La importació ja consoli­dada del black friday és un homenatge més a la figura del consumidor, que està substituint subtilment la del ciutadà. Bauman diu explícitament que “des del bressol fins a la tomba ens eduquen i ens entrenen per utilitzar les botigues com a farmàcies ­plenes de medicaments que curen o almenys mitiguen tots els mals i afliccions de les nostres vides i de les nostres relacions amb els altres”. Vivim en una gran farmàcia global on tot es cura consumint perquè si no pots quedar exclòs socialment. Per facilitar el consum, s’ajusten els preus, es redueix el personal i desapareixen els artesans, que sucumbeixen als productes en sèrie que arriben al públic a preus baixos. Dimarts van desfilar per Berlín centenars de tractors d’alemanys exigint mesures perquè les convulsions aranzelàries actuals no destrueixin l’anomenat primer sector, que ha sobreviscut gràcies a un proteccionisme que tenia dos objectius: mantenir i cuidar el territori i permetre que els productors lligats a la terra visquessin amb dignitat. Ahir, centenars de tractors van pertorbar els accessos a París, inclosa l’autopista per arribar a l’aeroport Charles de Gaulle , i van tallar l’essencial via perifèrica que envolta la capital francesa. El malestar entre els agricultors i ­ramaders francesos ve de lluny, com afirma el nostre corresponsal a París, Eusebio Val . Estan descontents amb la llei de l’alimentació, volen una distribució d’ingressos més equitativa a tota la cadena comercial, des de la producció fins a la venda final. Mig milió de francesos es dediquen a l’agricultura i ramaderia. Ja sé que per a molts urbanites la sola imatge d’un tractor és un símptoma provincià i de baix nivell social. Quin error d’apreciació. Afortunadament, ja no és així i els urbanites no ho saben. I quina injustícia, per exemple, que el preu ofert pel raïm d’enguany hagi estat la meitat de la temporada ante­rior. Una cosa semblant es pot dir de l’oli, els cereals i moltes classes de fruites. Els preus dels productes del camp han variat molt poc en els últims trenta anys. L’emigració a la ciutat és espectacular i progressiva.
Grans multinacionals han entrat en el sector del cava i no els preocupa la qualitat ni la història sinó la quantitat i el benefici. L’agricultor d’avui té l’altra pressió dels ecologistes radicals, que volen convertir les terres en camps ­temàtics. Si un dels problemes socials avui és el buit humà al món rural, caldrà dedicar polítiques més intel·ligents perquè els guardians de la terra puguin viure dignament.

 Diu Lluís Foix en el seu article: Per aturar el buit rural caldrà buscar fórmules per viure dignament al camp, quan potser hauria de dir Per aturar el buit rural caldrà buscar fórmules per viure dignament del camp, i hi ha una ciutat nord-americana, Kingston a l'estat de Nova York, que va encara més enllà, i està intentant construir un ecosistema local inclusiu i autosuficient. Tot va començar amb O +, un festival que ajuda a artistes a intercanviar el seu treball per prestacions de sanitat davant la dificultat d'accedir a assegurances privades. A Kingston, iniciatives agrícoles com Farm Hub treballen per aconseguir sistemes d'alimentació forts i igualitaris. Una xarxa de carrils bici connecta els pobles amb les granges locals (per quan ja no hi hagi gasolina per als cotxes). I organitzacions com RiseUp Kingston, Kingston Citizens, Nobody Leaves Mid-Hudson, i la Kingston Tenants Union faciliten la participació ciutadana, lluiten contra els desnonaments i promouen polítiques públiques per combatre la cada vegada més urgent escassetat d'habitatges.
En el fons, es tracta de tornar a l'orígen, a l'autosuficiencia de la tribu. Ho he pensat en més d'una ocasió, sería possible ubicar a (posem 300 persones immigrants) en un poble abandonat, que n'hi han molts, i allí amb una ajuda inicial intentar que poguessin viure dels seus propis recursos amb agricultura i bestiar, al cap i a la fi, seria com ja viuen la majoria al seu país d'origen però amb més recursos.