pacifistes. Són en el costat bo de la història, amb la bona gent. I tenen a l’abast de la mà una idea estrafolària i ­romàntica de llibertat. Però aquests nois que saben prou anglès per empastifar “ACAB” a les parets, haurien de saber qui era Ahab, el capità que va perseguir una balena blanca fins que va aconseguir la perdició del seu vaixell i la seva tripulació."


L'hora més fosca és un article a la Vanguardia d'avui de Daniel Fernández que subscric, nomès amb una salvetat, quan diu que la seva generació ha fracassat, tot i ser cert, caldria recordar que totes les generacions fracassen des que el  món és món, el fracàs és inherent a l'esser humà sigui de la generació que sigui. Seguint en la teoria de Fernández, la meva generació (la revolta la fan els nets en el meu cas) tambè va fracassar encara que fos per omissió o indolencia.