Assegut davant de Mercedes Milá, amb el posat propi de qui sap no prendre's massa seriosament a si mateix, Camilo José Cela afirmava durant una entrevista a TVE a l'any 1982 que posseïa una curiosa habilitat fisiològica. Consistia, segons les seves paraules, en la capacitat de «absorció de litre i mig d'aigua d'un sol cop per via anal». Una cosa que, per a major mèrit de l'escriptor gallec, tal com ell mateix puntualitzava, «fa molt poca gent». L'escena, divertidíssima, acaba amb Mercedes Milá sol·licitant que algú del seu equip portes una palangana amb litre i mig d'aigua que no estés massa freda i, si pot ser, que no contingues clor. Cela tranquil·litza la periodista referent a això: «Això és igual; les papil·les del gust no les tinc en aquest conducte, sinó en un altre».
En realitat, Cela estava fent seva una singular història que havia llegit en un llibre escrit pels autors François Caradec i Jean Nohain, publicat a França el 1967 pel cèlebre editor Jean-Jacques Pauvert i a Espanya tres anys més tard per Alfaguara, la editorial que el mateix Cela havia fundat sis anys enrere. Es titulava El pedómano -en francès, Le Pétomane- i relatava la vida de Joseph Pujol, un home nascut a Marsella en el si d'una família d'origen català que, sent adolescent, havia descobert que era capaç d'aspirar i exhalar grans quantitats de aigua i aire per l'anus, convertint aquesta estranya habilitat en la seva forma de vida. Més encara: convertint-la en un art.
Com tantes vegades ha passat al llarg de la història, Joseph Pujol havia realitzat ña seva magnífica troballa de forma accidental. Per pura casualitat. El seu és un exemple clàssic de serendipia, semblant a la d'Alexander Fleming i la penicil·lina, el d'Arquímedes i l'empenta hidrostàtica o la d'Isaac Newton i la gravetat. Si al físic i matemàtic anglès no li hagués caigut una poma al cap a la fi de segle XVII, avui caminaríem tots flotant com babaus per aquí. Si Joseph Pujol no hagués absorbit un volum considerable d'aigua pel cul quan intentava agafar aire per bussejar, el món s'hauria quedat sense gaudir de tota una nova disciplina artística. Qualsevol altra persona ho hauria deixat córrer. Una ment mediocre no hauria sabut reconèixer la singular importància d'aquell descobriment. Però en el cas de Joseph Pujol, l'atzar va voler creuar-se en la vida d'un geni.
A l'adonar-se aquell dia, sent un noi, que no només havia entrat aire en els seus pulmons, sinó que una petita porció de l'oceà s'havia instal·lat al seu recte -un descobriment que va realitzar quan, atemorit, va sortir corrent de l'aigua, es va col·locar darrere d'uns arbustos i va comprovar que, al contraure seu ventre, acomiadava aigua a raig pel ano-, Joseph va comprendre que potser aquella habilitat podia ser entrenada i, d'alguna manera, rendibilitzada. Va visitar a un metge perquè li garantís que no corria cap risc exercitant els seus intestins per desenvolupar la seva capacitat, va abandonar el seu ofici com a aprenent de forner a l'empresa familiar i va emprendre una nova vida dedicada a l'absorció i expulsió de gasos i líquids a pressió per via anal. El somni de qualsevol adolescent.
Però la destresa física va passar a adquirir tints artístics en el transcurs de l'servei militar, una etapa en la vida dels joves durant la qual, com tothom sap, acostumaven a deslligar tota mena de passions. Una nit, a Joseph va ser el torn de corneta. Un instrument típicament militar i englobat dins dels aeròfons o «instuments de vent», és a dir, aquells que produeixen so per la ressonància de l'aire al seu interior. Caldria estar boig per no provar fortuna. Quan ningú mirava, Joseph es va abaixar els pantalons, va col·locar el filtre de la corneta en el conducte en el qual Cela no tenia les papil·les de l'gust, va contreure el seu viente i ... eureka! Una altra magnífica serendipitat en l'haver de el bo de Pujol.
La vida ho volia músic i llavors es va dedicar a fer música. No era una elecció: era una íntima ordre de batalla. Tan íntima que provenia del més profund de les seves entranyes. Va començar a interpretar el seu espectacle a Marsella en 1887 i, en tot just cinc anys, ja havia recalat al cridaner cabaret que el català Josep Oller acabava d'obrir juntament amb Charles Zidler a París: el Moulin Rouge. El seu repertori era senzillament brillant. Mitjançant un tub de goma que connectava al seu anus per un extrem i a l'instrument corresponent de l'altra, interpretava clàssics com Au clair de la lune amb un flabiol o La marsellesa amb una ocarina. Però a més era capaç d'imitar els diferents sons dels animals d'una granja, de reproduir l'estrèpit de les tempestes i de comprimir els gasos perquè sonessin com una canonada. En tenia prou amb aspirar la quantitat suficient d'aire i després, ja fos a través d'un instrument o «de viva veu», deixar-la sortir. Tal era el seu domini de la pressió i la velocitat que, durant el seu nombre, aconseguia apagar diverses espelmes col·locant el seu cul a diversos metres de distància.
«Un artista ha de saber relaxar-se en l'escenari», solia dir Joseph, un home que es dedicava, literalment, a relaxar la seva esfínter a voluntat. Amb el temps, el seu espectacle es va convertir en el més aplaudit i demandat de l'Moulin Rouge, convertint a «li Pétomane» -o «el pedómano» -, que és com es feia dir, en l'artista més ben pagat de França. Tan bé li anaven les coses que, quan el 1894 va actuar en un altre local per ajudar a un amic que estava passant dificultats econòmiques i va ser acomiadat per això de l'Moulin Rouge, va decidir muntar el seu propi espectacle itinerant de varietats. Es deia Théâtre Pompadour i amb ell va recórrer gran part d'Europa, incloent algunes actuacions a Madrid. Però el talent és una virtut capritxosa i, així com vi, un bon dia se'n va anar. Igual que una ventositat en el vent. Pot ser que els músculs del seu abdomen es sobrecargasen causa de tanta contracció. Pot ser que els seus moviments intestinals, com li passa a tothom amb l'edat, comencessin a perdre regularitat. La única cosa que sabem és que un dia la inspiració -i això ho dic en sentit literal- va desaparèixer i Pujol va tornar a Marsella per centrar-se, ara sí, en el seu ofici de forner. Pel camí va gravar algun disc, es va casar i va tenir deu fills. Quan va morir, la facultat de medicina de la Universitat de París els va oferir a aquests 25.000 francs perquè els permetessin disseccionar i estudiar el cos del seu pare, però es van negar en rodó. Com un d'ells va comentar una vegada, «al llarg de la seva vida ens va donar el millor de si mateix». Què menys que honorar la seva mort amb tot el respecte. Cela coneixia la història perquè, com deia abans, a Espanya la va publicar el 1970 la seva pròpia editorial. Però a més, els assumptes gasosos eren una cosa que, com li passava a Quevedo, semblaven divertir especialment a el premi Nobel de literatura i devien ocupar bona part dels seus pensaments. En la mateixa entrevista amb Mercedes Milá, Cela comença desmentint una anècdota segons la qual, durant una sessió de Senat, l'escriptor hauria interromput el discurs d'un sacerdot i senador tirant un gran pet i dient a continuació «prossegueixi el mossèn». Aclareix Cela:
Això és mentida. Primer perquè, per interrompre un discurs a qualsevol, sigui capellà o no sigui capellà, al Senat, caldria un elefant, no un gallec. I segon perquè això mai ho hagués fet, Déu em lliuri, perquè jo sóc, com tots els espanyols, pedorro domiciliari, però no pedorro transeünt. Però l'anècdota que millor retrata l'estreta relació de Camilo José Cela amb les flatulències públiques pot ser que sigui aquesta que diu que, una vegada, durant un sopar solemne, envoltat d'autoritats, l'autor de 'La colmena' va deixar anar una ventositat tan eixordadora que va retrunyir en tot el menjador. Davant la mirada escandalitzada de la resta de comensals, Cela es va girar cap a la dona que seia al seu costat i, en veu alta, va dir: «No es preocupi, senyora. Direm que he estat jo». Que la història sigui certa o no, a hores d'ara, és ja el de menys. 

 Aquest record de Cela i Pujol m'ha vingut al cap a ran del comentari del diumenge del President Torra a Bescanó on va comentar que havia menjat i molt bé butifarra amb seques i va afegir que davant les preguntes que li faria el jutge no savia que li sortiria al dia següent al declarar davant la Justícia. 
També Obeses té una cançó: botifarra amb seques, concepte culinari que a veure si un dia d'aquests també ens ho voldran a prohibir. 'La Razón' ja ha titulat: Torra amenaza con tirarse pedos ante el Tribunal. I compte que l'efecte de les seques barrejades amb la butifarra pot arribar a ser considerada en principi una arma pre-explosiva terrorista. Temps al temps.


Amb informació de jotdown.